Em permetreu que comenci l’article d’avui expressant la meva solidaritat i el meu agraïment al personal de neteja que treballa als hospitals i a les residències. En concret a moltes dones i persones immigrants a les quals no hem de deixar d’agrair la seva valuosa aportació al bé comú. He volgut iniciar d’aquesta manera, perquè sembla que la nostra societat no ha pres consciència d’aquesta suma de persones, talents i capacitats.
Aquesta setmana, vull reflexionar sobre el valor de les petites coses referint-me a la petitesa riquesa que és la diversitat cultural en un món tan poc inclusiu i amb canvis demogràfics constants. Segurament, la interculturalitat és un factor que per a molts molesta. Almenys per mi, és el moll de l’ós que fa avançar una societat. Per tant, resulta fonamental promoure-la i protegir-la davant murs de discriminació i xenofòbia que alguns tracten d’imposar.
La concepció intercultural ens condueix a una àmplia perspectiva sobre la pluralitat cultural en tots els àmbits concrets de la nostra societat, contribuint tanmateix a redefinir-com ciutadania intercultural dins d’un sistema democràtic de participació col·lectiva i plural, sustentada sobre l’acceptació del dret a la igualtat que s’edifica sobre les nostres diferències.
Aquest debat obert i fonamental en el nostre temps és construeix diàriament amb la participació activa de totes i cadascuna de les veus des de les seves respectives singularitats, a partir de la entesa de que a la fi del camí, el més valuós de cada cultura ens haurà transformat en una civilització respectuosa , igualitària, diversa i a l’hora en un continu pont dialògic, on el conjunt de mortals estiguem en debat i reconstrucció.
Fixeu-vos que hi ha persones que viuen sense tenir cultura i cultures que no tenen en compte les persones. És com un joc pervers de paraules però en primer lloc és una realitat. Quantes persones, amb noms i cognoms, en realitat, pateixen les conseqüències de pertànyer a una cultura del rebuig? I quantes cultures avui promouen un respecte als drets humans i s’obren per compartir amb d’altres?
M’agradaria que l’any 2021 serveixi per prendre consciencia que la cultura, quan es compartida, del tot transparent, i accessible, és quan realment esdevé eficaç. La cultura accessible i inclusiva ens permet aprendre a aprendre. És la forma més autèntica de garantir el millor dret que existeix que no és altra que el dret a tenir drets.
Què aquest any que estem a punt de començar serveixi, de tot cor, per renovar el nostre compromís amb la cultura oberta d’una forma honesta i deslligada d’ideologies. Amb aquest anhel, vull aprofitar, aquest article, per desitjar-vos a tots els lectors i lectores del Diari de la Discapacitat un bon advent.
