Responsables d’empreses d’iniciativa social dedicades a la discapacitat i associacions del sector reclamen a les administracions públiques més suports i compromís per impulsar l’ocupabilitat d’aquestes persones i, entre altres mesures, reconèixer la importància de la figura de l’assistent personal en aquest àmbit.
Així ho van exposar al diàleg sobre la ‘Situació econòmica i laboral de les entitats i centres de persones amb discapacitat’ celebrat a l’agència de notícies Servimedia.
En aquesta trobada van participar-hi el president de l’associació empresarial per a l’Atenció, Assistència i Suport a persones amb Discapacitat (CAAAD), Pedro Ugarte; la vicepresidenta d’Impulsa Igualdad, Sara Rodríguez; el vicepresident de CAAAD, Pedro Martínez, i la psicòloga de la Federació Aspace Madrid, Cristina Martín.
Martín va destacar la importància “que es reconegui la figura de l’assistent personal a l’àmbit de l’ocupació”.
Ha apuntat que quan les persones tenen per exemple limitacions de mobilitat, “encara que siguin mínimes”, necessiten aquest suport, perquè “en cas contrari mai seran autònomes”. Algunes ni tan sols “podran presentar-se a una entrevista de feina”, va subratllar.
A parer seu, tenir una ocupació professional significa “autonomia, independència i llibertat” i, per això, les administracions han de proporcionar “finançament estable” a les organitzacions que promouen aquestes iniciatives.
Amb el sistema actual, basat moltes vegades “en subvencions que s’endarrereixen i que cal renovar cada any”, és “molt difícil planificar i desenvolupar projectes a llarg termini”, va lamentar.
Alhora, Sara Rodríguez es va mostrar conscient que els programes que gestionen les associacions són “deficitaris des del punt de vista econòmic” i com a solució possible va proposar “realitzar una activitat econòmica que ens generi fons amb què compensar aquest dèficit”.
D’aquí la seva petició a les administracions públiques, inclosos els ajuntaments, perquè “fomenten centres d’ocupació que ofereixin oportunitats a les mateixes persones amb discapacitat de la zona” i que els reservin part de la contractació pública (jardineria, serveis de càtering, neteja…).
Com a exemple va parlar d’una residència per a grans afectats que gestiona la Federació d’associacions de persones amb discapacitat física i orgànica de Còrdova (Fepamic), la plantilla de les quals està composta per persones amb discapacitat en un 83%.
“A més dels serveis que prestem, cal tenir en compte el salari que el treballador rep i tota la despesa que (la Junta) s’estalvia en atenció social i sanitària”, ha conclòs.
Retorn social
Pedro Ugarte va destacar que diferents estudis revelen que per cada euro que les administracions inverteixen en aquest tipus d’organitzacions, la societat rep un retorn entre el 60% i el 70%.
“No només és la inversió social, sinó allò que generem en ocupació, despesa, compres a proveïdors, etc. Aquest valor és terrible”, va argumentar.
A això cal sumar “tota la feina i l’esforç que cal fer perquè persones amb grans discapacitats tinguin una oportunitat d’ocupació” i siguin així “lliures i autònomes”. Cosa que, segons la seva opinió, “no es pot quantificar a diners, sinó en humanitat”. “Són altres valors; estem parlant d’inclusió”, va proclamar.
Cristina Martín va rememorar que va estar més d’un any i mig buscant feina i que “a tot arreu li deien” que no. Bé per manca d’accessibilitat o bé perquè consideraven que “el grau de discapacitat era massa alt”, ningú no volia contractar-la. “Si no és per Aspace (o altres organitzacions socials), jo no tindria feina”, va indicar.
Obrir el ventall
Tots els participants d’aquest diàleg van reconèixer la baixa taxa d’ocupabilitat entre el col·lectiu per les barreres d’accessibilitat, física i cognitiva, però també per l’absència de formació, als prejudicis per part de les empreses i de la societat i “la baixa confiança de moltes persones amb discapacitat” que, “com ho veuen impossible”, ni es formen ni busquen feina.
Per això, Martínez va subratllar la necessitat de destinar molts més recursos al foment de l’ocupació d’aquest col·lectiu i, en concret, va defensar impulsar de manera decidida l’ocupació amb suport a empreses ordinàries.
Va explicar que aquest model consisteix que “un preparador laboral, generalment dependent de l’associació, acompanya la persona en tot el procés dʻinserció laboral”. Això és, abans de la contractació (cerca ofertes, prepara l’entrevista…) i també després, ja que li proporciona la formació específica que necessita en funció del lloc de treball.
A més dels centres especials d’ocupació, “hem d’impulsar molt més tot allò que és inserció a l’empresa ordinària”, va reclamar Martínez.
Un aspecte en què Rodríguez va compartir opinió: “Nosaltres gestionem centres especials d’ocupació, on un equip multidisciplinari s’ocupa de formar les persones amb discapacitat al lloc de treball”.
També va comentar que, segons la seva opinió, la feina amb suport en empreses ordinàries és una via per desembussar la gran borsa de persones amb discapacitat que necessiten treballar.
Per això, el president de CAAAD va reclamar “obrir el ventall d’oportunitats d’ocupació per a les persones amb discapacitat”. “Avançar” en aquest terreny resulta “fonamental”, va defensar Ugarte.
Secció patrocinada per
