Mireu, la societat d’avui explora camins poc inclusius i ho fa d’una manera en què és més còmode reobrir ferides del passat que trencar amb les que hi són en els temps actuals. Dic això i ho dic amb autocrítica, perquè noto que massa gent es troba asseguda al sofà de la indiferència sense mostrar cap sentiment d’empatia o res què s’assembli. Per començar el sector institucional que tenim a casa nostra.
En una realitat complexa com l’actual on tenim un president insegur, una convocatòria irresponsable electoral i a l’espera d’una amnistia funcional caldria o millor dit, ens cal, endreçar el sector institucional per convertir-lo en una eina de transformació social, inclusiva, inconformista, dinàmica, feminista i ecologista. No vull buscar excuses, simplement no existeixen, a fets tan greus com la corrupció, l’abús de poder o la falta de neutralitat de segons quins sectors públics. Tampoc de la deriva autoritària de certs personatges que diuen que exerceixen la política, però que dediquen el seu temps a enriquir-se ells i les seves comptes bancàries.
Tard o ‘d’hora ens trobarem dins d’una crisi institucional que pugui fer trontollar la ciutadania que, com no podia ser d’una manera, es troba confusa i perplexa davant la manca de responsabilitat indirecte o directe de totes aquelles persones que ens representen al Parlament, al Congrés o al Senat. Inclús als ajuntaments i ens municipals. Tot això, acaba afectant als problemes socials i ho fa deixant marginada a nombrosos individus que veuen alterats els seus drets, la seva dignitat i el dret a tenir drets.
Els problemes socials no es resoldran amb l’amnistia tot i que penso que ens pot ajudar a encarar-los d’una manera més responsable, unida i apassionada
No vull contradir els missatges plens de confusions i poc responsables de la gran part de la política actual perquè això destrueix la confiança democràtica i ens interroga a nosaltres mateixos sobre el nostre paper com a ciutadania adulta. No sóc dels qui creuen que el futur singular de la nostra societat s’ha de retroalimentar per mitjà d’una política falsa que malbarata, causa petits estralls vitals i roba petites gotes esperançadores col·lectives. La dignitat institucional no es basa en receptes senzilles que trenquin acords plurals, dinàmics i estables entre diferents. Es basa en la compatibilitat de la política transformadora cap a un horitzó de prosperitat amb un tocar de peus a terra inconformista.
Estic a favor de l’amnistia. És massa la gent que ha patit per exercir drets tan elementals com poder escollir el futur d’un país amb una vocació de llibertat tan gran que és capaç de pujar un castell i fer-ho acollint a tothom. Suposarà una decisió política valenta, democràtica i de convivència que cosirà llaços trencats i acabarà amb la sensació de que estem segrestats a nivells poc raonats. En un país ple de gent diversa hi tenim sempre present, que aquesta és una riquesa avui desconeguda, no podem normalitzar que la Generalitat sigui una eina poc transparent, gens representativa i que es deixi manipular per decisions externes.
Els problemes socials no es resoldran amb l’amnistia tot i que penso que ens pot ajudar a encarar-los d’una manera més responsable, unida i apassionada. Ens cal molta feina però també molta autocrítica per fer avançar la nació i aconseguir que tothom, repeteixo tothom, a casa nostra i a tot el món, pugui viure dignament. Per la meva part, defensaré sempre el poder transformador de la política però també del moviment ciutadà i associatiu que des de moltes vessants, ens impulsa a no defallir enmig de batalles estèrils i inútils provocades pel fet de no tocar de peus a terra.
