
Contractar persones amb diversitat funcional és bo per al negoci. Segons un estudi recent d’Accenture les empreses que contracten persones amb diversitat, funcionen millor i guanyen un 23 % més. També els països més rics són més conscients d’ajudar persones amb diversitat funcional. Els països que tenen en compte la diversitat de les persones són més democràtics, de més qualitat de vida, i més justos.
L’excel·lència és un objectiu social. La diversitat funcional aspira a incrementar la humanitat en les activitats i en el disseny de l’entorn. La diversitat funcional és rellevant en àmbits socials, mèdics, arquitectònics, artístics i fins i tot esportius. La vulnerabilitat porta a l’excel·lència en certs aspectes.
El problema és que el món actual veu la diversitat funcional com a més cara, i l’accessibilitat com una despesa innecessària. Collboni va suggerir una vegada que l’accessibilitat és més cara. Si veus les dades simples és cert, però no és veritat si ho mires des d’una perspectiva més àmplia. El que fa una societat més rica no són només dades ni mesures. Les persones amb diversitat funcional creen inestabilitat perquè són diferents. La societat els discrimina perquè són diferents, i perquè demanen oportunitats (no només igualtat o inclusió). No volen ser iguals als altres, però volen tenir els mateixos drets i oportunitats.
Històricament es va imposar un model on s’amagava la gent amb diversitat funcional. Després es desenvolupa el model mèdic que imposa una política rehabilitadora. Als anys seient (del segle XX) es difon ja el model social de la diversitat funcional. Es defensa els drets d’aquest grup social. Ara jo proposo el model econòmic. La diversitat funcional contribueix a una societat més rica, més creativa, innovadora i més justa.
La diversitat funcional és un actiu econòmic i aquestes persones ofereixen fortaleses úniques. Per començar, pensen en maneres alternatives de fer les coses, sent més creatives i innovadores. Són persones que hi treballen més, perquè estan acostumades a lluitar. Solucionen problemes en comptes de crear-los, són més fidels i tenen un percentatge més baix d’abandonament. Veuen el treball com una activitat terapèutica. Així és com ho veuen per exemple a La Fageda. Però la societat sovint no els proporciona cap oportunitat. La feina contribueix a l’estabilitat emocional i mental. El seu èxit no només és social sinó que a més garanteix l’èxit empresarial i econòmic.