Hi ha persones que arriben a la política després d’una llarga trajectòria institucional, i n’hi ha que hi arriben portant a la motxilla allò que realment transforma una comunitat: l’educació, l’escolta i la proximitat. Laura Millan és una d’aquestes persones. Mestra de professió, enamorada de l’Empordà i alcaldessa novell de Palafrugell, afronta la responsabilitat de governar amb la mateixa convicció amb què durant anys ha acompanyat infants en el seu procés de creixement.
La seva mirada sobre la discapacitat neix molt abans d’entrar a l’Ajuntament. Neix a les aules, observant que cada infant aprèn d’una manera diferent, i que sovint les limitacions no són dins de la persona, sinó en un entorn que no sap adaptar-se a la diversitat. També neix de la seva experiència personal, marcada pel record d’una àvia sorda, i es reforça ara amb la sensibilitat de qui viu la maternitat entenent que tots els infants mereixen les mateixes oportunitats per créixer, aprendre i ser feliços.
Les seves paraules dibuixen una manera d’entendre la política basada en l’empatia i la responsabilitat compartida. Una conversa sincera que convida a reflexionar sobre el paper de les institucions, però també sobre el compromís col·lectiu que tenim com a societat. Perquè construir un món més inclusiu no és només una qüestió de drets: és, sobretot, una qüestió d’humanitat.
Vull agrair a Laura Millan el tracte proper, amable i generós que m’ha dispensat des del primer moment. Malgrat les exigències inherents al càrrec, responsabilitats de la maternitat i el període de vacances estivals, ha trobat temps per atendre aquesta entrevista amb disponibilitat i sensibilitat. També la seva generositat de trucar-me i interessar-se que hi ha al darrere d’aquest projecte.
Qui és Laura Millan?
Soc mare novell i alcaldessa novell. Mestra de professió. Enamorada de l’Empordà.
Què és per tu una discapacitat?
Per mi, una discapacitat no defineix una persona. És una realitat que pot fer que una persona necessiti més suports o tingui més dificultats per desenvolupar-se en determinats àmbits, però sovint és l’entorn el que acaba convertint aquesta dificultat en una barrera. Com a mestra d’infantil i primària, i també per la meva formació en dificultats d’aprenentatge i trastorns del llenguatge, he après que no hi ha dues persones que aprenguin de la mateixa manera. I que quan un infant no arriba, moltes vegades la pregunta no hauria de ser “què li passa?”, sinó “què podem fer nosaltres perquè pugui arribar-hi?”. Adaptar els recursos, els temps, les metodologies i els suports pot canviar completament les oportunitats d’un infant.
I ara, com a mare, aquesta mirada encara s’ha fet més intensa. Quan tens un fill, entens d’una manera molt especial que el que més vols és que pugui créixer, aprendre, ser feliç i tenir totes les oportunitats. I això és exactament el que hauríem de voler per a tots els infants, independentment de les seves capacitats. I com a alcaldessa, crec que aquesta mirada s’ha de convertir en polítiques públiques. Una ciutat inclusiva no és només una ciutat sense barreres arquitectòniques. És una ciutat on tothom pot participar, jugar, aprendre, treballar, moure’s i sentir-se part de la comunitat. Per això, per mi la discapacitat no és una etiqueta ni una limitació que defineixi ningú. És una realitat davant la qual la societat té la responsabilitat d’eliminar barreres i garantir suports i oportunitats. I crec que una societat és realment avançada quan no pregunta què pot aportar una persona malgrat la seva discapacitat, sinó què podem fer perquè pugui desenvolupar tot el seu potencial.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
La meva àvia era sorda.
Teniu alguna regidoria a Palafrugell que treballi a favor de les persones amb discapacitat?
No específicament. Especialment l’àrea de Benestar, Ciutadania i Joventut ataca aquestes polítiques i treballa amb les entitats que representen els diversos col·lectius, però cada vegada més treballem perquè totes les àrees municipals tinguin en compte aquesta mirada i implementin accions concretes i polítiques per incloure a les persones amb diversitat funcional.
Quins són, segons tu els principals reptes, que han d’afrontar les persones amb diversitat funcional que viuen a Palafrugell actualment?
