Robert de Miguel Moyer: “La meva diversitat funcional em permet tenir una visió única del món de l’arquitectura”

La persona a aquí entrevistem, Robert de Miguel Moyer, té molt clar els seus principals objectius a la vida. Treballar per a fer més adaptable i flexible el món de la diversitat funcional. Us podria explicar més coses però el millor serà que us ho expliqui ell mateix.   

Per a qui encara no et conegui qui és Robert de Miguel Moyer?  

Sóc en Robert de Miguel i tinc 41 anys. Sóc arquitecte per l’ETSAB – UPC i becat amb un Màster de Disseny Urbà a Harvard. Fa 10 anys vaig patir un accident de cotxe a Equador. La meva núvia, que vaig conèixer durant els meus estudis a Harvard, va morir a l’accident, i jo quasi. Vaig quedar en coma durant 5 mesos. Des de l’Equador em van repatriar a Barcelona en un avió medicalitzat. L’avió es va espatllar a Terranova mentre estava en coma. Van haver de canviar d’avió i pilots. Dos dies després vam arribar a Barcelona. Vaig estar ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron un any. Molt a poc a poc vaig sortir del coma; sortir d’un coma no és com a les pel·lícules, és un procés molt lent, que encara dura. La diagnosis era Lesió Axonal Difusa el pitjor Grau III. Després vaig descobrir que només un 10% de la gent amb aquesta diagnosi sobreviu i que molts queden en estat vegetatiu. Els doctors pensaven que moriria i van demanar a la meva mare de donar els meus òrgans.  

Però ara sóc feliç; he pogut refer la meva vida; he comprat la casa on visc a Sarrià i comparteixo vida amb la meva nova parella; estic treballant per l’ajuntament en el pla d’accessibilitat i tinc el meu propi estudi d’arquitectura accessible. Combino el meu treball anant a fisioteràpia i pel meu compte al gimnàs i a la piscina. Això ho combino amb classes de dibuix, logopèdia, i sessions de psicologia.   

Recordes quina opinió tenies sobre la discapacitat abans de l’accident?  

No crec que tingui una DIS-capacitat. Sento que he millorat molt des de l’accident. Penso que ara tinc més capacitats d’ajudar a gent. Abans no pensava en la diversitat funcional. Pensava que era una obligació de l’arquitectura, com el càlcul estructural, imposat per normatives. Però ara hi penso com una manera essencial i diferent de fer disseny. El món ha de ser accessible i la societat ha de ser inclusiva.  

Que va significar per a tu aparèixer com a afectat a una edició de la Marató de TV3?  

Participar en la Marató al 2017 i després en l’entrevista al programa ‘Tot es mou’, ha estat molt important. Sortir a la tele no és tan important, però m’ha permès crear vincles intensos amb la gent. Per exemple, tenir una relació especial amb Helena Garcia Melero és important i m’ajuda. És una periodista genial, i és un honor poder influir i ajudar-la. Ser famós està sobrevalorat. No vull ser famós, però vull ser reconegut. Vull pensar que la meva lluita de cada dia té sentit. La meva lluita no només m’ajuda a mi. El meu exemple pot ajudar a les altres persones. A més, sortir a la Marató i després de 5 anys al programa ‘Tot es Mou’ m’ajuda a avaluar-me, puc comparar i veure la meva evolució. Ara, a la tele sóc més objectiu amb els meus assoliments, defectes i allò en què puc millorar.   

En què consisteix exactament la tesis ‘Brain City’?  

‘Brain City’ és una metàfora del cervell aplicat a la ciutat. Per entendre la meva recuperació després de l’accident m’ha interessat molt la neurociència. He comparat el funcionament del sistema nerviós amb la meva educació en urbanisme. El cervell funciona com un sistema dinàmic i humà. És adaptable, flexible, híbrid i plàstic. La novetat és que la ciutat també és un sistema que funciona com el cervell. La meva tesis intenta investigar ‘Brain City’ com alternativa al Big Data, Intel·ligència Artificial, al Smart Cities i al Metaverse. El títol de la meva tesis és: Brain City as a Dynamic Human City an Alternative to Smart Cities and Metaverse: Case of Inclusion in Barcelona. La meva tesis intenta constatar que les ciutats són un sistema dinàmic i humà. La ciutat ha de ser accessible, diversa i permetre la inclusió de totes les persones. Només així es potencia la creativitat, la diversitat, la felicitat, i la rehabilitació.  

