No cal passar tota una vida en una cadira de rodes per adonar-se de les barreres que encara existeixen. A vegades, n’hi ha prou amb acompanyar algú que, per una lesió o una malaltia temporal, es veu obligat a utilitzar-la durant unes setmanes o uns mesos. Aquesta experiència m’ha fet veure una realitat que sempre havia estat davant meu, però que mai havia arribat a comprendre del tot.
El primer impacte no va ser una vorera mal adaptada ni una porta massa estreta. Va ser la mirada de la gent.
Vaig descobrir que moltes persones observen una cadira de rodes abans que la persona que hi seu. Algunes mirades són de curiositat, d’altres de llàstima, i fins i tot n’hi ha que semblen incomoditat. Pocs s’aturen a pensar que darrere d’aquella cadira hi ha una persona amb els mateixos somnis, les mateixes preocupacions i la mateixa dignitat que qualsevol altre ciutadà.
La discapacitat continua sent, massa sovint, una realitat que la societat contempla des de la distància en lloc de normalitzar-la. I això és una barrera tan gran com qualsevol escala sense rampa.
La discapacitat continua sent, massa sovint, una realitat que la societat contempla des de la distància en lloc de normalitzar-la
També vaig descobrir que l’accessibilitat encara és una assignatura pendent. Sovint ens felicitem perquè hi ha rampes, ascensors o places d’aparcament reservades. Però l’accessibilitat no acaba a la porta d’un edifici. En diversos centres comercials vaig comprovar que moltes botigues són pràcticament intransitables per a una persona en cadira de rodes. Passadissos estrets, expositors col·locats sense criteri, prestatgeries que impedeixen girar o circular amb autonomia, caixes envoltades d’obstacles… Entrar-hi és possible; comprar-hi amb normalitat, moltes vegades no.
La pregunta és inevitable: de què serveix poder arribar a una botiga si després no es pot recórrer lliurement el seu interior?
Aquestes situacions no sempre són conseqüència de la mala fe. Sovint responen a una manca de sensibilitat o al fet que qui dissenya els espais no s’ha plantejat mai com els viurà una persona amb mobilitat reduïda. Però precisament aquí rau el problema: continuem dissenyant massa espais pensant en una única manera de moure’s.
Durant aquests dies també he entès el desgast invisible que acompanya moltes persones amb discapacitat física. Haver de planificar cada desplaçament, preguntar si hi ha ascensor abans d’anar a un lloc, dependre que algú aparti un obstacle, comprovar si el lavabo és realment accessible o renunciar a entrar en alguns establiments perquè simplement no s’hi pot circular.
Són petites dificultats que, sumades dia rere dia, acaben convertint-se en una enorme càrrega emocional.
Per això crec que l’accessibilitat no és un privilegi ni un favor. És un dret. I els drets no haurien de dependre de la sensibilitat puntual d’una empresa o de la bona voluntat d’un treballador.
Tanmateix, també m’agradaria destacar la cara positiva que he trobat en aquest camí. Hem conegut persones extraordinàries que, sense que ningú els ho demanés, han ofert ajuda amb absoluta naturalitat. Professionals que han buscat alternatives, desconeguts que han apartat obstacles o han obert una porta amb un somriure sincer. Aquests gestos demostren que una societat més inclusiva és possible.
Per això aquest article no pretén ser només una denúncia. Vol ser també una invitació.
Una invitació als comerços perquè revisin els seus espais des dels ulls d’una persona en cadira de rodes. Als arquitectes i responsables públics perquè continuïn apostant per un disseny universal que no deixi ningú enrere. I també a cadascun de nosaltres perquè canviem la manera de mirar.
Una societat no es mesura per la comoditat amb què viuen la majoria, sinó per la dignitat amb què tracta les persones que més obstacles troben en el seu dia a dia
No mirem la cadira. Mirem la persona.
I, sobretot, voldria adreçar unes paraules a totes les persones que conviuen diàriament amb una cadira de rodes. Sé que moltes vegades el camí és més difícil del que hauria de ser. Que les barreres físiques sovint es combinen amb barreres socials molt més difícils de superar. Però també sé que cada vegada que reclameu els vostres drets, cada vegada que exigiu accessibilitat o que decidiu continuar participant plenament en la vida social, esteu ajudant a construir una societat millor per a tothom.
No defalliu. La vostra reivindicació no és només legítima; és necessària.
Perquè una societat no es mesura per la comoditat amb què viuen la majoria, sinó per la dignitat amb què tracta les persones que més obstacles troben en el seu dia a dia. Encara queda molt camí per recórrer, però aquest camí només el podrem fer junts, eliminant no només les barreres arquitectòniques, sinó també els prejudicis que, massa sovint, continuen limitant molt més que qualsevol escala.
