El tema de l’accessibilitat és cada cop més transcendent. Igual que la sostenibilitat, que va passar de ser un “nínxol” d’activistes a convertir-se en un eix de l’economia, la política i les nostres converses quotidianes, l’accessibilitat comença a ser assumida com una necessitat. En sostenibilitat hem passat del greenwashing a l’economia circular; ara, ho mateix passa amb l’accessibilitat. Abans, l’enfocament se centrava en el “accessibility washing” —pegats superficials per complir la normativa— al “inspiration porn”, on les persones amb diversitat funcional només servien per a “inspirar” o ser influencers. Avui avancem cap a una societat més dinàmica i conscient de la diversitat humana. Hem d’acceptar el canvi i humanitzar els nostres dissenys i actes.
A la política i als ambients professionals s’ha integrat la sostenibilitat, però la diversitat funcional i l’accessibilitat encara hi troben resistència. La realitat és crua: la població envelleix i la necessitat d’entorns accessibles és urgent. Segons les estadístiques, a 2050 un 70% de les persones seran més grans de 65 anys. Sembla una xifra llunyana, però sí pensem en el futur a 25 anys vista, nosaltres mateixos estarem en aquest grup. És una realitat inevitable. El sector de l’arquitectura enfronta un problema dramàtic: només un 0,6% de les habitatges a Espanya són accessibles (segons la Fundació Mútua de Propietaris). És una xifra ridícula, que em deprimeix per ser tan important per a mi. La cadena d’accessibilitat es trenca constantment. Em sorgeix una pregunta retòrica: puc anar a veure’t a casa teva si vaig en cadira de rodes i necessito suport físic, especialment al bany? Encara que la novaLlei d’Accessibilitat de Catalunya és un pas endavant, seguim vivint en un món inaccessible. Actes tan simples com anar a comprar a un local a peu de carrer o sortir a prendre unes braves és inaccessible i es veuen trencats per l’existència d’un esglaó a l’entrada.
Avui avancem cap a una societat més dinàmica i conscient de la diversitat humana. Hem d’acceptar el canvi i humanitzar els nostres dissenys i actes
Per això, dono suport a Sandra Bestraten com a degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC); tant ella com el seu equip tenen una sensibilitat real, personal i professional per la diversitat funcional. També defensa els dos temes que preocupen els arquitectes i la societat en general. Un és el tema de l’habitatge, i com sentir-nos arrelats a un lloc. L’altre la salut mental. L’accessibilitat intel·lectual a més de la física i sensorial, influeixen molt la feina dels arquitectes. Molts arquitectes no saben accessibilitat i estan frustrats. Massa acaben deixant l’arquitectura. En un proper article exploro aquests temes.
És essencial injectar empatia i humanitat en el procés de disseny, però en ser un camp en evolució, també cal formació. L’arquitecte té la responsabilitat d’estar al dia per oferir solucions reals, encara que siguin crues. Ha de ser adaptable a la realitat inaccessible existent, flexible davant la multiplicitat de connexions que genera el disseny i híbrid al incorporar la capa de l’accessibilitat de forma orgànica. El més important és ser conscient de la realitat: no es tracta només de dissenyar edificis nous, sinó d’intervenir en allò existent per que la realitat sigui dinàmica. Aquest és el brillant futur de l’accessibilitat. Treballem-hi!
