Sovint, quan pensem en persones amb sordesa, tenim un seguit d’idees preconcebudes que ens porten a equivocar-nos, a fer-nos una idea errònia del que suposa la sordesa i del perfil de les persones amb sordesa que conviuen amb nosaltres.
Això suposa que, per exemple, en l’àmbit de la justícia, quan cal posar mesures de suport a la comunicació per a les persones amb sordesa, ens equivoquem i no respectem els seus drets lingüístics i el seu dret a la informació i a la comunicació. Cal desmuntar algunes idees preconcebudes sobre la sordesa.
La primera idea que cal evitar és identificar persona amb sordesa amb persona que es comunica en llengua de signes.
Això és així en alguns casos, però segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 97,8% de les persones amb sordesa a Catalunya es comuniquen oralment, fet que vol dir que fan servir el català i el castellà com gairebé qualsevol altre ciutadà o ciutadana. Els seus drets lingüístics els concreten en la mateixa llengua que la resta.
La Federació ACAPPS de famílies i persones amb sordesa representem les persones amb sordesa que es comuniquen oralment, les que han nascut amb una pèrdua auditiva o les que l’han adquirit durant la seva vida per alguna malaltia, efecte secundari de medicació o accident.
D’altra banda, sovint pensem que són poques les persones amb sordesa, però l’INE identifica que a Catalunya hi ha 274.000 persones que tenen força dificultats per sentir-hi o no hi senten gens, i 1.002.000 que en tenen alguna malgrat portar pròtesi auditiva (si és que en porten).
Una altra idea que tenim sobre les persones amb sordesa és que no hi senten, quan en realitat, en la major part dels casos, no és ben bé aquest el seu problema. El problema és que els costa interpretar els sons que perceben. No és un problema de volum, sinó d’intel·ligibilitat. Per això cal fer-los arribar el so lliure de soroll ambiental per facilitar-ne la comprensió.
És per això que les persones amb sordesa que es comuniquen oralment necessiten interpretar un conjunt d’estímuls per comunicar-se i la Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d’accessibilitat determina quines són les mesures de suport a la comunicació que cal disposar:
Lectura labial: no totes les persones amb sordesa tenen un bon entrenament en lectura labial, atès que és una habilitat que no apareix espontàniament i cal entrenar-la, però és una de les principals fonts d’informació per a les persones amb sordesa.
Bucle magnètic i emissores FM: són dispositius que fan que el so vagi directament de l’interlocutor a la persona amb sordesa, amb la qual cosa estalvien tot el soroll ambiental i faciliten així la discriminació auditiva (és a dir, aquests dispositius trien d’entre tots els sons que es perceben a quin cal prestar atenció i descodificar).
Subtitulació en directe: a reunions, entrevistes, conferències, actes públics, judicis, etc., una persona transcriu, simultàniament al desenvolupament de l’acte, les paraules que es pronuncien. No és possible una transcripció literal, però sí que ho és una aproximació resumida.
La suma de les tres mesures facilita que totes les persones amb sordesa oralistes accedeixin al seu dret a la informació i a la comunicació. Si del que es tracta és de posar mesures per a unes persones concretes, cal preguntar quines són les seves necessitats, ja que hi haurà persones que no necessitaran bucle magnètic o subtitulació.
Des de la Federació ACAPPS hem fet un treball per esbrinar les bases legals per assegurar les mesures de suport a la comunicació oral que les persones amb sordesa necessiten davant l’Administració de justícia. En qualsevol circumstància i jurisdicció. Siguin part, testimonis, acusades, víctimes, siguin a un procés penal, civil, social o administratiu. Quan ha d’assegurar l’Administració de justícia les mesures de suport a la comunicació oral de les persones amb sordesa?
La resposta àmplia la trobareu al document “Dret a la comunicació oral a l’Administració de justícia de Catalunya”, però podem fer-ne una aproximació en unes quantes línies.
