No és una frase feta o motivada per una voluntat hipòcrita de quedar bé davant allò que anomenem món exterior. És una realitat tangible, justa, personal, moralment necessària i nascuda de la pròpia llibertat incorruptible que hem defineix el fet de ser persona, sense importar massa el fet de viure amb una diversitat funcional o no. Amb 29 anys, només tinc la sensació d’haver estat, fins avui, un enamorat equilibrat de la vida, de la família i de tota aquella gent, amb noms i cognoms, que diariament m’ha suportat.
De la família, només tinc paraules d’admiració eterna. Els membres que la componen sempre i a tot hora m’han obsequiat amb un bàlsam d’amor, tendresa, esperit crític i positivisme que desborda dia rere dia les meves provisions racionals. Són el millor refugi que tinc i de vegades no sóc conscient de la seva importància. Darrere de qualsevol família, hi ha persones que procuren el millor per a un mateix i de vegades caldrà parar compte, no sigui que manipulem el seu rol dins la nostra societat.
A les persones amb algun tipus de discapacitat, de les quals he après que la pitjor diversitat funcional que existeix és aquella imposada per nosaltres mateixos que ens impedeix lluitar
De la gent amb qui durant aquests anys he compartit algún tipus de voluntariat valoro molt la manera com m’han guiat amb el seu tarannà proper, altruista i empàtic. Han estat com les petites petjades que un necessita per orientar-se quan aspira a fer feliç a qui es troba al seu costat sense esperar res a canvi. El voluntariat que fa anys que el porto a terme, és un dels majors regals que la vida m’ofereix.
Als mitjans de comunicació que m’han donat i em segueixen donant una visibilitat, no tant personal, sinó el resultat de la tenacitat de tantes persones que m’han acompanyat el meu procés de creixement continuat. Un agraïment especial, sincer i humil al conjunt de persones que formeu part d’aquestes vies d’informació. Avui , ahir i sempre en donem gràcies pel vostre treball.
A les persones amb algun tipus de discapacitat, de les quals he après que la pitjor diversitat funcional que existeix és aquella imposada per nosaltres mateixos que ens impedeix lluitar. És aquella en què hom es posa a si mateix els límits de la seva pròpia felicitat. El vostre somni just de construir un món sense barreres ens impulsa a seguir apostant pacíficament per una societat cada cop més inclusiva.
Als centres educatius on he estudiat fins avui i sobretot els i les mestres que he tingut. De totes i tots n’he après alguna cosa. La capacitat d’adaptació a les meves mancances o millor dit a les meves capacitats, és el millor exemple de com l’educació i l’educació crítica és la millor eina inclusiva, valenta, dinàmica i imperfecta per canviar les coses.