A què et refereixes amb aquesta frase “L’accessibilitat no és discapacitat?  

No s’hauria d’emprar la paraula discapacitat, prefereixo diversitat funcional. La meva diversitat m’ha permès desenvolupar capacitats, ara sóc més capaç per ajudar a gent. Penso que hi ha molta discriminació quan s’utilitza la paraula discapacitat. El terme “accessibilitat” assumeix la dualitat accessible i no accessible, i com que opino que les coses no son duals, no és una paraula amb que em senti identificat. La diversitat funcional de les persones són un procés; prefereixo entendre que la gent té diversitat funcional i un grau d’inclusió.  

Has fet de la teva professió un projecte de vida?  

La meva diversitat funcional em permet tenir una visió única del món de l’arquitectura. Ara puc ajudar més a la societat perquè entenc que el món és diferent i més divers. Per això, per ajudar a la societat, he creat el meu estudi d’arquitectura, urbanisme i paisatge accessible. La inclusió de les persones amb diversitat funcional és com la lluita dels drets de les dones. Abans les dones estaven discriminades; ara poden aportar molt més al debat arquitectònic. El mateix està passant amb la diversitat funcional.  

Quines son les teves aficions?  

La meva rehabilitació és important i part de les meves aficions. M’encanta dibuixar perquè em permet veure el món des d’una altra perspectiva. Gràcies al dibuix miro el món connectat amb la mà. Instintivament calculo distàncies, perspectives i comparacions. A més utilitzo el dibuix com a rehabilitació. Dibuixo amb la mà dreta que és la més afectada per l’accident i quasi no puc moure-la.  

També m’encanta la psicologia. Vaig a teràpia una vegada per setmana. Gràcies a teràpia sóc feliç. Anar al psicòleg em permet entendre el meu cervell i les meves reaccions. Em permet entendre més el meu inconscient, i el 80 % de les coses que faig. M’encanta fer exercici perquè m’influeix positivament en la ment. Cada vegada més em trobo millor físicament i psicològicament. Combino fisioteràpia anant sol al gimnàs i la piscina. També faig logopèdia i sento que cada dia parlo millor.  

Però la meva afició més important és estar amb gent i ajudar. Ajudar a altres persones m’ajuda a mi. Tinc amics i família repartits per tot el món i per tant haig de viatjar per estar amb ells. També m’encanta estar en contacte amb noves idees, per això intento anar a totes les exposicions i estar en contacte amb gent que m‘estimula intel·lectualment.  

Diries que la societat encara posa barreres a la discapacitat?  

La societat sí que posa barreres a la diversitat funcional. Abans les dones eren discriminades; ara les dones estan en els llocs de poder i poden ajudar a la societat. Tanmateix encara és difícil la inclusió de les persones amb diversitat funcional. Tenen poc poder. És un tema de justícia i crear una millor societat per tothom.    

Què caldria fer per a trencar aquest estigma?  

Per trencar aquest estigma s’ha d’aconseguir que la gent amb diversitat funcional tingui poder i possibilitats de canviar el món; que puguin decidir el seu futur, i que no siguin altres persones que decideixin per ells. Per començar s’ha d’utilitzar un llenguatge més just i que les persones amb diversitat funcional puguin ser un exemple per a tothom.  

Quin es l’adjectiu que et defineix millor?  

Diversitat Funcional és l’adjectiu amb que em sento més identificat, però molta gent pensa que és molt restrictiu. Utilitzar diversitat és més progressista i com la societat hauria de ser.   

Com et veus d’aquí 3 anys?  

Per mi la vida és un procés, per tant, no puc dir com em veig d’aquí 3 anys. No em poso límits. No m’agrada el futbol però els meus límits podrien ser jugar al futbol i cantar òpera, coses impossibles ja que vaig amb cadira de rodes i tinc problemes per parlar. Són objectius que em permeten continuar lluitant. Per exemple, vaig fer una presentació de Brain City al Cafè de l’Òpera, no és el mateix que cantar òpera, però el procés és el que m’agrada.  

Per tu la vida és …?  

Normalment es valora la vida sobre el que tens i les teves pertinences. Ara penso que la vida és la lluita i un procés per aconseguir les coses que tens. No estic d’acord amb la frase “what hurts you makes you stronger”. No ets més fort quan més sofreixes. Tampoc penso que la meva vida sigui superar barreres, com diu l’entrevista del ‘Tot es Mou’. La vida és comunitària. És necessari rebre ajuda per la societat. Necessites ajudes sistèmiques i de la gent.