Un equip d’especialistes italians en neurorehabilitació ha presentat un canvi de paradigma en el tractament de les lesions neurològiques severes. Segons una investigació publicada recentment a la revista Brain Sciences, la teràpia aquàtica no s’ha de considerar només un espai per a l’exercici físic, sinó un sistema controlable d’estímuls sensorials i biomecànics capaç de millorar el nivell d’activació cerebral. L’estudi se centra en pacients amb dany cerebral adquirit greu que presenten una consciència fluctuant i una gran inestabilitat postural, situacions on les teràpies convencionals en terra ferma troben limitacions importants pel risc de caigudes i la baixa tolerància al tractament.
El model ‘Arousal–Alignment–Action’
La recerca, encapçalada per l’investigador Andrea Calderone i un equip del prestigiós Institut de Recerca Neurolesi de Messina, introdueix un nou enfocament denominat ‘Arousal–Alignment–Action’. Aquest model estableix una jerarquia en la rehabilitació: primer cal estabilitzar el nivell d’alerta del pacient (arousal), després aconseguir un alineament corporal correcte (alignment) i, finalment, procedir a l’execució d’accions dirigides (action). Els autors defensen que la immersió permet modular variables com la profunditat, la temperatura i la turbulència per regular l’estat d’alerta i facilitar l’estabilitat del tronc abans d’abordar tasques cognitives o motores més complexes.
L’aigua com a variable activa del tractament
A diferència de les tècniques de piscina genèriques, aquesta proposta planteja la teràpia aquàtica com un entorn multisensorial programable on es poden graduar amb precisió el suport hidrostàtic i la càrrega vestibular. L’equip d’investigadors, format també per Rosaria De Luca, Alessio Currò, Alessio Mirabile, Marco Piccione i Rocco Salvatore Calabrò, sosté que la combinació d’estímuls mecànics i sensorials en el medi aquàtic podria facilitar la reorganització funcional del sistema nerviós en les etapes més precoces de la recuperació.
Tot i les perspectives prometedores, els experts adverteixen que es tracta d’un model teòric i exploratori que requereix validació mitjançant estudis clínics més extensos. L’objectiu final és establir protocols reproduïbles que permetin mesurar amb exactitud els beneficis d’aquesta intervenció. Amb aquesta línia de treball, l’entorn terapèutic deixa de ser un element passiu per convertir-se en una variable activa que podria transformar la recuperació dels pacients amb les formes més greus de discapacitat neurològica.
Secció patrocinada per
