L’esclerosi múltiple es manté com una de les principals preocupacions de la salut pública en l’àmbit de la pèrdua d’autonomia. Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de l’Esclerosi Múltiple, la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) ha posat el focus en l’impacte d’aquesta patologia neurològica crònica, autoinmune i inflamatòria del sistema nerviós central, que ja s’ha consolidat com la primera causa de discapacitat no traumàtica en adults joves. Segons els registres actualitzats de l’entitat, la malaltia afecta actualment més de 58.000 persones a l’Estat espanyol, on cada any es detecten al voltant de 2.000 nous casos. Tot i els avenços, la detecció tardana continua sent el gran escull del sistema: com a mínim un 20% dels pacients pateix una demora de fins a tres anys abans d’obtenir un diagnòstic clar i iniciar el tractament correcte.
La progressió global de la malaltia ha experimentat un creixement notable durant l’última dècada. L’estudi epidemiològic internacional conegut com a Atles de l’Esclerosi Múltiple reflecteix que el volum d’afectats arreu del món ha passat dels 2,3 milions comptabilitzats l’any 2013 fins a superar els tres milions de persones en l’actualitat. Aquest increment superior al 26% s’atribueix, principalment, a la millora substancial de les tècniques mèdiques i a una major conscienciació social. Malgrat tot, la comunitat científica continua investigant els motius exactes d’un fenomen emergent: l’augment de diagnòstics localitzats específicament en dones i en la població pediàtrica.
Una patologia heterogènia que colpeja el sistema nerviós
La naturalesa d’aquesta afecció implica una alteració directa de les capacitats físiques i cognitives de l’individu. La coordinadora del Grup d’Estudi d’Esclerosi Múltiple de la SEN, la doctora Ana Belén Caminero, ha explicat el procés orgànic assenyalant que “l’esclerosi múltiple és una malaltia en la qual es produeix una resposta anòmala del sistema immunitari contra el sistema nerviós central, danyant la mielina, la capa que protegeix les fibres nervioses. Quan aquest dany es produeix, la transmissió dels impulsos nerviosos s’altera, donant lloc a símptomes molt diversos”. Per aquesta raó, la doctora ha matisat que “quan parlem d’esclerosi múltiple, parlem d’una malaltia molt heterogènia, en la qual no tots els pacients presenten els mateixos símptomes, ni la mateixa evolució, ni el d’igual grau de discapacitat”.
L’aparició de la simptomatologia està estretament lligada a les àrees concretes del cervell o de la medul·la espinal que resulten danyades. L’espectre de manifestacions clíniques inclou situacions altament invalidants com la fatiga crònica, la debilitat generalitzada, els trastorns visuals i de la sensibilitat, així com greus alteracions del compromís motor, l’equilibri i la coordinació. A més dels espasmes musculars i els problemes de caire esfinterià, les disfuncions cognitives i emocionals condicionen el dia a dia dels pacients, sumant-hi el fet que el dolor persistent afecta més de la meitat de les persones diagnosticades.
L’impacte de gènere en l’evolució i l’acumulació de la invalidesa
L’esclerosi múltiple acostuma a irrompre en una franja d’edat vital especialment complexa, compresa entre els 20 i els 40 anys, un període clau per al desenvolupament familiar, laboral i social de qualsevol persona. Els indicadors de la SEN certifiquen que a Espanya el 68% dels afectats són dones, i situen l’edat mitjana d’inici de la malaltia als 32 anys. No obstant això, s’observa una dualitat de gènere rellevant: tot i que la incidència femenina duplica la masculina, en els homes l’evolució acostuma a ser molt més agressiva i es tradueix en una progressió més ràpida de la discapacitat. La majoria de pacients debuten amb formes remitents-recurrentes, definides per brots alternats amb fases de recuperació.
Davant d’aquesta realitat, la intervenció primerenca esdevé el pilar fonamental per preservar la qualitat de vida. La doctora Ana Belén Caminero ha remarcat contundentment que “un dels grans reptes és reduir el temps que transcorre des de l’aparició dels primers símptomes fins al diagnòstic i l’inici del tractament. Millorar els temps de diagnòstic és important perquè com abans es diagnostiqui la malaltia, abans podrem actuar per frenar la seva progressió i retardar l’acumulació de discapacitat”. Com a contrapartida optimista, l’experta ha celebrat l’arribada d’eines més precises com la ressonància magnètica d’alta definició i l’estudi de marcadors biològics en sang, concloent que “tot i que encara no disposem d’un únic biomarcador que confirmi per si sol la malaltia, cada vegada comptem amb més eines per diagnosticar abans i amb major seguretat”.