D’una banda, tenim jurisprudència europea del TJUE i del TEDH que afirma que “el dret d’accés a la justícia implica que els òrgans jurisdiccionals han de ser accessibles, la qual cosa implica, entre altres coses, la disponibilitat d’interpretació, l’accés a la informació i l’accessibilitat de les sentències judicials, o altres mesures per tal que l’accés a la justícia sigui efectiu”.
La Directiva 2010/64 de la UE, que parla sobre el dret a la interpretació i a la traducció en processos penals, esmenta els intèrprets i ho fa extensiu a les persones amb limitacions auditives. Ara bé, les persones amb sordesa oralistes no fan servir intèrprets, sinó persones subtituladores.
I és aquest el problema que ens trobem en gran part de la legislació, que no es fa una referència explícita a les necessitats de les persones amb sordesa oralistes, de manera que cal argumentar-ho i equiparar-ho a altres situacions per reclamar i aconseguir que l’Administració de justícia assumeixi la seva obligació de disposar les mesures de suport a la comunicació oral per tal que les persones amb sordesa oralistes puguin fer efectiu el seu dret a la informació i a la comunicació.
Tot i que la Llei d’accessibilitat espanyola ho diu amb precisió, les lleis d’enjudiciament criminal i civil no ho esmenten explícitament, de manera que és aquesta manca d’esment la que serveix per equiparar la situació de les persones amb sordesa oralistes a la de les persones que, sense una discapacitat, no coneixen els idiomes oficials del país. Així, només en la jurisdicció penal i en el cas que la persona amb sordesa sigui la persona acusada, és l’Administració de justícia la que ha de disposar de les mesures per assegurar que pugui comprendre el que es diu en tot el procés.
A la resta de situacions el que ens estem trobant és que l’Administració s’inhibeix i deixa en mans de les parts l’assumpció de les costes de les mesures de suport a la comunicació oral. Així, si una part és una persona amb sordesa, ha de costejar totes les mesures de suport; o si ambdues parts demanen la participació d’una persona amb sordesa com a testimoni, han de pagar-les a mitges.
Segons la nostra perspectiva, hi ha disposicions legals més que suficients com per fer que l’Administració de justícia s’adoni que és la seva responsabilitat assegurar l’accés a la justícia de les persones amb sordesa i, en conseqüència, assumir les costes de les mesures de suport a la comunicació oral, així com fer accessibles les seves instal·lacions.
És per això que convidem totes les persones que operen a l’Administració de justícia a fer servir els models de petició que tenim al web de la Federació ACAPPS i que hem compartit amb el Consell de l’Advocacia Catalana a través d’un conveni i que podeu trobar també al portal Compendium.cat. Aquests models de petició són per a qualsevol situació i jurisdicció, i l’ACAPPS agrairà els operadors jurídics que informin la Federació sobre els seus casos per poder fer-ne un seguiment i reclamar una actuació que garanteixi els drets de les persones amb sordesa a comunicar-se oralment, a comprendre allò que es diu quan els seus interessos es dirimeixen a l’Administració de justícia.
Permeteu-nos acabar amb una petició al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, concretament al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada: cal que l’Administració de justícia formi tots els seus operadors tal com preveu la Llei 27/2007, per la qual es regulen les llengües de signes i les mesures de suport a la comunicació oral, que disposa al seu article 21: “En relació amb l’Administració de justícia, s’han de promoure les condicions adequades, com ara formació i disponibilitat de mitjans de suport a la comunicació oral, per fer efectiva l’aplicació del que disposa l’article 143 de la Llei d’enjudiciament civil”. Mentre no hi hagi aquesta formació, no es garantiran els drets de les persones amb sordesa que es comuniquen oralment.
David Prujà – Coordinador de la Federació ACAPPS
- Aquest article s’ha publicat originalment al Blog de la Revista de Llengua i Dret i disposa de la llicència CC BY 4.0 atribució)
