Universitari Vall d’Hebron i del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) // Foto: Josep Tabernero (cedida)
Josep Tabernero és una de les figures més influents de l’oncologia internacional i una veu de referència en la recerca contra el càncer. Director del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), ha dedicat més de tres dècades a impulsar la medicina de precisió i a desenvolupar nous tractaments que han contribuït a millorar la supervivència i la qualitat de vida de milers de pacients arreu del món.
En aquesta entrevista per a la secció Plantant Cara del Diari de la DisCapacitat, Tabernero reflexiona sobre els grans avenços científics que han transformat el tractament del càncer durant les darreres dècades, així com sobre els reptes que encara existeixen en l’àmbit de la prevenció, el diagnòstic precoç i la investigació biomèdica. La seva mirada combina el rigor científic amb una profunda sensibilitat cap a les persones que conviuen amb la malaltia.
L’oncòleg també aborda una realitat sovint poc visible: les seqüeles físiques, emocionals i funcionals que alguns pacients arrosseguen després dels tractaments oncològics. En aquest sentit, defensa la necessitat de construir una societat més inclusiva, capaç d’acompanyar les persones que han superat un càncer però que han de conviure amb noves limitacions en la seva vida personal, social o professional.
Finalment, la conversa amb Josep Tabernero és també una oportunitat per reconèixer i agrair la tasca imprescindible de tots els professionals sanitaris que, dia rere dia, acompanyen les persones amb càncer i les seves famílies. Metges, infermeres, investigadors, psicòlegs, treballadors socials i molts altres professionals formen part d’una xarxa humana que va molt més enllà del tractament de la malaltia. Al mateix temps, l’entrevista reivindica la necessitat de continuar invertint en recerca, garantir una atenció integral i defensar els drets de totes aquelles persones que, després d’un procés oncològic, conviuen amb seqüeles o discapacitats. Perquè avançar contra el càncer no és només augmentar la supervivència, sinó també assegurar que ningú quedi enrere i que tothom pugui viure amb dignitat, autonomia i igualtat d’oportunitats.
Qui és Josep Tabernero?
Soc oncòleg mèdic des de fa més de 30 anys. Al llarg de la meva carrera professional m’he centrat en investigar per conèixer millor el càncer, sobretot els tumors colorectals, i poder desenvolupar millors tractaments per a les persones que pateixen aquesta malaltia amb l’objectiu de que puguin viure més i millor. Actualment dirigeixo el Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO).
Què és per tu una discapacitat?
Per a mi es tracta de persones que tenen capacitats diferents a les que tenim la resta de persones. Una diversitat que ens enriqueix i que hem de vetllar per garantir que puguin tenir els mateixos drets i oportunitats que tothom, per tal que ningú es quedi fora. I això és quelcom que estem treballant des de l’àmbit de l’assistència i de la recerca.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
No tinc a cap persona propera, però sí que soc molt conscient de la importància de treballar, cadascú des del seu àmbit, per aconseguir una societat més integradora i justa.
Quins projectes tens actualment?
Aquest 2026 és un any especial per a la família del VHIO ja que fa 20 anys des de la seva creació. Un aniversari que em fa especial il·lusió donat que vaig tenir la sort, gràcies al Dr. Josep Baselga, d’assistir al naixement del centre i l’he vist créixer fins a convertir-se en un referent internacional en recerca traslacional (amb impacte en els i les pacients) i en oncologia de precisió. A més, tenim en marxa diferents projectes per ampliar les instal·lacions del VHIO amb diferents edificis que ens permetran incorporar nous grups i fer créixer la nostra recerca.
Vostè és una de les figures més reconegudes de l’oncologia a nivell internacional. Què el va portar a dedicar la seva vida professional a la lluita contra el càncer?
Els pacients són els que sempre han guiat la meva feina. Vaig decidir dedicar-me a l’Oncologia perquè sempre he admirat la seva fortalesa, la mirada d’esperança amb la que venen a la visita, i la seva generositat. Sempre he cregut fermament en la recerca oncològica i, de fet, he dedicat tota la meva trajectòria professional a impulsar un model traslacional de recerca amb el que puguem traslladar als pacients tot allò que anem aprenent al laboratori de la forma més ràpida possible. I això només s’aconsegueix amb la màxima coordinació entre els equips d’investigació més bàsics i els clínics. Perquè només treballant de la mà podem entendre les necessitats dels malalts i aconseguir tractaments personalitzats amb els que millorem la seva qualitat de vida i la seva supervivència a la malaltia.
Com ha canviat el tractament del càncer durant les darreres dècades i quins avenços considera més revolucionaris?
Hem avançat molt en la investigació contra el càncer en els darrers anys. Ara aquesta malaltia ja no és sinònim de mort sinó que en la majoria de casos aconseguim que els pacients sobrevisquin, però no és suficient. El càncer encara causa a tot el món més de 9,5 milions de morts i la única forma de reduir aquesta xifra és apostant per la recerca i invertint més en ella, especialment des de les administracions públiques. En la última dècada hem assistit a avenços científics sense precedents: cada vegada coneixem més les característiques dels tumors, el seu genoma, i això ens ha permès dissenyar estratègies terapèutiques dirigides a mutacions concretes, desenvolupar nous tractaments contra alteracions específiques i ens ha permès aterrar a la realitat la medicina de precisió, cada cop més personalitzada. També hem aconseguit monitoritzar l’evolució dels tumors a temps real i disposar d’una fotografia de com es comporten amb una sola mostra de sang, el que coneixem com biòpsia líquida i que ha suposat un canvi de paradigma. O la immunoteràpia, la gran revolució en el tractament del càncer, i amb la que estem investigant com ajudar el nostre cos a lluitar contra les cèl·lules tumorals. Tot això està canviant la forma en la que tractem el càncer, però no podem oblidar que tan o més important és posar el focus en la prevenció, el diagnòstic precoç i en un estil de vida saludable que ens ajudi a fer front a les probabilitats de patir la malaltia.
Alguns tractaments oncològics deixen seqüeles físiques o cognitives que poden comportar una discapacitat. Creu que la societat està preparada per donar suport a aquestes persones en la seva reincorporació social i laboral?
És cert que alguns tractaments oncològics poden comportar efectes secundaris que persisteixen o apareixen mesos o anys després d’haver rebut el tractament. Les seqüeles més freqüents inclouen fatiga crònica, problemes físics i alteracions emocionals i, hi ha persones que, després del tractament, no poden seguir fent la mateixa vida que abans de la malaltia. Això suposa un trasbals molt gran, ja que, en ocasions han de deixar la feina o buscar-ne una de diferent i han d’aprendre a conviure amb una nova situació professional i personal. I, malgrat superen la malaltia, han de començar de nou en molts aspectes. Com a societat crec que cada vegada estem més preparats per a donar suport a aquestes persones. Tots tenim a algú proper que ha patit un càncer, i convivim amb aquesta malaltia que, tot i que, actualment compta amb una supervivència alta en molts tipus de tumors, pot ser incapacitant en alguns casos. Aquí és on hem de seguir treballant per millorar els tractaments i reduir, en la mesura del possible, aquests efectes secundaris.
Com ha evolucionat la manera d’abordar les discapacitats o limitacions funcionals derivades dels tractaments oncològics?
L’oncologia mèdica ha evolucionat molt al llarg dels darrers anys. Quan jo vaig començar, farà més de 30 anys, la prioritat era millorar la supervivència, que aleshores era d’un 30% (actualment, de mitjana, estem en més d’un 60%, arribant a més del 90% en alguns tumors, com el de mama). Ara, ja no es tracta només de controlar o curar la malaltia, sinó que és igual d’important la qualitat de vida que tindrà la persona que ha patit la malaltia. I, per això, a banda del tractament, també es té en compte la situació professional i personal de cada persona i es treballen l’alimentació, l’exercici físic, el benestar psicològic i emocional, la sexualitat…hem anat incorporant altres professionals que ens ajuden a tenir cura d’aquests malalts en diferents àmbits en els que la malaltia pot comportar canvis. I, en aquesta part, el paper de la infermeria especialitzada en oncologia és fonamental per a fer el seguiment dels i les pacients al llarg de tot el seu procés.
Ara, ja no es tracta només de controlar o curar la malaltia, sinó que és igual d’important la qualitat de vida que tindrà la persona que ha patit la malaltia
Encara existeix estigma cap a les persones que han patit un càncer o que conviuen amb seqüeles permanents?
Hem avançat molt com a societat en treure l’estigma que estava associat a la malaltia, en part gràcies a que els malalts se’n recuperen i, en molts casos, poden continuar amb la seva vida, però també gràcies a la generositat de moltes persones que han passat la malaltia i que han volgut fer una important tasca per donar a conèixer el càncer i la importància de seguir investigant-lo per a millorar els tractaments i la qualitat de vida. El que hem de fer és seguir treballant per reduir aquestes seqüeles i que les persones que tindran la malaltia, puguin gaudir d’una bona qualitat de vida.
Quina importància tenen l’entorn familiar, les amistats i les associacions de pacients en el procés de recuperació?
La xarxa és fonamental. L’entorn de les persones que pateixen un càncer és un element clau en el procés de la seva malaltia, perquè necessiten sentir que no estan soles i que poden comptar amb aquest suport. I les associacions de pacients juguen un paper important a l’hora de crear xarxa, donar suport, assessorar i posar en contacte a persones que comparteixen aquesta malaltia. També ens ajuden a seguir millorant la nostra recerca gràcies a la participació dels pacients, a beques i a donacions, i impulsen noves línies de recerca essencials en diferents tipus de tumor.
Com pot la medicina contribuir a construir una societat més inclusiva?
La Medicina per definició el que busca és millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les malalties i ha de tenir en compte que la societat és diversa i que cada persona és diferent i pot tenir necessitats diferents. En aquest sentit, cada vegada s’estan fent més esforços des de la medicina per personalitzar els tractaments, tenint en compte que l’impacte de les malalties no és el mateix si ets home o dona, del teu entorn, del teu tipus de tumor, en el cas del càncer, de si tens una mutació que pot condicionar el tractament… Des d’aquest punt de vista, quant més ens centrem en la persona i en les seves necessitats, estarem contribuint a una societat més inclusiva, equitativa i justa.
Creus que els metges i personal sanitari teniu una responsabilitat social més enllà de la salut?
Sí, sens dubte. Hem de donar exemple, però també necessitem que ens escoltin, tant les autoritats com la societat en general, perquè només si treballem conjuntament podrem ajudar a canviar les coses que no ens agraden i avançar cap a una societat més justa.
Quin missatge enviaria a una persona que, després de superar un càncer, sent que ha de començar una nova vida marcada per limitacions que abans no tenia?
És difícil posar-se en la pell d’una persona que ha passat una malaltia com el càncer perquè, a més, cadascú ho viu d’una forma molt diferent, però li diria que ha passat una part molt important del procés de la malaltia que és superar-la, i que a partir d’ara, poc a poc, ha d’anar adaptant-se a una nova situació que pot estar marcada, com dius, per algunes limitacions que poden condicionar la vida laboral i familiar. En la meva opinió el més important es que se centri en ella mateixa, en com se sent, en què necessita en aquesta nova situació i que demani ajuda quan la necessiti tant al seu entorn com als professionals mèdics i assistencials que la poden acompanyar. No es tracta només de superar la malaltia que, com a metges, és el nostre objectiu principal, sinó també de procurar que aquella persona pugui tenir una bona qualitat de vida.
Què li diries a un noi amb discapacitat que vol dedicar-se professionalment a la medicina?
Li diria que lluiti pel que vol, que s’assessori i busqui opcions per a poder desenvolupar aquesta professió. També que busqui referents. La medicina també s’enriqueix amb professionals diversos que poden aportar una visió molt necessària i integradora.
Quins són els teus referents?
Crec que, en qualsevol professió, és important rodejar-se dels que més en saben perquè et fan créixer i t’animen a assolir nous reptes. Jo no seria aquí segurament si en la meva vida professional no m’hagués creuat amb grans persones que han deixat una profunda empremta en la meva forma d’entendre la Medicina i també la vida. Perquè sempre he pensat que per a ser un bon metge, és indispensable ser una bona persona. Algunes d’aquestes persones han tingut un paper molt destacat en la meva educació com el Dr. Josep Maria Domènech, que em va transmetre entusiasme, la Dra. Carmen Alonso, que em va ensenyar la compassió pels malalts, i el Dr. Josep Baselga, de qui vaig aprendre a posar passió i entusiasme en tot el que faig i a no oblidar mai el compromís que com a metges tenim amb els nostres pacients.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
El conjunt de les entitats socials que integren el tercer sector tenen un paper clau en la defensa dels drets socials i per a reduir les desigualtats a Catalunya. No només per l’impacte social de la seva activitat, tan necessari per ajudar a les persones que estan en situació de vulnerabilitat, sinó també com a motor econòmic a la societat catalana. La tasca que fan no la poden assumir les administracions públiques, ja que, com també succeeix en d’altres àmbits, tenen recursos limitats i és aquí on hem de fer una crida per a impulsar el tercer sector i que pugui donar cabuda cada vegada a més entitats que ens ajudin a cuidar dels que més ho necessiten i a contribuir a una societat més equitativa.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Us he de donar l’enhorabona ja que aquest any esteu d’aniversari i és tot un èxit haver consolidat un projecte durant 10 anys que dona veu a totes aquelles persones i entitats que treballen per visibilitzar la diversitat funcional a Catalunya. Si em permets fer una comparació amb el càncer, fa 20 anys parlar de càncer era un tema tabú, i espero que en part, gràcies a la feina que feu, cada vegada es parli més de les persones que pateixen una discapacitat i de les dificultats que encara troben per a integrar-se d’una forma real a la societat. Necessitem ser conscients d’aquesta problemàtica i treballar conjuntament per a trobar solucions.
