En un món que avança sovint massa ràpid i deixa enrere aquells qui caminen a un altre ritme, hi ha veus que proposen una manera diferent d’entendre la fragilitat humana. La del Bisbe Salvador Cristau és una d’aquestes veus: pausada, reflexiva, i arrelada en una fe que mira la vulnerabilitat no com un límit, sinó com un espai de trobada. En un temps marcat per transformacions socials profundes, la seva mirada ens convida a repensar què vol dir acollir, compartir i construir comunitat.
La seva visió neix d’un lloc essencial: la dignitat de la persona. Una dignitat que no depèn de les capacitats físiques o cognitives, sinó de la simple i radical condició d’ésser humà. El Bisbe Cristau entén la diversitat funcional com una realitat que pot condicionar la vida, però mai com un motiu per ser relegat. Aquesta idea, que pot semblar evident, continua sent un repte pendent en moltes institucions, també dins l’Església, que vol avançar cap a una major inclusivitat sense caure en el paternalisme.
Dins d’aquesta vocació d’acollida, la diòcesi de Terrassa treballa per esdevenir un espai on tothom se senti membre de ple dret. No des d’un conjunt de projectes sectorials, sinó des de la convicció que tota comunitat cristiana ha de ser, per naturalesa, una casa oberta. Des de la pastoral del sord fins a l’acompanyament hospitalari, passant per l’accessibilitat física i la transmissió d’actes per xarxes, la diòcesi intenta fer visible una idea fonamental: la fe és comunitat, i la comunitat només és completa quan hi caben tots.
La fragilitat, lluny de ser un defecte, adquireix una dimensió espiritual profunda. Cristau recorda que en el sofriment, en la dependència o en les limitacions, moltes persones revelen una força interior que il·lumina els altres. En aquest terreny, l’Església es descobreix aprenent tant com ensenya. Les persones amb discapacitat esdevenen mestres de coratge, de resistència i d’esperança, mostrant que el sentit de família i de fraternitat és molt més que un concepte teòric.
Vull agrair al senyor Bisbe de Terrassa i a tot l’equip de comunicació totes les facilitats així com també tota la tasca que desenvolupen a favor d’una justícia social efectiva, justa i compartida.
Qui és en Salvador Cristau?
No m’ho havien preguntat mai això. En Salvador Cristau és un cristià, un fill de Déu, un batejat que intenta ser fidel i coherent amb la seva fe i que ha rebut l’encàrrec, la missió, de ser pastor en l’Església de Déu, com a bisbe, en aquest lloc concret que és la Diòcesi de Terrassa. Aquest és el meu document d’identitat, la meva carta de presentació.
Què és per a tu una discapacitat?
Entenc que és una realitat que condiciona la vida de la persona, i que per tant li fa viure la vida amb unes característiques i condicions determinades. Una discapacitat, com el nom indica, representa la manca d’alguna de les capacitats que ens possibiliten relacionar-nos entre nosaltres, i que suposa, per tant, una dificultat afegida per al desenvolupament habitual de la pròpia vida. Cal dir, però, que unes determinades discapacitats capaciten per viure d’una altra manera.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
La realitat és que no tinc cap persona propera que hagi estat diagnosticada d’una discapacitat, però també és veritat que he conegut i conec actualment també moltes persones així diagnosticades, i he pogut conèixer i comprovar molt de prop el que implica aquesta situació.
Quins projectes teniu a la diòcesi per les persones amb capacitats diverses?
Una diòcesi no és una empresa, és més aviat una família en la que es comparteix una mateixa fe, un mateix projecte de vida. En aquest sentit no hi ha un projecte concret per a persones amb capacitats diverses sinó que intentem que tothom, amb les seves capacitats, siguin quines siguin, es trobi acollit i pugui participar amb normalitat en la vida d’Església. A la diòcesi hi ha àmbits en els quals hi ha actuacions i serveis diversos també per tal que això pugui ser una realitat. Per exemple, la pastoral del sord participa en les celebracions més importants amb traducció al llenguatge dels sords, o bé es va facilitant l’accés de persones grans o amb mobilitat reduïda modificant els accessos a les esglésies i parròquies amb rampes. Es fan trobades de la Pastoral de la Salut per als voluntaris i els malalts, i també participant a les trobades a diversos llocs i, en especial i de manera entranyable, amb la participació en els pelegrinatges al Santuari de Lourdes que organitza la Hospitalitat de Lourdes en diversos moments al llarg de l’any. D’altra banda, es presta servei des de les parròquies per atendre aquelles persones que es troben ingressades en hospitals i que no es poden traslladar. Amb aquesta finalitat, es fan visites als hospitals i també en els domicilis particulars. Finalment, cal destacar que cada vegada hi ha més parròquies i institucions que transmeten els seus actes i celebracions a través de les xarxes socials.
Què significa per vostè, fer una pastoral inclusiva? Quins gestos petits poden marcar una gran diferència?
Com he dit, els àmbits són molt variats i les diverses delegacions de la pastoral diocesana treballen en aquest sentit per fer una pastoral inclusiva, sense barreres. Per a mi, una pastoral inclusiva significa que ningú es pugui trobar exclòs de la vida de les seves comunitats, moviments o parròquies; que tothom tingui el seu lloc i uns i altres ens reconeguem iguals en dignitat i membres de la mateixa família.
