Dimarts, 26 octubre 2021
IniciOpinióLes capacitats no són cegues

Les capacitats no són cegues

Meritxell Agustench discapacitat visual
Meritxell Agustench // Foto: Imatge cedida per l’autora

Caldria trobar un bon planteig per parlar-vos d’aquesta qüestió i és això el que em disposo a fer. No es tracta tampoc de parlar de totes aquelles coses que ja sabem sobre la COVID19. M’agradaria plantejar les coses des d’una altra òptica, una visió una mica més enllà i tanmateix perquè no dir-ho, una mica crítica en tot allò que es genera amb el pas dels anys: la causa/efecte, sobre el que ens estem trobant ara.

La gent de carrer. Així com tot un sistema sanitari desbordat per l’epidèmia actual, per la que no estàvem preparats. Causa: La soga de les retallades sanitàries. En data any 2010 en que el govern del tripartit, va reduir un 5% del sou del personal sanitari i també la despesa farmacèutica, tancant quiròfans i plantes hospitalàries, va reduir horaris als centres d’atenció primària i es van deixar de cobrir baixes. 

+Precarietat – Resultats. Tot una causa efecte que sembla ben bé: “l’efecte papallona”, com si d’una pel·lícula es tractés.  M’agradaria molt extendre’m en aquest debat. Però, us asseguro que no arribaríem mai a cap conclusió arbitrària. per a posar-nos d’acord. Fins ara, encara no ha passat i dubto, que passi.

M’agradaria equivocar-me. I és per això que em disposo a explicar una petita història: Entrebancs, confusió i angoixa que m’està tocant paliar, en pròpia pell, en aquest estat del benestar, que diuen: “estem”.

Just abans del primer confinament en data de 6 de Març del 2020, a mode d’urgència vaig anar al servei d’oftalmologia de l’hospital que em correspon. La pressió dels ulls estava molt alta i m’havien d’intervenir amb urgència: Glaucoma Agut, va ser el diagnòstic.

La cosa va anar bé, sense molèsties ni dolor. Al cap de 10 dies, es decreta l’estat d’alarma i ens posen a tots en quarentena. Tot passà molt ràpid, les consultes amb la meva oftalmòloga eren telefòniques en aquell moment. Tot anava força bé.

Una tarda, ja feia més bon temps i vàrem posar el nostre ”centre de reunions” al balcó del davant. Allí estàvem a gust no teníem fred i podia parlar tranquil·lament amb l’Albert. El Pere, el nostre fill es vivia la quarentena com unes petites vacances i un retrobament molt íntim amb nosaltres, els seus pares.

Vaig començar a notar unes ombres als ulls, desconegudes per mi. Tot s’estava ennuvolant, la visió s’anava reduint. Sentia que havia d´observar cada instant… , la cara del meu fill per retenir-la en la meva memòria visual. Sovint acaronava la seva cara durant temps. No volia oblidar-me´n, ni perdre’m cap detall. Les tasses de cafè i com estaven alineades al nostre armari. L’ordre del calaix de coberts.

La medicació ben ordenada segons horari. La roba: el tacte em feia recordar quina peça de roba era, així com el color. L’armari va rebre una modificació en el seu ordre, donat colors i textures per així poder localitzar quina roba em posava.

Està sent un aprenentatge i un canvi substancial en la meva vida. Tornar a néixer altre cop però sense veure-hi. Tan sols recordant com era la vida abans d´aquesta foscor.

Passaren els dies i no millorava, vaig acostumar-me a la falta de llum. Passejant per casa amb les mans arrossegades en la paret,per tal de no confondre´m d´habitació. 

Passat un temps ja era a voltants de juny, rebo una citació de la meva oftalmòloga que, en aquest cas era presencial. Era l’ocasió per explicar-li el baix nivell de visió que sentia, que tenia.

