Dissabte, 6 març 2021
Inici Entrevistes Kim Gázquez: "Quan era petit era ‘el raro’ de la classe i...

Kim Gázquez: “Quan era petit era ‘el raro’ de la classe i sovint em creava un neguit”

kim gazquez
Kim Gázquez es considera més filmer que periodista // Foto: Imatge cedida per Kim Gázquez

El Kim Gázquez el podem veure cada setmana “fent de reporter” al programa de betevé “La família Barris”, però és conegut principalment per la seva carrera com a director de ficció i videoclips. Té pendent estrenar el seu primer llargmetratge “La paradoja del coleccionista”, i a mi personalment em sembla un noi simpàtic i potser una mica friki… però ell mateix es el primer que s’ho considera. I només per això ja mereix una entrevista.

Quan era petit era el ‘raro’ de la classe i això li creava neguit. Però amb els anys ha après a abraçar aquestes diferències o rareses i ara s’ha convertit en el seu punt més fort. Com ell mateix diu “Sóc molt feliç des que sóc conscient que les meves ‘coses rares’ són les que em fan ser jo mateix”

Quina relació tens amb la discapacitat? 

La meva àvia era invident i de ben petit em deixava bocabadat la capacitat d’una persona tan gran per guiar-se per casa sense veure. Com ja era cega quan vaig néixer, ho vaig normalitzar de seguida. Els últims anys de la seva vida, quan ja era molt velleta, vivia a temporades a casa nostra i era important no deixar coses al pas perquè no ensopegués. Això ho vaig interioritzar fins al punt que encara avui organitzo les coses a casa meva de manera que no estiguin al pas o algú pugui ensopegar. 

ARC Soluciones publi

Però qui realment em va obrir els ulls a la diversitat funcional i altres capacitats va ser l’activista Xavi Dua, que tenia una secció sobre el tema al programa que fèiem fa uns anys, el Codi de Barris. Abans d’això, no tenia ni idea fins a quin punt arriben les barreres socials i arquitectòniques per la gent amb discapacitat a Barcelona. 

Kim Gázquez és mes periodista o filmer? 

No em considero periodista perquè és una professió que respecto molt i no tinc la formació que tenen els meus companys de la tele. Jo vinc del món del cinema, de la direcció de ficció i videoclips. Vaig entrar a betevé com a muntador pel programa Selfiematon. Allà tots donaven un cop de mà a l’hora de fer el directe i així és com a poc a poc vaig anar guanyant temps en pantalla, alhora que seguía editant tots els vídeos del programa. 

Així doncs em considero més filmer, i és l’aproximació que vaig fer quan vaig començar els meus reportatges a la tele. Amb el temps he anat aprenent molt dels meus companys i companyes. De l’Emma Quadrada l’ètica periodística, de l’Oriol Fernández el rigor, de la Laura Sangrà la naturalitat, de l’Antonio Baños que es pot comunicar amb l’humor i de la Brigitta Lamoure la desimboltura. 

Com valores la teva feina a betevé? 

La meva feina a betevé està diferenciada en dues etapes. La primera, quan fèiem el programa a plató, quan m’encarregava de donar veu a l’audiència en directe a través de les xarxes socials. Tinc molt bon record perquè sentia que era capaç d’ajudar a la gent. Moltes de les queixes veïnals que vaig explicar en antena eren queixes que venien de lluny i arran de denunciar-les al programa, es van arreglar. Això em donava una satisfacció molt gran de què realment estava posant el meu granet de sorra per ajudar. 

Quan vam canviar el format del programa vaig passar a fer reportatges de curiositats. Són els temes que m’agraden o que sempre m’he preguntat. Per exemple com funciona la Font Màgica de Montjuïc per sota, és una cosa que em feia perdre la son i tenir el privilegi de visitar-ho, que m’ho expliquin i poder ensenyar-ho a tothom m’omple molt. Estic també molt content d’aquesta darrera etapa perquè sóc una persona molt curiosa per naturalesa i em permet viure experiències i esbrinar coses que d’altra manera no podria. 

Ara mateix és el que estic fent, a part d’editar els reportatges de carrer de la Brigitta Lamoure (que és la feina per la qual vaig entrar a la tele en un principi). Quan el personatge de la Brigitta va començar, tant jo com el David Cano, l’actor que l’interpreta, el vam anar desenvolupant amb el nostre treball. Ell donant-li vida al personatge i jo perfilant el to afegint el meu univers mental “friki” als vídeos. Va ser molt interessant veure com el David incorporava idees dels vídeos al personatge i com jo emfatitzava a la vegada el que feia. És com una simbiosi (fotosíntesi que dirien a Gran Hermano), on la Brigitta Lamoure fa coses pensant en el joc que després li puc treure a muntatge perquè ja ens coneixem molt. 

