Alguna cosa no funciona en com hem organitzat la societat. Jo que no puc treballar perquè vaig tenir un accident desastrós sóc una persona discapacitada, encara que sé i puc viure perfectament fins i tot, diria que tinc un bé alt en la meva felicitat. Tu que treballes però no saps viure ni ser feliç ets una persona per a la societat “normal”.
No ho dic ni dolgut, ni emprenyat, ho dic com una reflexió perquè conec molts treballadors amb entusiasme per la seva feina però en parlar amb ells no tenen ni gota d’entusiasme per com porten la seva vida. És normal que a mi m’apuntin com a discapacitat quan un percentatge alt de la societat està deslomat de treballar i no tenen ni idea de com ser feliç?
No dubto de la meva discapacitat física, el que sí que em preocupa és el qualificatiu de capacitat que té una part alta de la societat quan no saben com viure encara que es deslomin treballant Quin qualificatiu podem donar-li a ells sense que se sentin ofesos?
Precisament depèn de com organitzis la teva vida seràs una persona discapacitada o normal
Precisament depèn de com organitzis la teva vida seràs una persona discapacitada o normal. Jo amb la meva normal discapacitat procuro caminar sempre passejant en comptes de córrer, pensar a veure de mirar i parlar sense saber el que dic, escoltar en comptes de sobresaltar-me i cridar, assaborir el que tinc, d’envejar el que un altre em presumeix. La vida per a mi és un regal capritxós que em van donar al néixer i com m’agrada tant viure procuro ser una persona normal discapacitada en comptes d’una persona discapacitada que se sent normal perquè treballa però no sap fer allò més important, que és viure i ser feliç amb la seva realitat.
No sóc psicòleg però m’agrada descobrir una societat “normal” que quan ha de tractar una persona normal com em sento jo es posa tensa, nerviosa, fins i tot diria jo rabiosa.
La vida per a mi és tan bonica que jo dono per ella la meva fortuna psicològica.
La meva llibertat i la meva felicitat és la meva manera de pensar.
Interessant reflexió, Andrés.
Deixant de banda l’etiqueta de «normalitat», atribuïda a una persona que compleix tots els cànons i models que la majoria de la societat cerca i admet com a referent.
Penso que no hi ha una correlació entre felicitat i persona no discapacitada, de la mateixa manera que no totes les persones amb una discapacitat viuen més felices.
La manera de viure la felicitat i d’apreciar tots els sentits de la vida, va més enllà d’una disfunció, limitació o carència física/ psíquica que pugui tenir una persona.
I estic d’acord amb tu en què moltes persones sense cap discapacitat i treballadores, aparentment «normals», viuen més infelices, frustrades i sense sentit de vida.
La clau opino que és conèixer-te i sé conscient de les teves limitacions i virtuts, i cercar la raó i l’impuls que et guia a ser feliç en aquest món.
Salutacions virtuals,
Adrià