Vivim en una època en què la superació personal sembla haver trobat el seu aparador definitiu a les xarxes socials. Cada dia apareixen més vídeos en primera persona sobre addiccions, obesitat, malalties, discapacitats o altres situacions personals que, durant molt de temps, han estat envoltades de silenci i estigma. En molts casos, aquests testimonis neixen d’una intenció legítima i valuosa: compartir una experiència, donar esperança, ajudar altres persones que travessen una situació semblant i demostrar que és possible avançar malgrat les dificultats.
I això és positiu. Però hi ha una contradicció que cada vegada em resulta més difícil d’ignorar. Aquests testimonis de superació conviuen amb una audiència que, massa sovint, consumeix el patiment aliè com si fos entreteniment.
Ens fascina el “després”. Ens emociona veure una persona que ha aconseguit perdre molts quilos, superar una addicció, recuperar-se d’una malaltia, adaptar-se a una discapacitat o reconstruir la seva vida després d’una situació complicada. Compartim les seves fotografies, comentem la seva força de voluntat i l’omplim de missatges d’admiració.
Però què passava abans?
Què li dèiem a aquella mateixa persona quan encara no havia aconseguit sortir-se’n? Quan tenia obesitat? Quan patia una addicció? Quan la seva discapacitat li dificultava trobar feina, relacionar-se o portar una vida independent? Quan estava emocionalment enfonsada? Quan no tenia forces per explicar la seva història davant d’una càmera?
Aquí apareix una de les grans contradiccions de la nostra societat.
La mateixa societat que avui aplaudeix el «abans i després» ha estat, en massa ocasions, la que ha ridiculitzat, assenyalat, jutjat o ignorat aquestes persones quan més necessitaven comprensió. Ens resulta fàcil admirar algú quan ja ha superat una dificultat. El veritable repte és respectar-lo mentre encara hi està immers.
En l’àmbit de la discapacitat aquesta realitat és especialment evident. Sovint parlem de superació, resiliència i esforç, però correm el risc de convertir aquestes paraules en una exigència. Com si una persona amb discapacitat hagués de demostrar constantment que és forta, productiva, optimista i capaç de superar qualsevol obstacle per merèixer el reconeixement dels altres.
Les xarxes socials han amplificat tant la solidaritat com la hipocresia. Poden ser una eina extraordinària per donar visibilitat a realitats que abans romanien amagades, crear comunitats de suport i donar veu a persones que tradicionalment no l’havien tingut. Però també poden convertir la vulnerabilitat en un producte
I no hauria de ser així.
Una persona amb discapacitat no té l’obligació de convertir la seva vida en una història inspiradora per als altres. No necessita demostrar cada dia que és un exemple de superació. Té dret a estar cansada, frustrada, enfadada, insegura o simplement a tenir un mal dia. Té dret a no convertir el seu patiment en contingut.
Les xarxes socials han amplificat tant la solidaritat com la hipocresia. Poden ser una eina extraordinària per donar visibilitat a realitats que abans romanien amagades, crear comunitats de suport i donar veu a persones que tradicionalment no l’havien tingut. Però també poden convertir la vulnerabilitat en un producte
Un vídeo d’una persona explicant el seu dolor pot acumular milers o milions de visualitzacions. I darrere d’aquestes xifres hi pot haver solidaritat sincera, però també curiositat, morbositat o simplement consum ràpid de continguts.
I després arriben els comentaris.
Sota l’anonimat d’una pantalla continuen proliferant les burles, els insults, els judicis i les opinions gratuïtes. Persones que probablement mai dirien determinades coses cara a cara se senten legitimades per qüestionar el cos, la discapacitat, les decisions, l’aspecte físic o la vida d’una persona que ni tan sols coneixen.
Aquesta és una de les grans paradoxes de les xarxes socials: podem escriure “ets un exemple” en una publicació i, cinc minuts després, participar en una altra conversa plena de menyspreu envers algú que no encaixa en els nostres estàndards. Potser hauríem de preguntar-nos què diu això de nosaltres.
El progrés d’una societat no es mesura únicament per la quantitat de campanyes de sensibilització que organitza, pels missatges inclusius que publica o pels vídeos de superació que es fan virals. També es mesura per la manera com tracta les persones quan no són visibles, quan no tenen milers de seguidors i quan la seva història no és prou espectacular per convertir-se en contingut.
La discapacitat, la malaltia, l’addicció, l’obesitat o qualsevol altra situació de vulnerabilitat no haurien de ser espectacles. Darrere de cada història hi ha una persona, una família, pors, frustracions, esforços i, sovint, batalles que no veiem.
Per això, potser hauríem de deixar d’aplaudir únicament la victòria i començar a respectar també el procés.
Perquè la veritable empatia no consisteix a donar “m’agrada” quan algú aconsegueix superar una dificultat. Consisteix a no humiliar-lo quan encara està lluitant.
Potser el veritable progrés no consisteix a acumular milions de visualitzacions, sinó a aprendre a mirar el dolor aliè amb respecte, fins i tot quan no genera likes.
I potser, abans de compartir una història de superació, hauríem de recordar una cosa molt senzilla: aquella persona no és un vídeo, no és una fotografia, no és un “abans i després” i no és una font d’inspiració per al nostre entreteniment.
És una persona.
I això hauria de ser suficient.
