Què és?
El cohousing és un conjunt d’habitatges, on hi ha espais comuns que utilitzen tots els veïns. Els espais comuns són per exemple un menjador gran, bugaderia, piscina, sala de reunions, sala d’espectacles, etc. Els veïns per tant creen una comunitat que col·laboren i s’ajuden entre ells. Són homes i dones, famílies i no.
Per què aquest tema?
El meu interès pel cohousing és la meva relació personal pel projecte de la Constel·lació de Col·lab. Aquest és un projecte de cohousing que s’està construint a Badalona. Poden participar persones vulnerables com a majors de 65 anys, o persones amb diversitat funcional.
Per què és important?
El cohousing és una convivència molt social que crea una comunitat amb dissonàncies socials. Entenc aquest terme com a similar a dissonància cognitiva que és utilitzada en psicologia. L’utilitzo en aquest cas des del punt de vista més social i relatiu un grup de persones. Dissonància cognitiva és quan els comportaments i creences d’una persona no concorden. Per exemple, quan una persona pot creure dues coses aparentment contràries i actuar d’una manera determinada. La dissonància social es produeix quan es crea una comunitat de persones diferents, diverses, que fan coses junts i s’ajuden mútuament. El cohousing és així: aprens a conviure i ajudar a persones que actuen de manera diversa i tenen passats diferents. La dissonància social et fa més adaptable, flexible, estratègic i dinàmic. Et prepara per viure amb diversitat.
L’habitatge és essencial per a persones amb diversitat funcional, però que en tenen dificultats per tenir una casa en condicions. L’arquitectura avui dia està normalitzada però encara no està ben definida per a persones amb diversitat funcional. Una part de la raó és que els arquitectes que dissenyen les cases ni coneixen ni experimenten les dificultats que tenen les persones amb diversitat funcional. Jo defenso que els espais han de ser facilitadors per a les persones vulnerables. El problema és que existeix una multiplicitat de diversitats funcionals i els espais han de ser diferents i dinàmics. La diversitat funcional canvia al llarg de temps, i els espais tenen adaptar-se a aquesta variabilitat. La dificultat per al treball arquitectònic és crear espais dinàmics, capaços de canviar en el temps.
El moviment de cohousing és essencial per a persones amb diversitat funcional perquè no tenen estabilitat laboral. Són vulnerables. No poden accedir a hipoteques normals que els proporcioni una vida estable. Això produeix conflicte i frustració. El cohousing —en ser específic per a persones vulnerables— soluciona en part aquests problemes.
Els avantatges
Els avantatges del cohousing és que crea nuclis de convivència més petits i propers. La convivència dels veïns és essencial, però es preserva certa independència. El fet que la distància física entre les persones sigui menor, genera comunitat i col·laboració.
L’arquitectura del cohousing simbolitza espais de col·lectivitat que potencien la generositat entre les persones. Es creen espais específics a la ciutat on viuen un grup persones que rebutgen els aspectes negatius de l’individualisme i el capitalisme.
Combaten els espais prepotents i individualistes. Humanitzen la ciutat i la vivenda. També el cohousing fa sentir que es viu en comunitat promovent la felicitat i el benestar. La comunitat de veïns construeix el seu propi espai comú. Així la funció de l’arquitecte/a és crear espais dinàmics que puguin canviar i adapten a la diversitat de persones.
El cohousing cerca la perfecció de la imperfecció. La vulnerabilitat pot considerar-se com una cosa positiva. Viure en comunitat i crear espais comuns són una manera de defensar la diversitat de les persones. Declara arquitectònicament que tots som diversos funcionalment. No és igualtat el que es busca, sinó el benestar de la comunitat, encara que les persones tinguin aptituds i estats diferents. Es tracta doncs de la convivència de la diversitat.
Finalment, el cohousing permet sentir-se cuidat i protegit. Redueix l’estrès i la ansietat. Augmenta la qualitat de vida i el sentit de pertinença. És la solució al problema de l’habitatge no només per a persona amb diversitat funcional.
El cohousing ja fa temps existeix sobretot per gent gran. Per tema diversitat funcional no està estès ni és massa entenidor. També hi ha un problema econòmic pel darrera sobretot quan es parla que sigui per gent vulnerable ja que com és de tipus cooperatiu es paga una quota mensual que molts no poden afrontar. Es per això que les comunitats existents de cohousing o cohabitatge està més enfocat per gent gran i joves parelles, pel fet que uns tenen una pensió o han venut casa seva i poden fer front al pagament de l’entrada del projecte o pel fet que entren sous minims professionals, d’altra forma es fa difícil compatibilitzar el cost. Això hauria de ser una alternativa que el ajuntaments haurien de poder oferir enlloc de residències tutel.lades. Facilitar la vida independent però des de la vessant de l’adminstració. Caldria buscar empreses amb responsabilita social corporativa que amb mecenatge promoguessin la remodelació d’espais o la construcció en solars públics. El problema que veig és que no haurien prous i que el més probable anessin als col.lectius més ben posicionats o visibles, no per a tots, es a dir, no és el mateix per un autista que per una discapacitat física o sindrome de down, etc.. El més visible de cara a la galeria seria qui guanyaria, com passa ara en temes d’oposicions o feina. Hauria d’haver un centre regulador imparcial amb percentatges justos per cada tipus de discapacitat i adequació.