La Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) denuncia que el 75% de les persones amb discapacitat física i orgànica no reben de manera freqüent i contínua els serveis sanitaris i socials que necessiten, situació que s’accentua encara més en el cas de les dones amb discapacitat (80%).
Per això ha reclamat reduir la demora en l’atenció, millorar l’accés a la informació sobre els recursos i serveis, una major coordinació entre professionals i serveis dins i entre el sistema social i el sanitari, així com una millora de l’accessibilitat dels serveis socials i sanitaris en un sentit ampli i més desenvolupament i desplegament de serveis clau per a l’autonomia personal de les persones amb discapacitat.
Aquesta denúncia i reclamacions s’han produït durant la presentació del seu ’Estudi sobre els factors condicionants de la coordinació sociosanitària per a l’autonomia personal de les persones amb discapacitat física i orgànica d’Espanya’, que l’entitat ha presentat aquest dimecres i ha estat realitzat amb la implicació de més de 800 persones amb discapacitat física i orgànica, el Moviment Associatiu de COCEMFE, personal gestor i professional de la sanitat pública i dels serveis socials i persones expertes.
“Amb aquest estudi, des de COCEMFE plantegem la coordinació sociosanitària com una proposta orientada a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat física i orgànica, amb un abordatge estructural”, ha afirmat Alejandro Fernández, responsable de l’Àrea de Cohesió Social i Coordinació Sociosanitària de COCEMFE, detallant que “va des de les polítiques públiques fins als nivells més concrets d’intervenció directa, passant pels segments de coordinació, planificació, gestió i desplegament de polítiques”.
L’estudi mostra la realitat que viuen moltes persones amb discapacitat física i orgànica que han de recórrer a serveis privats per disposar dels tractaments i productes que necessiten perquè no els troben en els serveis públics. Això provoca uns sobrecostos per al 81,6% de les persones d’aquest col·lectiu superiors al 50 euros mensuals (entre 50 i 200 euros per al 44% de les persones enquestades i de més de 200 euros per al 37,3%.)
Aquesta circumstància es dona en moltes ocasions per la manca d’accés a una informació compartida. De fet, el 62% dels professionals sanitaris i socials reconeix que la dificultat més compartida és l’escassa comunicació existent entre el sistema social i el sanitari en dependre d’administracions diferents, la manca de l’historial compartit (49%) i de sistemes tecnològics (46%).
Els itineraris descoordinats i dificultats en l’accés simultani a serveis socials i sanitaris es confirmen des de les dues visions: els i les professionals constaten que només en el 35,2% dels casos es presta atenció de qualitat a les persones amb discapacitat, mentre que a el 60,6% dels casos de presta amb qualitat “algunes vegades”. Per la seva banda, el 34% de les persones amb discapacitat no han vist coordinació entre els professionals sanitaris i socials que els han atès, el 51,9% mai no han comptat amb una persona de referència per resoldre els seus dubtes, el 38% no pogut agrupar les cites en un mateix dia i horaris i pel 29,3% el seu historial personal és desconegut quan accedeixen a nous serveis.
“Encara que es tracta d’una qüestió universal, en el cas de les persones amb discapacitat física i orgànica és especialment important que els recursos socials i sanitaris estiguin coordinats i que garanteixin atencions flexibles i centrades en les persones”, ha destacat Fernández, que ha defensat que “enfront d’un model centrat en els recursos, plantegem una atenció centrada en les persones i les circumstàncies”. “Per a la continuïtat assistencial cal un abordatge ampli i estructural, perquè a la vida intervenen molts elements que tenen un efecte directe en la salut de les persones”, ha afegit.
D’altra banda, les persones amb discapacitat enquestades han indicat marcades limitacions en relació amb els principals àmbits de participació com ara l’accés en igualtat de condicions al treball o la formació (78.5%, no en té); l’accés a activitats de lleure (75% no ho fa), la conciliació en l’àmbit laboral o educatiu (74%, no en té), la satisfacció de la vida sexual (per al 67% és poca), la inadequació de la habitatge (55%) i la dificultat per prendre decisions i dur-les a terme (50%).
“La coordinació sociosanitària va de drets i igualtat d’oportunitats”, ha destacat Fernández, que ha conclòs que “hi ha consens al voltant de la necessitat de pensar un model d’atenció social i sanitària que posi la persona al centre, que sigui flexible i que possibiliti atencions longitudinals”.
