La gordofòbia no és només una qüestió d’estètica o de comentaris desafortunats. És una mirada que pesa, que jutja, que redueix les persones a un cos que no encaixa en allò que s’ha decidit com a “acceptable”. I quan aquesta mirada cau sobre algú que, a més, conviu amb una condició psicosocial, el pes no és només simbòlic: es fa dens, quotidià i difícil d’esquivar.
Hi ha dies en què aixecar-se ja costa prou. L’ansietat, la depressió o el rastre d’experiències traumàtiques no desapareixen perquè algú opini sobre el teu cos. Al contrari. El soroll extern s’afegeix al soroll intern. I així, el que per a alguns pot semblar un comentari banal, per a altres es converteix en una confirmació dolorosa: “no soc suficient”, “no estic bé tal com soc”.
Moltes d’aquestes persones han après a sobreviure com poden. De vegades, la relació amb el menjar es transforma en una manera de calmar-se, de posar pausa a una ment accelerada o d’omplir buits que no tenen paraules. No és simple ni superficial. Però des de fora es continua mirant amb lupa i amb judici, com si tot es pogués resumir en força de voluntat.
El problema és que aquest judici constant va fent forat. S’instal·la en la manera com una persona es mira, es parla i s’habita. I aquí és on la gordofòbia esdevé especialment cruel: no només ve de fora, acaba filtrant-se cap endins. L’autoestima es fragilitza, la vergonya creix, i el món es pot anar fent més petit.
Cal entendre que la salut no cap en una talla, que el benestar no es pot imposar, i que cada persona està fent el que pot amb el que té
No hi ha solucions màgiques, però sí camins possibles. Alguns passen per començar a qüestionar tot allò que ens han venut sobre els cossos: qui decideix què és un cos vàlid? Per què associem tant ràpidament pes i salut, o pes i valor? Fer-se aquestes preguntes ja és, en si mateix, un gest de resistència.
També és important trobar espais on no calgui justificar-se. Persones, professionals i comunitats que no mirin el cos com un problema a arreglar, sinó com una part més d’una història que mereix ser escoltada sense pressa ni prejudicis.
I després hi ha una cosa més íntima i més lenta: aprendre a tractar-se amb una mica més de cura. No sempre surt, i està bé. Però anar substituint, a poc a poc, la veu que castiga per una que acompanya pot marcar una diferència real.
Potser el que cal, al cap i a la fi, és ampliar la mirada. Entendre que la salut no cap en una talla, que el benestar no es pot imposar, i que cada persona està fent el que pot amb el que té. Parlar de gordofòbia en aquest context i avui no és només denunciar una injustícia; és reclamar espais més humans i més habitables. Espais on ningú hagi de demanar perdó pel seu cos ni pel seu dolor.
