El Rector Magnífic de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Josep Pallarès i Marzal, de Tarragona, és el següent convidat al Plantant Cara. Amb ell parlarem de la universitat com un espai de coneixement, talent, inclusió i diversitat. També de reptes compartits amb la societat mateixa i sense oblidar que la universitat forma part intrínseca de la societat perquè aporta una base sòlida de coneixement que necessitem per corregir estereotips. Gràcies, Benvolgut Rector, per sumar-se en aquesta aventura i coratge a tota la comunitat universitària catalana per seguir impulsant camins de talent i inclusió.
Qui és Josep Pallarès?
Cronològicament, sóc fill, marit, pare i amic. A més, sóc professor de la Universitat Rovira i Virgili i rector d’aquesta institució des de fa tres anys. Considero que sóc una persona treballadora amb visió de futur i el que m’ha mogut sempre ha estat el bé comú. En aquest sentit, els anglesos en diuen treballador social, i no funcionari, i a mi em motiva tot el que estic fent, no com a rector, que també, és clar, sinó com a persona, com quan era cap de colla dels gegants del Perelló. Llavors la idea era intentar fer poble, ara és intentar fer universitat; el que em mou és intentar fer comunitat amb aquest bé social.
Què és per a tu la discapacitat?
Discapacitat és una paraula que a mi no m’agrada, perquè al final tots tenim capacitats diferents i, per tant, quan tu saps fer alguna cosa és molt fàcil; quan no saps fer-ho o no pots fer-ho és molt difícil. Prefereixo parlar de diversitat en les capacitats, de capacitats diferents. Totes les persones tenim coses bones, coses dolentes, coses que ens fan sentir orgulloses i coses que intentem amagar i, per tant, tots tenim altes capacitats segons per a què, tenim capacitats normals per algunes coses i capacitats baixes per a moltes altres.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
En l’àmbit familiar no en tinc cap. Sí que he tingut gent amb malalties persistents. De menut, recordo que al poble tenia tracte amb persones amb diversitat funcional; eren entranyables i hi mantenia una relació molt afable. Després he tingut amics amb malalties persistents i fills d’amics, i hi ha diagnòstics que són molt fotuts.
Quants estudiants teniu aproximadament diagnosticats a la URV amb una diversitat funcional?
En el curs actual, 2024-25, n’hi ha 281 estudiants matriculats amb grau de discapacitat superior o igual al 33%; aquesta xifra és l’1,69% del total. En el mateix curs, 93 estudiants han estat atesos al Servei d’Atenció a les Diversitats (SAD), una xifra que està augmentant, perquè encara seguim rebent sol·licituds. En tot cas, els estudiants que han contactat amb aquest servei gairebé s’ha triplicat en els cinc últims anys, passant de 36 sol·licituds el curs 2020-21 a les 93 actuals. D’aquestes últimes, únicament 22 tenen un grau de discapacitat superior o igual al 33%, és a dir, el 23,66%; la resta tenen altres necessitats específiques de suport educatiu (NESE). De l’estudiantat atès al SAD aquest curs, les diversitats més presents són: Trastorn per Dèficit d’Atenció (TDA/TDAH) (26,88%), Dislèxia (23’66%) i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) (12’90%). De tota manera, hem de tenir en compte que en realitat aquestes xifres podrien ser més elevades, perquè hi ha estudiants que no ho diuen, i és una qüestió que tampoc es pregunta, però quan ho comuniquen llavors s’activa el protocol pertinent.
Oferiu algun suport especial als estudiants diagnosticats d’una discapacitat i ens en podries posar algun exemple?
A la URV, disposem del Servei d’Atenció a les Diversitats que he esmentat abans. És el servei encarregat de la implementació d’estratègies basades en els principis de l’educació inclusiva i el disseny universal per a l’aprenentatge, cosa que és fonamental per assegurar la igualtat d’oportunitats i la inclusió de totes les persones, estudiantat, professorat i personal tècnic i de serveis- en el context universitari.
Això implica proporcionar ajustaments raonables i suports personalitzats per assegurar una educació de qualitat i que garanteixi l’assoliment de les competències acadèmiques i professionals programades per a cada titulació. Per aquest motiu, un dels objectius del SAD és donar resposta a les peticions rebudes sobre instal·lacions i infraestructures, adaptació del nombre mínim de crèdits a matricular-se per curs acadèmic i variacions curriculars de les diferents matèries. El SAD també centralitza i difon informació i recursos d’utilitat com les beques i ajuts, aspectes relacionats amb l’accés a la universitat, transport i també els enllaços directes als serveis de la URV.
Recordo la primera vegada que, com a professor, em vaig trobar amb un alumne amb diversitat funcional. Era sord i de les Illes Canàries. El primer dia de classe ja m’ho va comunicar i, just quan jo li anava a proposar possibles accions em va dir que no, que en la mesura que fos possible no calia que hi féssim res; únicament em va demanar que quan jo parles el mires perquè em pogués llegir els llavis. O sigui, era sord, però tenia aquesta altra capacitat. Així que em vaig passar tot el curs mirant-lo detingudament i va aprovar sense més problema. Després sí que com a rector ens hem trobar amb casos més extrems, com el d’un estudiant amb una discapacitat severa, concretament una distròfia muscular, que l’obliga a estar sempre en cadira de rodes i, a més, necessita permanentment algú amb ell. En aquest cas, gràcies a la capacitat d’insistència i de resiliència del propi estudiant hem pogut obtenir els recursos de la Generalitat per poder donar-li resposta i facilitar-li l’assistència a classe. En la mesura que identifiquem el cas, mirem d’adaptar-nos-hi. Un altre exemple, al campus Catalunya, a Tarragona, també s’han anat realitzant diverses actuacions per adaptar recorreguts accessibles per a persones que tenen la visió baixa.
A la URV disposem del Servei d’Atenció a les Diversitats que és l’encarregat de la implementació d’estratègies basades en els principis de l’educació inclusiva i el disseny universal per a l’aprenentatge
Al marge d’aquests casos concrets, des del 2023 tenim el programa formatiu InWork-Inserlab per a persones amb necessitats educatives específiques, que impulsa la inserció laboral dels joves amb discapacitat intel·lectual, trastorn del desenvolupament i TEA. És un exemple de motivació personal, de desenvolupament més enllà dels estudis universitaris reglats, adreçat a persones que no poden desenvolupar tot un grau acadèmic per la seva diversitat funcional, però sí que d’aquesta manera poden gaudir d’una formació de qualitat a la Universitat.
Per tant, més enllà de casos més freqüents com la TDAH -als quals els hi fas les proves d’examen una mica més llargues-, un cop l’estudiant ha estat identificat, la idiosincràsia dels casos és diversa i el que fem és adaptar-nos-hi.
Quins creus que són els reptes del sistema universitari actual català respecte a la discapacitat?
No hauríem de parlar de sistema universitari si no de societat. Al final és l’equitat en sentit ampli, o sigui, de que independentment de si ets home o dona, de si ets d’una classe social o altra, de si tens una discapacitat funcional o no, sigui quina sigui la teva casuística, la societat ha d’oferir les mateixes oportunitats a tothom. En conseqüència, hem d’intentar que aquesta equitat expressada a la màxima potència sigui una realitat i no una quimera i es vagi donant resposta a mesura que aquestes necessitats concretes van apareixent. Cal pensar que aquest increment progressiu del nombre d’estudiants amb diversitat funcional continuarà, perquè aquesta és la tendència actual i segurament vagi a més, però de segur que amb l’experiència que estem tenint i la possibilitat d’actuar de totes les universitats de manera conjunta, com també estem fent, seguirem donant resposta.
Què penses que pot aportar el món universitari en la construcció d’una societat més inclusiva?