Després de la visita, em comenta que tot està bé, excepte el meu camp visual: Ull dret: 0´0% Ull esquerre: -16% (Aprox.).

Era molt conscient de la meva poca visió, de seguida vaig posar-me en contacte amb la Fundació ONCE, de la qual tant bé m’havien parlat, degut a la seva tasca amb les persones invidents.

També vaig organitzar-me a través d’una amiga estimada, per trobar una bona advocada laboralista donat que no sabia com quedaria la meva situació.

Acabava de ser despatxada tot hi estar de baixa, però ara per ara, no podia preocuparme massa per això, donat era legal i estava aprovadíssim. Així que vaig posar-me a disposició de la Mútua de l’empresa. En aquest cas, estic parlant del desembre del 2019.

La Mútua s’ocupà d’aquest impàs, fins que vaig tenir notícies del que abans els explicava. La revisió amb la meva oftalmòloga que, m’informà de la meva poca resta visual, que jo tant presentia.

Quan vaig entregar l´informe a la Mútua… Allò s’aturà… Es tractava d’una incapacitat permanent i ell, el metge de la Mútua, va ser qui va fer les gestions per tal que la Seguretat Social, se’n fes càrrec.

Ara ve el més interessant, crec jo. Havien passat no més de 24 hores quan rebo la notificació, per part de la Seguretat Social, que acabava de ser: “donada d’alta”, per manca de lesions, segons els informes que van ser enviats a l’INSS des de la Mútua.. Així que tot i tenir tan poca visibilitat, podía treballar sense cap problema.

La meva advocada va recórrer aquesta situació, que per més claríssima, ells havien decidit que no. Per això en dues ocasions, se’m notificà per escrit que no hi havien prous lesions per donar-me una Incapacitat Permanent.

Mentrestant el meu dia a dia, avançava. El 20 d’agost del 2020, em revisà l’oftalmòleg de la Fundació ONCE, el qual determinà els resultats per a obtenir l’afiliació dins aquesta Organització, donat que els resultats no eren gaire bons, la cosa quedava de la següent manera: Ull dret: 0´0%. Ull esquerra: 0´050%. 

Quasi cega, quasi persona. Quasi ràpida. Quasi intel·ligent. Quasi bona mare. Quasi bona amiga i filla. Quasi bona germana, Quasi companya. Quasi gris, quasi fosc, quasi negre, quasi cega. Sense llum.

Tanmateix en aquest punt, rebo molta ajuda i de forma relativament ràpida. Agraeixo molts als professionals que han entès la meva particularitat i han obert fronts socials al respecte: Fundació ONCE i el Cap Horts de Miró de Reus; el Col·lectiu Ronda de Tarragona, i els Serveis Socials de l’Ajuntament de Reus.

També cal agrair el respecte de totes aquelles persones anònimes que, m’acompanyen per la vorera, m’avisen dels perills i em donen pas si és necessari.

Pel que fa a les administracions…

Sé perfectament quin moment estem vivint, un moment en que l’economia s’ha aturat. No parlaré en cap cas dels Borbons, ni de les seves impunitats i dels seus negocis tan foscos.

Sé que l’administració ha de fer front a un moment de precarietat; de gana, falta de recursos i poca ajuda a aquells que hem quedat sota terra, després de l’epidèmia.

Us puc parlar del que jo m’he trobat: La negativa al meu grau d’incapacitat permanent. Això ja fa més d’un any que em passa, i no us podeu imaginar l’estrés que això em provoca.

Poder deixar de demanar prestacions, per no morir-nos de gana o de deutes. La meva família necessita també de la meva aportació econòmica per continuar poder respirant sense que hi hagi res més que ens preocupi.

Vivim i creixem a casa. Els jocs a casa, les manualitats a casa, la lectura i l’escriptura a casa. El cinema a casa i tot a casa. No volem agafar la COVID 19. Estem espantats.

