Parlar de salut mental en l’esport d’alt rendiment encara continua sent, massa sovint, una conversa incòmoda i silenciosa. En un entorn que premia la fortalesa, el control i la resistència, costa reconèixer tot allò que no llueix a les fotografies del podi: la por al fracàs, la pressió constant, la solitud, els dubtes o el desgast emocional. L’esport d’elit genera admiració, però també exigeix un preu alt que no sempre és visible ni compartit, especialment quan s’hi suma una discapacitat o una diferència que trenca amb els models normatius d’èxit.
L’Ana Merayo fa anys que acompanya esportistes, equips i professionals des d’una mirada que posa la persona al centre. Psicòloga, docent i consultora, però també una profunda coneixedora dels engranatges emocionals que sostenen -o posen en risc- el rendiment, defensa una aproximació a la ment que va molt més enllà de “fer-la forta”. El seu treball aposta per l’autoconeixement, la coherència interna i la creació d’espais segurs on la vulnerabilitat no sigui vista com una feblesa, sinó com una font de creixement, consciència i lideratge.
En aquesta conversa amb l’Ana Merayo parlem de discapacitat com a forma diversa de relacionar-se amb el món, de la importància de l’entorn i del sistema, i del paper clau que juga el suport emocional en trajectòries marcades per l’exigència i la pressió. També reflexionem sobre els mites que encara dominen l’alt rendiment, sobre què ha canviat —i què no— en la psicologia esportiva, i sobre la necessitat urgent de democratitzar l’accés a la salut mental, tant en l’elit com en la base.
Gràcies, Ana Merayo, per compartir amb tanta lucidesa i sensibilitat la teva experiència, el teu pensament i la teva veu. Gràcies per ajudar-nos a mirar l’esport, la discapacitat i la salut mental amb més profunditat, més humanitat i més veritat.
Qui és l’Ana Merayo més enllà de la psicòloga, la docent o la consultora?
Soc una sembradora de possibilitats. Una dona apassionada pel desenvolupament humà i pel poder transformador del món esportiu. Més enllà dels rols professionals, em defineix la capacitat d’escoltar amb presència, de veure el potencial allà on altres només veuen límits, i de generar espais on les persones es puguin desplegar de veritat. El meu motor és el sentit, i el meu valor central: la coherència.
Què és per tu una discapacitat?
Una forma diferent de relacionar-se amb el món. Una condició que pot limitar en alguns àmbits, però que sovint obre capacitats excepcionals en d’altres. El cervell i el cos aprenen a adaptar-se, i això desenvolupa fortaleses que moltes vegades passen desapercebudes. Quan el sistema acompanya, quan l’entorn creu i confia, la discapacitat pot ser també una plataforma de talent, creativitat i superació.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
No, no tinc una relació directa o familiar propera. Però la meva experiència professional m’ha ensenyat molt sobre com el sistema, les expectatives i les barreres socials poden amplificar o reduir una discapacitat. I també com el suport de l’entorn -família, entrenadors, comunitat- pot fer que una persona senti ales en lloc de límits.
Com es treballa la ment d’un esportista d’elit? Què no es veu des de fora?
Es treballa amb molta cura, honestedat i confiança. Des de fora es veu força, èxit, disciplina… però dins hi ha por, solitud, dubtes, i una exigència brutal. La clau és ajudar-los a construir una ment sòlida, però flexible. Treballem l’autoconeixement, la gestió emocional, el descans mental, la capacitat de recuperar-se de la frustració… Tot això no es veu a les fotos del podi, però és fonamental per sostenir una carrera llarga i saludable.
Quin és el mite més perillós que encara domina el món de l’esport d’alt rendiment?
Que si ets fort no pots mostrar fragilitat. Que la ment s’ha de “controlar” o “endurir”. Això porta a una cultura del silenci, del patiment intern i de la soledat emocional. El rendiment real no s’oposa a la vulnerabilitat: la integra.
Quan el sistema acompanya, quan l’entorn creu i confia, la discapacitat pot ser també una plataforma de talent, creativitat i superació
Fins a quin punt la pressió, la por al fracàs o la por a decebre són temes tabú en aquest entorn?
Encara molt. Tot i que s’estan obrint finestres, costa molt parlar de la por. És com si admetre- la et fes més feble. Però la por no desapareix amagant-la, només es transforma en ansietat, bloqueig o lesions. Quan ajudem els esportistes a posar-li nom i veu, comença el veritable creixement.
En què ha canviat la psicologia esportiva en l’última dècada… i què encara no ha canviat?
Ha canviat la mirada: ara hi ha més consciència de la importància de la salut mental. S’ha passat de veure-la com una eina de rendiment a entendre-la com una necessitat de salut. Però encara cal democratitzar-la. Encara no està integrada a tots els clubs, escoles o equips de base. El repte ara és fer-la accessible i sostenible.
És una pregunta que costa, però és necessària: com es parla (o no) de vulnerabilitat en un món que premia la fortalesa?
Es parla poc, i sovint amb vergonya. Però quan una persona pot compartir la seva vulnerabilitat en un entorn segur, genera una força i una connexió impressionants. La vulnerabilitat no és debilitat: és autenticitat. I l’autenticitat és una gran aliada del rendiment i del lideratge.
Què t’ha ensenyat treballar amb persones que viuen tanta pressió?
Que la pressió no desapareix, però es pot transformar. Que la diferència entre caure i créixer és el suport que tens al costat. I que darrere de cada esportista d’elit hi ha una persona que necessita sentir-se vista, escoltada i valorada més enllà dels resultats.
Des del teu punt de vista, què és el que la societat encara no entén sobre salut mental?
Que no es tracta només d’evitar trastorns. Es tracta de viure millor. D’estar connectats amb nosaltres mateixos. De poder demanar ajuda a temps. La salut mental no és un luxe ni una moda: és la base per créixer, estimar, competir i gaudir.
Quin consell li donaries a un jove esportista amb discapacitat que se sent al límit?
Que no està sol. Que demanar ajuda no és un signe de feblesa, sinó d’intel·ligència emocional. Que la seva diferència és també una força, i que existeixen professionals, equips i persones disposades a acompanyar-lo. I que el més important no és arribar primer, sinó arribar sent fidel a un mateix.
Quins són els teus referents?
Els meus pares i germanes, que sempre han estat exemple de superació, entrega i generositat. I algunes de les meves jefes, dones brillants que sabien liderar des de la confiança i la capacitat de deixar créixer (i equivocar-se) als altres. També m’inspiren molt els esportistes que han decidit parlar obertament de la seva salut mental. Fan avançar tot un sistema.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Són essencials. Fan la feina que molts altres no fan. Acosten recursos, donen visibilitat i creen oportunitats. En molts casos, són el pont entre la necessitat i l’oportunitat. I cal cuidar- les, reforçar-les i col·laborar amb elles de forma activa.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Una iniciativa necessària i potent. Perquè dona veu a realitats que sovint queden invisibilitzades. Perquè ajuda a trencar estigmes i construir mirades més completes i humanes. I perquè una societat que informa amb sensibilitat i rigor és una societat que avança.
