Hi ha dies que es marquen al calendari no només per la data, sinó pel que representen. Per mi, el Posa’t la Gorra és un d’aquests dies. No és només un esdeveniment solidari. És un espai on la societat es mira al mirall i decideix, encara que sigui per unes hores, ser millor. Més conscient. Més humana.
Aquest any, però, jo no hi podré ser. I costa dir-ho així, en veu alta. Perquè hi ha absències que semblen petites, gairebé anecdòtiques, però que per dins fan soroll. Perquè quan una causa et travessa, quan l’has viscuda de prop o quan has entès el que representa, no ser-hi té un gust estrany. És com arribar tard a una abraçada.
El Posa’t la Gorra no és només posar-se una gorra. És posar-se a la pell de moltes famílies que conviuen amb una realitat dura: el càncer infantil. Una realitat que no demana permís, que irromp a la vida amb una força devastadora i que obliga a reorganitzar-ho tot: el temps, les prioritats, les emocions, la vida sencera.I precisament per això, dies com aquest són imprescindibles. Perquè transformen el dolor en comunitat. Perquè donen un espai a la visibilitat. Perquè recordem que darrere de cada diagnòstic hi ha una història, d’una família, una lluita i, sobretot, una persona.
No hi podré ser físicament, però això m’ha fet pensar en alguna cosa que sovint oblidem: la presència no sempre és un lloc, també és una actitud. Ser-hi no és només caminar per un recinte, participar en activitats o fer-se una foto amb una gorra de colors. Ser-hi és compartir el missatge quan ningú mira. És parlar d’una realitat incòmoda. És no mirar cap a una altra banda quan la malaltia apareix a la conversa. És entendre que la solidaritat no és un dia puntual, sinó una manera d’estar al món.
El Posa’t la Gorra no és només posar-se una gorra. És posar-se a la pell de moltes famílies que conviuen amb una realitat dura: el càncer infantil
Vivim en una societat que sovint celebra la presència visible: qui hi és, qui apareix, qui es mostra. Però hi ha moltes formes d’estar que no es veuen. I no per això són menys importants. Aquest any, jo seré en una d’aquestes formes invisibles. Seré en cada persona que decideixi anar-hi. En cada família que sentirà que no està sola. En cada gorra que es posi algú sense saber del tot que també està fent política —sí, política en el millor sentit: la de cuidar-nos els uns als altres.
Perquè al final, això és el que fan iniciatives com AFANOC: recordar-nos que la vulnerabilitat no és una debilitat, sinó un punt de trobada. Un espai des d’on construir vincles reals, lluny de discursos buits. No hi seré, però no me’n desvinculo. I crec que aquí hi ha una reflexió que va més enllà d’aquest esdeveniment concret. Ens han fet creure que si no hi som al 100%, millor no ser-hi. Que si no podem participar completament, més val quedar-nos al marge. Però la vida no funciona així.
La vida és feta de presències imperfectes, parcials, disperses. De compromisos que a vegades es poden expressar i a vegades no. De moments on som i moments on, simplement, no podem ser-hi. Però això no invalida el que sentim. Ni el que defensem.
Aquest any no podré posar-me la gorra. Però puc continuar portant al cap — i al cor— el significat que té. Puc continuar explicant per què és important. Puc continuar donant veu a una realitat que necessita espais, altaveus i, sobretot, persones disposades a no girar la cara.
Perquè potser el més important no és si hi som un dia concret. Potser el més important és si, quan la vida ens posa a prova, decidim mirar, escoltar i actuar. Encara que sigui des de la distància. Encara que sigui en silenci. Encara que ningú ens vegi.