Aquesta primavera i des de Benestar Social em citen per fer tant la valoració del grau de discapacitat com el grau de dependència. Estem esperant les notificacions que les rebrem per correu ordinari.

Notificacions i reconeixements…

Finalment i després de quatre mesos esperant, rebo tant la notificació d’un grau 1 de
dependència, com el grau de discapacitat.

Pel que fa al grau de dependència, vol dir que necessito ajuda per part d’un familiar, per a poder assumir algunes tasques diàries. En aquest cas de l’Albert. El tràmit tardarà 18 mesos a fer-se efectiu i la quantitat és de 153 euros i escaig.

Pel que fa al grau de discapacitat; em reconeixen un 75% que no és poc, en el qual també hi ha una quantia assignada: sobre uns 500 euros i escaig, que no són sempre fixes i que aquesta quantia pot variar d’un mes a altre.ç

Es tracta també d’uns 18 mesos per aconseguir aquesta prestació no contributiva.
Així que, amb la meva advocada continuem caminant en destí al judici social que tinc el dia 30 de novembre del 2021, però aquest cop, demanarem la gran incapacitat, donat que tenint reconegut el 1r grau de dependència, em correspondria. I continuem esperant.

La societat que s’espanta…

Entenc a tothom aquell qui no gosa preguntar-me què m’ha passat, com estic o com em sento. La gent que em coneix, em refereixo aquí a entorn social, no em parla a mi
directament. Ells prefereixen preguntar a l’Albert o a alguna amiga directa, la Belén que sempre m’acompanya. Què m’ha passat? Com si pel fet de ser cega, no pogués respondre per mi sola, com si m’hagués quedat muda o sorda, no ho entenc i em disgusta però ho entenc.

Societat: NO SÓC UN VEGETAL!, No he perdut en cap moment el meu criteri, puc respondre qualsevol pregunta amb coherència, ironia i sobretot molt sentit de l’humor. És qüestió de temps. També dir que poc ens han educat davant les discapacitats, parlo per mi també. Però no tingueu por, ja que us miro amb “bons ulls”.

Per anar acabant… La discapacitat des de casa… Aquí sí que hi ha molt a fer entendre i molt a explicar, començant per coses tan bàsiques com no canviar les coses de lloc, distribuir-ho tot d’una forma ordenada i no variar mai les coses de situació.

Fer entendre al petit Pere que si bé puc ajudar-lo a fer determinades coses de l’escola, sóc incapaç de veure el gat del balcó del davant i això costa d’entendre, però crec que ho aconseguirem, tenim el suport de la seva mestra també.

Com que vaig amb bastó i el porto amb la mà dreta, qui m’acompanya preferiblement s’ha de posar a banda esquerra. Si s’aturen m’han d’avisar perquè jo continuo caminant. Davant d’un pas de vianants m’agafo, si vaig acompanyada, em dóna més seguretat. Si vaig sola, faig un senyal amb el bastó, però els cotxes, no sempre paren. Tenen pressa, més que jo.

Desitjo que les coses surtin bé, està sent un procés força visceral. No vull vendre cupons tot i que respecto molt la feina dels meus companys. Quan tot estigui resolt, no em quedaré a casa somicant. Vull fer algun tipus de voluntariat. Vull continuar sent creativa.

Perquè amics meus les meves capacitats, d’ençà de la foscor, són més fortes , clares i
genuïnes. Vull pensar en gran, com diu una estimada amiga, la Montse. I vull donar les gràcies, per damunt de tot al Sr. Josep Maria Magrané Vernet. El pare que
sempre em va escoltar i atendre sempre, des de la terra i des del cel.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de les últimes notícies del món de la diversitat funcional a Catalunya

Fes-te subscriptor Premium

Si vols tenir accés a totes les notícies publicades al Diari, l'agenda del sector, i informació sobre subvencions, ajudes, convocatòries, recursos i moltes més coses, subscriu-te a la Newsletter Premium

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES