Les entitats de salut mental utilitzen sovint la dada de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) segons la qual una de cada quatre persones tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida com a argument per fer entendre que tots tenim salut mental i que tots som susceptibles de tenir-la afectada.
L’any 2016, en efecte, l’OMS va afirmar que una de cada quatre persones tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida.
L’any 2018 hi havia 7.543.825 de persones a Catalunya. 1.885.956,25 de persones (25%) tenien un trastorn mental?
Un total de 113.887 persones a Catalunya l’any 2018 (1,5%) tenia una discapacitat psicosocial (salut mental) reconeguda legalment, de les quals més de la meitat (54%) tenien un grau de la discapacitat igual o superior al 65%, és a dir, greu o molt greu.
Hi havia 1.777.206,925 de persones amb trastorn mental a Catalunya l’any 2018 sense discapacitat reconeguda legalment (23,5%), essent esperable que més de la meitat fossin greus, sabent, a més a més, que gairebé el 75% de les persones ateses l’any 2015 ho eren per psicosi?
Per això mai utilitzo la dada de l’OMS com a argument, que, a més a més, em sembla una banalització de la salut mental —hi ha altres maneres de fer entendre que tots tenim salut mental i que tots som susceptibles de tenir-la afectada—, perquè no és el mateix tenir un trastorn mental de curta durada que crònic (he tingut ambdós), ni en termes de salut ni en termes socials. I tampoc no és el mateix tenir un trastorn mental (de curta o llarga durada) que tenir problemes de la vida medicalitzats (ansiolítics, antidepressius, etcètera); tenir mers símptomes de salut mental (ansietat); etcètera.
A més a més, només hi ha una passa d’aquí a dir que tots tenim, d’alguna manera, trastorns mentals, val a dir a desvirtuar la lluita col·lectiva per la seva normalització social a través de la seva dissolució.
Lluís Mercier
No és veritat. Moltes persones som diagnostiques de trastorns mentals greus (depressions i ansietat) per problemes de vida medicalitzats (abusos sexuals infantils, maltractaments de tot tipus, abandonament físic o emocional, etc.). Considero que establir aquesta comparació és caure en un discurs que recorda un patímetre i invalida el patiment d’altres persones. Fins i tot el fet que menciones de la cronicitat resulta estigmatitzant perquè aboca moltes persones al rol de malalt. I algunes no aconsegueixen sortir d’aquest rol mai, són cronificades, que no cròniques. Ho sento però reforça un biologicisme perillós en quant que deixa de banda que són les circumstàncies vitals (les poguem recordar o no, la ment les pot bloquejar durant anys o durant tota la vida) les que donen lloc a l’aparició dels trastorns mentals greus en molts casos. Jo no puc dir tots, tot i que ho penso, perquè això seria confrontar les persones que creuen que el seu trastorn és únicament biològic i els impediria fer introspecció a les seves vides per poder treballar aquests aspectes de la infantes, si els tenen. De la mateixa manera, negar-li l’etiqueta de trastorn mental a algú que veu les seves condicions vitals medicalitzades és fer mal a persones que passen pel mateix que nosaltres. No han estat psiquiatritzades, però sí diagnosticades. Deixa-les sortir de l’armari també i ens ajudaran. No és cap banalització. Et recordo, per exemple, que a les dones se’ns recepten ansiolítics i antidepressius més que als homes i com més grans ens fem, més, perquè la societat és masclista i aquest fet té uns efectes sobre la salut mental de les dones. En realitat, societat i salut mental no estan tan separades.
No sé si l’has llegit, però et recomano un llibre que ja té uns anys: ‘El sentido de la locura’, de John Read i Jim Geekie. Podràs veure-hi que el trastorn mental no necessàriament és el que sembla o sentim dir tan habitualment. Un llibre per a la reflexió.