En la diòcesis no hi ha un projecte concret per a persones amb capacitats diverses sinó que intentem que tothom, amb les seves capacitats, siguin quines siguin, es trobi acollit i pugui participar amb normalitat en la vida d’Església
Quines barreres es troben les persones amb discapacitat per viure en comunitat?
Les barreres són les mateixes que aquestes persones i tots nosaltres podem trobar en els diversos àmbits de la vida. No hi ha unes barreres específiques per a la pràctica religiosa. Ja he dit que des de cada delegació diocesana s’intenta fer el possible per superar-les.
Com es pot acollir la diversitat funcional des de l’Església sense caure en el paternalisme ni en la caritat assistencialista?
La caritat, quan és autèntica, quan surt del cor, no és mai “assistencialista”. Certament sempre hi ha el perill de caure en el paternalisme, però a la Diòcesi de Terrassa intentem evitar-ho valorant cada persona en la seva situació concreta i intentant viure el sentit de fraternitat i de família com a comunitat cristiana, valorant, respectant i ajudant cada persona, des de la seva realitat, a ser la millor versió d’ell mateix.
Què ens ensenyen les persones amb discapacitat sobre Déu, sobre la fragilitat, sobre la comunitat?
He conegut moltes persones que m’han ensenyat molt en aquest tema. Sobretot amb el seu testimoni de coratge, de pau en la dificultat, d’afrontar la seva situació amb esperança i de sentir-se membres de l’Església en situacions de fragilitat de tota mena. M’impacta i m’ajuda la capacitat d’acceptació de la realitat i de superació de les dificultats.
Com es pot fer teologia des de la discapacitat? Quins referents o textos t’han inspirat en aquest camí?
El meu referent fonamental és Jesús, el Fill de Déu fet home. Déu s’ha fet home com nosaltres per compartir tot, tot el que significa i implica la condició humana, menys el pecat, és clar. De textos en podem trobar molts a les Sagrades Escriptures, especialment en el Nou Testament. En ells hi trobem casos en els que Jesús acull persones amb capacitats diverses, els consola i fins i tot els guareix, com a manifestació de la seva divinitat però també de la importància que té per a Déu cada persona humana. Podríem posar molts exemples, un d’ells, que ens transmet l’evangeli de sant Joan, és el d’un cec de naixement que, com tots els discapacitats en aquell temps, eren considerats pecadors, culpables de la seva discapacitat, perquè es pensava que la seva situació era un càstig pels seus pecats. Jesús li dona la visió dels ulls i la de la fe reivindicant la seva dignitat, davant d’uns criteris que menyspreaven sovint aquestes persones, l’acompanya en el seu procés i li dona eines i elements per afrontar la seva realitat.
Quin paper creu que hauria de tenir l’Església en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, més enllà de l’àmbit espiritual?
Jesucrist ens ha ensenyat a valorar la dignitat de la persona humana, de cada persona en la seva situació concreta. I això no es limita només a l’àmbit espiritual sinó sobretot a actuacions concretes com les que he esmentat i també a moltes altres. L’Església prefereix la defensa dels drets de les persones, en general, i en concret de les que tenen alguna manca de capacitats, en especial per la via dels fets més que no pas per les declaracions o manifestos, encara que aquestes són també necessàries moltes vegades i l’Església les fa.
Quin missatge voldries transmetre a les comunitats cristianes que volen ser més acollidores i justes?
El missatge és ben clar, perquè forma part de la nostra identitat i es tracta de ser coherents amb el que creiem i el que som. La comunitat cristiana ha de prendre consciència, si no ho ha fet encara, del que significa no només acollir sinó integrar a tots els que en formen part o en volen formar part, sigui quina sigui la seva situació i la diversitat de les seves capacitats.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Penso que les entitats del tercer sector, com poden ser les ONG o les fundacions i associacions, són un pilar important per a la cohesió social. Es caracteritzen per ser altruistes, reinverteixen els seus beneficis per a fins socials, i amb atenció als grups vulnerables en àrees com la pobresa, l’exclusió, la sanitat o l’ensenyament. La seva activitat es basa en valors propers o obertament provinents de l’Evangeli, que posen la persona en el centre de les seves decisions i actuacions.
Quins són els teus referents?
És veritat que podríem trobar molts referents en aquest tema a través de la història i també en l’actualitat. Però com a creient ja he manifestat que el meu referent principal és Jesucrist, que va venir al món per revelar-nos que Déu és un Déu d’amor, que estima i acull a tots. Un referent, que vaig poder conèixer personalment quan va visitar Sabadell, és Santa Teresa de Calcuta. Per ella tots som germans i ens hem d’ajudar. En cada persona hi ha el rostre de Déu.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla que pot ser una eina útil per facilitar la inclusió social i laboral dels col·lectius més vulnerables. Institucions i empreses s’hi poden adreçar per tal de possibilitar la inclusió d’aquestes persones en l’àmbit social i en el món laboral. També és una manera de visualitzar aquesta realitat en el món de la comunicació, ja que és real i forma part de la nostra família humana.