És difícil parlar d’això quan no és la realitat d’un mateix. Per això m’agrada parlar amb els veïns i que em mostrin la seva realitat diària. Passa des de dificultats amb barreres arquitectòniques, voreres estretes, però també el poder participar amb normalitat en activitats socials, esportives i culturals. Els reptes van des de millorar el seguit de carrers del nucli antic, millorar els parcs i jocs infantils, a poder posar una mirada més sensible a l’hora de programar activitats, tant perquè s’hi vegin representats com a col·lectiu, com perquè estiguin adaptades a les necessitats particulars i les puguin gaudir amb igualtat de condicions.
Quines polítiques impulsa l’Ajuntament per afavorir la inclusió de les persones amb discapacitat?
Fa poc vam aprovar una moció al Ple de l’Ajuntament on vam acordar iniciar la redacció d’un Pla d’Accessibilitat que incorpori totes aquestes mirades. Ara per ara, quan es fa un nou projecte d’obres es tenen en compte totes les normatives en matèria d’accessibilitat. Estem adaptant espais culturals com la Biblioteca i el Museu del Suro per adaptar-se en temes de discapacitat visual i auditiva, així com la lectura fàcil. En els actes culturals en la mesura del que ens és possible posem intèrpret de signes, i en esdeveniments multitudinaris per a infants com és la cavalcada de reis, fem un tram tranquil on els infants neurodivergents puguin gaudir d’aquestes festes.
Com ha influït la seva experiència com a mestra d’educació especial en la seva manera d’entendre la política?
Intento treballar des de l’escolta i atenent aquelles problemàtiques que malgrat individuals, suposen un greuge cap a la persona que les pateix.
No es tracta només que les persones amb discapacitat puguin accedir als mateixos espais, sinó que puguin participar-hi en igualtat de condicions i sentir que formen part de la comunitat. I crec que hi ha una cosa fonamental: no podem parlar d’inclusió sense comptar amb les persones amb discapacitat
Vostè ha treballat perquè molts infants no haguessin de sentir-se diferents. Avui, com a alcaldessa, contra quina barrera creu que ha de continuar plantant cara la societat perquè les persones amb discapacitat puguin viure amb plena igualtat d’oportunitats?
Crec que la principal barrera contra la qual hem de continuar plantant cara és la de les barreres que no sempre veiem. Hem avançat molt en accessibilitat física, però encara hi ha barreres socials, educatives, comunicatives i, sobretot, prejudicis. Com a mestra, he vist que un infant pot començar a sentir-se diferent molt aviat, no tant per la seva dificultat, sinó per com l’entorn respon davant d’aquesta dificultat. I això pot condicionar molt les seves expectatives i també les que els altres tenen sobre ell. Avui, com a alcaldessa, crec que tenim l’obligació de fer que aquesta mirada inclusiva estigui present en totes les polítiques: en l’educació, en l’esport, en la cultura, en l’ocupació, en l’espai públic, en l’habitatge… No es tracta només que les persones amb discapacitat puguin accedir als mateixos espais, sinó que puguin participar-hi en igualtat de condicions i sentir que formen part de la comunitat. I crec que hi ha una cosa fonamental: no podem parlar d’inclusió sense comptar amb les persones amb discapacitat. Hem de deixar de decidir només per elles i començar a decidir amb elles. Perquè al final, una societat inclusiva no és aquella que fa coses per les persones amb discapacitat, sinó aquella que aconsegueix que ningú hagi de demanar permís per formar part de la societat en igualtat de condicions.
Com es garanteix que les persones amb discapacitat puguin participar en igualtat de condicions a les Festes de Primavera, la Cantada d’Havaneres o altres esdeveniments emblemàtics?
Crec que és un dels reptes més grans que tenim. Les festes populars és difícil adaptar-les sense perdre la tradició i l’essència. Com passa amb la Festa de Sant Joan, per exemple on hi ha moltes persones que ho passen malament. En aquest cas, s’exclou a una part de la població que en el cas de les Havaneres no pot accedir a l’espai perquè és una plaça molt petita amb grades, i amb les Festes de Primavera, el so de la música que és molt elevat fa que no tothom en pugui gaudir.
Què diria a un visitant amb discapacitat que està pensant a conèixer Palafrugell?
Primer de tot, que vingui. Es trobarà amb un poble acollidor i gent molt amable. Tot i això, sé que si té mobilitat reduïda pot tenir dificultat d’accés a les nostres platges i cales, que per l’holografia i la mida que tenen ens és difícil oferir uns serveis de platges ben adaptats. Tot i això, treballem en crear rutes i visites accessibles amb cadira de rodes, i periòdicament programem activitat cultural, visites guiades, caminades, etc. pensades per a que persones amb discapacitat i puguin participar i compartir amb familiars i altres persones.
Què li agradaria que les persones amb discapacitat pensessin de la seva gestió quan acabi el mandat?
M’agradaria que, quan acabi el meu mandat, les persones amb discapacitat de Palafrugell poguessin dir: “Durant aquests anys ens han escoltat, ens han tingut en compte i hem avançat.” No necessàriament que recordin una actuació concreta, sinó que percebin que Palafrugell és avui un municipi una mica més accessible, més inclusiu i amb més oportunitats per a tothom. I també m’agradaria que poguessin sentir que no hem fet polítiques per a les persones amb discapacitat, sinó amb les persones amb discapacitat.
Creu que la societat està preparada per veure les persones amb discapacitat com a líders i no només com a beneficiàries de serveis?
Crec que cada vegada més, però encara ens queda camí. Hem d’acabar amb la mirada paternalista que associa discapacitat amb dependència. Les persones amb discapacitat han de poder ocupar espais de lideratge, prendre decisions i ser referents, perquè tenen molt a aportar a la societat.
Què creu que pot aportar la política municipal per construir una societat més inclusiva?
Moltíssim, perquè és la política més propera a les persones. Des de l’Ajuntament podem actuar sobre l’accessibilitat, l’educació, l’esport, la cultura, l’ocupació i l’espai públic, però sobretot podem escoltar i incorporar aquesta mirada a totes les polítiques. La inclusió no pot ser una política sectorial: ha de formar part de tot el que fem.
Quin missatge enviaria als empresaris que encara dubten de contractar persones amb discapacitat?
Que mirin primer la persona i el seu talent, i després la seva discapacitat. Incorporar persones amb discapacitat no és només una qüestió de responsabilitat social; és també una oportunitat per incorporar talent, compromís i noves perspectives. I moltes vegades, l’única barrera és donar una oportunitat.
Què li diria a un noi amb discapacitat que vol dedicar-se a la política?
Que ho faci. Que no pensi que la seva discapacitat és un impediment per arribar on vulgui arribar. Al contrari, la seva experiència i la seva manera de veure el món poden enriquir molt la política. I que no renunciï mai a ocupar espais que també li corresponen.
Quins són els seus referents?
En tinc molts, però sobretot són dones que han obert camí i que han lluitat perquè altres persones tinguessin més oportunitats. En política, admiro les dones que han defensat les seves conviccions amb fermesa, però també amb capacitat de diàleg i de transformació. I com a mestra, Rosa Sensat és un dels meus grans referents. Va entendre l’educació com una eina de transformació social i va defensar una escola centrada en els infants, en la seva autonomia i en la igualtat d’oportunitats. També em sento molt identificada amb totes aquelles mestres que, des de les aules, treballen cada dia perquè cap infant quedi enrere. M’agraden els referents que no només obren camí, sinó que fan que sigui més fàcil per als que venen darrere.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Són imprescindibles. Coneixen la realitat de les persones d’una manera que moltes vegades l’administració no pot conèixer. Fan una tasca social enorme i, a més, són una veu que ens ajuda a detectar què estem fent bé i què hem de millorar. Les administracions i les entitats ens necessitem mútuament.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt necessària i molt positiva. Donar visibilitat és també transformar la mirada de la societat. I crec que és important que les persones amb discapacitat no siguin només notícia quan parlem de les seves dificultats, sinó també quan parlem del que fan, del que aconsegueixen i del que aporten. Un mitjà com aquest contribueix precisament a normalitzar aquesta mirada.
