Diferents federacions d’esport per a persones amb discapacitat física estan subvencionades per l’Administració per tenir monitors i articles per poder exercir aquests esports.
La Federació d’Escacs gestiona la competició de forma unificada (jugadors amb i sense discapacitat competeixen junts a la mateixa lliga). Tot i que això és positiu per a la integració social, es converteix en un problema administratiu: la federació aplica un reglament general dissenyat per a la majoria i es desentén de finançar les necessitats específiques de la gran discapacitat.
És un exemple clar que la societat no ens considera part d’ella perquè si no en tens per poder pagar un monitor o qualsevol article que necessitis per poder competir. Els representants de la Federació d’Escacs no saben, no volen o els importa un cogombre que un gran discapacitat pugui fer un esport que per les seves característiques és l’únic que pot exercir.
Ells, els representants de la Federació no ho diuen clar, però el que pensen és que una persona discapacitada no pot competir a Tornejos de la Federació si no té per pagar-se un monitor que li mogui les peces, per tant el que estan oferint és que els discapacitats severs exigim a l’Administració una federació a part.
Vull recordar que una societat realment justa i sencera no és la que simplement “tolera” la presència de la discapacitat, sinó la que assumeix col·lectivament els costos de la seva autonomia
És vergonyós i des d’aquí ho vull fer públic, que un esport en què podem competir en igualtat de condicions no disposi de monitors i articles adaptats perquè siguem societat i no un apèndix d’aquest laberint humà ple de fallades i aquí se’n veu un de claríssim perquè els responsables que l’administració subvencioni el que és necessari per poder practicar-lo no saben, no volen o té una malaltia que li impedeix moure les mans, es quedi sense exercir un esport com és el joc dels escacs.
No ens quedarem amb les mans creuades esperant que la informalitat dels representants ens deixi aïllats com si tinguéssim lepra.
La societat actual presumeix de ser inclusiva perquè aprova lleis d’accessibilitat, elimina esglaons o permet que un gran discapacitat s’inscrigui en un torneig.
Tot i això, en no proveir l’ajuda humana necessària per executar l’acció (com moure les peces d’escacs o fer tràmits burocràtics), es llança un missatge pervers: «Et deixem entrar, però busca’t la vida per poder participar-hi».
Si per exercir un dret bàsic —com jugar, treballar o fer una gestió— la persona depèn exclusivament de la seva capacitat econòmica per pagar un assistent privat, la seva ciutadania està condicionada. No es permet ser un membre autònom de la societat sencera, sinó un subjecte tutelat o apartat si no disposa de recursos.
Vull recordar que una societat realment justa i sencera no és la que simplement “tolera” la presència de la discapacitat, sinó la que assumeix col·lectivament els costos de la seva autonomia perquè ningú no es quedi enrere per motius econòmics.