El pensament crític: aquesta actitud d’analitzar, avaluar i interpretar les situacions, mirant els pros i els contres, els biaixos… i prendre decisions amb coneixement de causa. Sempre els hi dic als alumnes que es graduen que més enllà d’un títol, que els hi dóna unes habilitats i els prepara pel mercat laboral, la Universitat és un espai de pensament crític i cal fomentar-lo. El nostre esperit és formar ciutadans i ciutadanes amb aquest esperit crític i també l’equitat.
Què els diries als pares de persones amb discapacitat a les quals els fa por matricular-se a la universitat perquè el seu fill o filla creuen que no es troba “capacitada”?
El primer que els hi diría a tots els pares és que són molt valents, dignes d’admirar, independentment de que els seus fills i filles puguin arribar a la Universitat o no. Per tant, com a pare que soc els valoro i admiro i a vegades -quan tenim aquests problemes diaris dels fills- per mi son un referent. Així que tot el meu reconeixement per aquests pares i mares. Dit això, els engresco a que si pensen que el seu fill o filla té la capacitat per poder fer una carrera universitària, doncs que es matriculin; és el seu creixement personal. Per diferents motius, no tothom acaba un grau. Per tant, aquesta barrera no ens ha de fer por. El que hem de procurar és que totes les persones tinguin les oportunitats que es mereixen. En aquesta línia, a la Universitat estem fent, hem fet i farem tot el possible perquè sigui el més inclusiva possible.
Què els hi diries a aquelles persones amb discapacitat que veuen com existeixen professors universitaris que es mostren mancats de comprensió a la seva realitat i es mostren indiferents a l’hora de adaptar-se a elles?
De la manera que es formula aquesta pregunta, entenc que pot haver-hi alumnes que no hagin dit que tenen alguna discapacitat i el professor sigui insensible, però no perquè la persona sigui discapacitada, si no pel tarannà d’algú del professorat. A l’actualitat, quan una persona comunica que té diagnosticada una diversitat funcional, s’activa el protocol. Ja no és que el professor sigui sensible o no: és que ha de fer el que marca aquest protocol. En tot cas, si s’ha donat aquesta situació i la Universitat no ha actuat com cal, o no està actuant com seria necessari, que m’ho diguin.
Què és la Fundació URV i quines tasques desenvolupa?
La Fundació URV és l’entitat creada per la Universitat Rovira i Virgili per promoure la relació entre la Universitat i la societat, amb la finalitat d’identificar i satisfer les necessitats de l’entorn socioeconòmic mitjançant la transferència de coneixements, la formació permanent i la innovació. Per desenvolupar aquestes activitats disposa de dos centres: el Centre de Transferència de Tecnologia i Innovació i el Centre de Formació Permanent. A través de la Fundació URV es posa a disposició de les persones i de les organitzacions el potencial innovador de la Universitat Rovira i Virgili, concretat en més de 140 grups de recerca que integren més de 2.000 persones i una extensa comunitat docent amb una àmplia oferta cientificotecnològica i formativa, per tal d’atendre les necessitats d’R+D+i i formació.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
És un sector necessari. Si no existís s’hauria d’inventar. La meva opinió és totalment positiva. És una mostra de la sensibilitat social que hi ha més enllà dels aspectes purament econòmics i comercials. Tot el meu suport, doncs, i tot el meu respecte al tercer sector.
Quins són els teus referents?
Implicació personal directe amb algun agent del tercer sector no n’he tingut, a nivell individual, cosa que no vol dir que no conegui moltes entitats. Hi ha amics meus que hi estan implicats i cadascuna d’elles fa accions molt rellevants en el seu àmbit.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
És molt important que tots els col·lectius tinguin els seus mitjans d’expressió i d’aquesta manera donar a conèixer lliurement totes les realitats. En el món de la comunicació, si no contes el que fas, no existeixes. Per tant, a nivell de termòmetre i d’altaveu són iniciatives molt importants i, a més, des de l’òptica de les mateixes persones protagonistes.
