No resulta difícil empatitzar amb les paraules coherents, responsables i sinceres de Juan Carlos Unzué al Congrés. Dic això perquè hi trobo una raó més de la deixadesa institucional que estem patint i de la desatenció perillosa cap a certs col·lectius vulnerables com són els i les que pateixen una malaltia com l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Trobo que manca empoderament polític per fer front a reptes que ens facin obrir els ulls i construir per a tots i per a totes, homes i dones, per igual, un oasis de fraternitat barrejada amb justícia social veraç.
Vaig sentir, com segurament moltes persones, vergonya davant la poca assistència i sobretot el poc interès inclusiu que els i les representants de la cambra han mostrat. També indignació i una manca de respecte a tots els esforços individuals plens d’angoixa i dubtes que estes persones pateixen. Sisplau, els hi demanaria que demanessin perdó però sé que avui la política ple de decencia costa de trobar.
Avui, ahir i sempre hem d’exigir, repeteixo d’exigir, un sector institucional digne i eficient que busqui conjugar feminisme, estat de benestar, ecologia sostenible, justicia equitativa, pau social i drets humans. Només sota el paraigües feixuc tot i que imprescindible, del sentit comú podem tornar a guanyar vides, llibertats i valors. No defallim i fem possible que d’altres ho facin en aquesta lluita noble cap a una societat millor.
Qualsevol persona que es dediqui a llegir aquest petit article pot arribar a la conclusió de que la persona que ho ha escrit es troba en un embolcallat entre esquerres i dretes. No això sería una conducta hipòcrita i simplificada de la qual vull defugir ja que estaria minimitzant certs problemes greus socials o sería esclau del meu propi melic. Aìxò, els drets humans no són ni depenen de si hom es d’una tendència política o d’una altra. Aquí no hi ha traidors ni màrtirs. N’hi ha persones que ploren i d’altres que volem oferir una paraula per escalfar tendresa, amor i fraternitat.
Les persones afectades per ELA com també per altres situacions de caire semblant necessiten d’una política justa, d’unes prestacions adaptades a les seves realitats, d’uns recursos útils i sobretot d’una ciutadania compromesa cada vegada amb més força. Sense extremismes ideològics, aptituds infantils o transtorns catastrofics hem de recuperar i fer que tothom ho faci, el timó de les nostres vides i de la societat de la qual en formem part.
