Un de cada tres persones necessita un entorn accessible que no en té. Sembla increïble, però són números baixos. Mirant els números aproximats, hi ha un 20% de més grans de 65 anys; 14% de nens/es menors de catorze anys, i aproximadament un 2% de persones amb discapacitat menors de 65 anys. A aquests cal sumar les persones que necessiten mesures d’accessibilitat temporalment per un accident.
La problemàtica de l’accessibilitat és per tant urgent, encara que se sol ignorar. L’accessibilitat no dóna vots. Per això els polítics la ignoren i no la veuen com un tema de justícia social. Les immobiliàries ho consideren com una despesa de diners i no com una inversió. Els locals o habitatges – molts llogats per particulars o immobiliàries-, prefereixen no tornar a reformar per fer-los accessible. No entenen que és molt més car construir un edifici i després reformar-ho per fer-ho accessible. Construir-lo accessible al principi és també més barat perquè és més simple. També els arquitectes no tenen la formació sobre accessibilitat. Les normatives que són suposadament de compliment obligat no són antigues i poc flexibles. La normativa d’accessibilitat té 10 anys, però la més antiga és 1989. L’accessibilitat es mostra en els detalls que és molt més difícil de normativitzar. A nivell internacional no és gaire millor. La convenció de l’ONU que ajuda a la gent amb diversitat funcional és de 2008.
La problemàtica de l’habitatge és molt urgent no només per a persones amb diversitat funcional. Els crèdits hipotecaris estan pels núvols i no hi ha marge de estalvi perquè hi ha menys estabilitat. Hi ha molta especulació immobiliària. Els preus han pujat constantment fins i tot els de lloguer. A nivell del govern hi ha pocs diners per crear més equipaments, més parcs o habitatges protegits. Descobrim llavors que només un 3% de vivendes són accessibles.
Per solucionar en part aquest problema els entorns accessibles per a persones amb diversitat funcional, ajuden. La diversitat funcional que mostra la seva vulnerabilitat ens fa cercar ajuda als altres, i creen comunitat. A més, és més barat perquè necessiten simplicitat d’ús i d’experiència. La solució en part és buscar ajuda mútua al cohousing. No són residències que ajuden persones amb diversitat funcional. Són habitatges col·laboratius. A nivell del govern cal facilitar els canvis d’ús a habitatge accessible. S’hauria de legislar un programa per convertir els locals de planta baixa en espais necessaris per a persones amb diversitat funcional. La solució a la problemàtica de l’habitatge és en part donar-li la importància merescuda a la ciutat accessible.