Va ser un procés molt natural i m’agrada pensar que entre els dos li vam donar forma al que és la Brigitta avui dia. Si el David és el cos, ànima i cor de la Brigitta, jo potser sóc els ronyons que l’ajuden a funcionar. O el fetge. Vés a saber… Mentre no em converteixi en l’apèndix, que es pot extirpar perquè no aporta res, anem bé. 

Què t’inspira?

El que més m’inspira és la gent que se supera a si mateixa i les persones que es converteixen en un referent fent el que els hi agrada i portant-lo més enllà. Persones genuïnes que abracen les seves rareses i les converteixen en el seu punt fort. Nikola Tesla, Andreu Buenafuente, Rebel Wilson, Ricky Gervais, Aubrey Plaza, Sarah Silverman, Stephen Colbert, Lady Gaga, Daniel Bryan… la llista és llarguíssima. 

També està el concepte anglès de l’underdog. És la persona que ho té tot en contra i que menys s’espera que pugui aconseguir la seva fita. Un tema recurrent al cinema: el petit que amb esforç ho aconsegueix tot. Quan es tracta de gent real, això t’ha d’inspirar per força. 

Què et fa enfadar d’aquesta societat?

Acabaríem abans si et digués el que no em fa enfadar, perquè tinc una visió molt pessimista de la societat en general. El que més m’espanta és veure com les xarxes socials s’han convertit en entorns hostils i com cada vegada, més gent cau en notícies falses i dades inventades que porten a una desinformació total que agreugen tota classe de problemes i injustícies. No podem prendre bones decisions si no estem ben informats. 

Quin adjectiu et defineix més?

Crec que “friki” és el primer que en ve al cap. M’agrada pensar que sóc honest amb mi mateix i amb les persones que tinc al meu voltant i això implica abraçar les meves rareses. Quan era petit era “el raro” de la classe i sovint em creava un neguit. Però amb els anys he après a abraçar aquestes diferències o rareses i ara crec que és el meu punt més fort. Soc molt feliç des de que sóc conscient que les meves “coses rares” són les que em fan ser jo mateix. 

Que els diries a la gent que no encaixen la diferència? 

Els hi preguntaria de què tenen por. La gent que no tolera la diferència dels altres potser creu que en acceptar-la perdran la seva entitat? No sé què passa exactament pel cap d’aquestes persones, però moltes vegades acceptar la diferència és un procés i té molt a veure amb l’educació i la informació. 

Però el meu missatge aniria més aviat a la gent que no accepta les seves pròpies diferències. Per experiència pròpia, els hi diria que sé que fa por, però el resultat val la pena. Hi haurà gent que no ho acceptarà i sé que pot fer mal en un principi, però a la vegada obriràs la porta a gent que sí t’accepta per com ets. Dóna molta tranquil·litat no haver d’estar pretenent ser una persona que no ets tota l’estona. I ser tu mateix omple tant, que arriba un moment que l’opinió dels altres et deixa d’afectar, perquè et deixa d’importar. Tot això ho dic donant per suposat que ets bona persona, ara no vull que els piròmans surtin a calar foc als boscos perquè el Kim ha dit que hem de ser nosaltres mateixos. Ser nosaltres mateixos intentant no fer mal als altres: guardeu els mistos, per favor! 

Has pensat que diràs quan puguis a recollir l’Oscar com a millor director novell per “La paradoja del coleccionista”?

Segurament començaria fent una broma dolentíssima que al meu cap sonava millor. I després, si els nervis no em converteixen en un festival de balbuceig incomprensible, faria el que fa gairebé tothom, que és agrair a les persones que ho han fet possible. El meu  pare i la meva mare que sent humils ho van sacrificar tot perquè jo pogués estudiar cinema. La meva dona que sempre m’ha recolzat (això inclou haver-se de llegir centenars de versions de guions, molts d’ells no gaire encertats) i tot l’equip que s’ha tirat a la piscina amb mi sense mirar primer si hi havia aigua, en cada un dels projectes audiovisuals que he dirigit. Sé que és un clixé, que és el que fa tothom i és molt avorrit en una gala que dura 136 hores com totes les cerimònies de premis. Però hi ha una raó per la qual tothom ho fa ,són projectes que costa molt tirar endavant i sense tota la gent que hi posa la seva ànima, serien impossibles d’assolir

Subscripció Newsletter (50% de descompte)

Amb notícies, agenda, subvencions, convocatòries, ofertes, recursos...i molt més

Amb motiu del 5è aniversari del Diari de la Discapacitat, aquest mes de febrer, pots tenir la subscripció a meitat de preu durant el primer any. APROFITA AQUESTA OPORTUNITAT!!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-

ÚLTIMES NOTÍCIES