En aquesta ocasió us volem parlar més a fons d’un projecte del que ja vam parlar anteriorment al Diari. Ens referim al mètode Codi Colors, un mètode innovador per a l’ensenyament musical per a persones amb capacitats diverses. N’hem parlat amb la seva impulsora, Maria Mercè Corrons Roca, professora de piano de l’Escola-Conservatori Municipal de música d’Igualada (ECMMI) des de l’any 1990, i que des d’en fa uns vint-i-cinc se’n ocupa també de l’ensenyament musical a alumnes amb diversitat funcional (TEA, persones amb síndrome Dravet, TDAH, Down, mutacions del gen SZT, entre d’altres).
La Maria Mercè fins i tot ha publicat un llibre ‘Codi Colors: la música a l’abast de tothom’ perquè considera que aquest sistema d’ensenyament, tot i que en un principi ha estat dirigit a persones amb dificultats, és apte per a tota classe de persones sense distinció. Com bé explica, “molts dels qui ja coneixen aquest sistema d’aprenentatge, ens hem adonat que serveix per a tots els “públics: infants, adults, o persones que no volen seguir uns estudis de música. Jo mateixa, de la meva experiència pedagògica, ho he pogut comprovar i experimentar”.
Quin és l’origen del nom?
Una vegada fet el mètode, vaig pensar diferents possibilitats, arribant a la decisió de com que es basa amb els colors universals de les notes, i la principal innovació han els codis assignats a cadascuna de les notes, és per aquest motiu que vaig optar per aquest nom Codi Colors.
En què consisteix exactament codi Colors?
Com acabo de comentar, es basa amb que les persones amb discapacitats, sobretot intel·lectuals, tenen moltíssimes dificultats per a llegir partitures i menys per a interpretar-les, molts no tenen cap possibilitat ni capacitat per a comprendre les bases teòriques de la música, ni per a tocar el piano.
El mètode consisteix en que cada nota té el seu propi Codi i aquest està reflexa a cada tecla del piano, pel que l’alumne ha d’anar buscant-les al teclat, una darrere de l’altre i anar-les tocant.
El codi el formen tres elements, escrit un sota de l’altre: el primer és el nom de la nota, el segon un cercle o un cercle amb una ratlla al mig, la qual indica si aquesta nota s’ubica en una ratlla o espai del pentagrama, i el tercer element és un número, que indica a quina ratlla o espai està ubicada la nota en qüestió.
També cal dir que cada nota té un color, que les notes no tenen valors (blanca, corxera, negra, et.) ja que és de difícil comprensió per a ells.
Aquests tres elements són, per a ells, un principi molt bàsic de teoria de la música.
D’aquest mètode se n’ha fet una publicació en dues parts: el llibre de l’alumne, i el de suport on hi ha les partitures de les cançons amb grafia convencional per tal de que qui fa el suport coneix les cançons i, com que hi ha acords, pot fer un acompanyament musical amb piano, guitarra, ukelele, etc.
Quina relació tens amb la Discapacitat?
Fa 31 anys que treballo a l’Escola Conservatori Municipal de Música d’Igualada i des d’en fa 25 que tracto amb persones amb diversitat funcional, sobretot intel·lectual.
La necessitat de trobar recursos i aproximar la música a aquestes persones, sobretot si n’hi ha que poden comprendre alguns continguts, és el que m’ha dut a crear aquest mètode, que no va ser creat expressament, si no que va anar sorgint a poc a poc fins a derivar en una metodologia.
Creus que la música pot ajudar a integrar socialment a les persones amb Discapacitat?
Per suposat que ajuda a integrar a les persones, en molts sentits. El primer és que tenen un element més que els fa feliços, n’hi ha que tenen germans o amics/gues de la classe a l’escola de música, de manera que ells/elles també venen a fer música com la resta de la família o de companys. Per altra banda participen a les audicions trimestrals de l’escola, com un/a alumne més, què més integrador que això?
Si no existís codi Colors?
… Evidentment no existiria cap manera perquè persones amb discapacitats poguessin tocar música.
