Ja han passat quasi 3 anys des de l’aprovació de la llei sobre la capacitat jurídica i 38 de l’ordre de tancament del que abans es deien manicomis. En tots aquests anys s’hauria d’haver impulsat i dotat de mitjans els centres de salut mental de proximitat, tal com era el que van dir els impulsors de la llei.
Estem al 2024 i les mancances en l’atenció psiquiàtrica son tan evidents que reiteradament hi han proclames reivindicant dotació de pressupost i més professionals als diferents mitjans de comunicació. Que van haver abusos, sí, però que hi ha actualment desemparament sobretot per les famílies de malalts, també. El fet que a una persona en crisi o desregulada li siguin tingudes en compte les seves decisions: tractar-se o no, seguir rutines, etc., posa contra les cordes les famílies o persones que els atenen. Si no vol prendre medicació o no vol control de que la prengui, si no va als professionals per mandra o el que sigui, tot es respecta, mentre, els brots es succeeixen, paraules, accions, depèn. En tots aquests anys s’hauria d’haver impulsat i dotat de mitjans els centres de salut mental de proximitat, tal com era el que van dir els impulsors de la llei.
Els recursos en salut mental no orienten les famílies que fer en certs casos. Demanen l’opinió del malalt inclús per informar als familiars (quan son majors d’edat). Total, un desastre. Igualment les visites son molt espaiades en el temps i la persona pot intentar cercar substàncies que li calmin fora de les medicacions normatives o si no s’agrada a si mateix pot entrar en temes de trastorns alimentaris. És a dir: hi havia un problema i el fet de no poder tractar-lo crea 2 problemes o més afegits.
Hauria d’haver un servei que atengués les famílies i psicòlegs empàtics que sàpiguen fer-se seus (per això hi ha tallers formatius) a les persones que tenen dificultats en vincular-se al serveis de salut mental. Recordem, els nens creixen, els adolescents amb problemes esdevenen adults amb més facilitat de tenir trastorns mentals, però no hi ha atenció personalitzada, ni dret a habitatge o residencial – a Catalunya- quan tenen patologia dual (mental+addiccions). El carrer sota el cel estrellat i entre persones amb cartrons de “Don Simón” i pipes de crack, no és el lloc. Cal algun alberg per situacions extremes on puguin dormir quan les famílies han hagut de recórrer a ordres d’allunyament pel descontrol físic-verbal.
Les associacions com Afatrac són una de les sortides que tenen les famílies per ajudar-se i compartir vivències, assumint en molts casos feines que haurien de fer les administracions sordes absents del sistema actual: ajudar a la integració laboral, reclamar i cercar habitatge social, recolzament psicològic -GAM-, sortides familiars, cerca de convenis amb gabinets jurídics i notarials, etc. Per això calen donacions, subvencions, testaments solidaris que puguin donar sortida i tranquil·litat a les famílies que pateixen pel futur dels seus.
