
Àlvaro Solà es un jove tarragoní amb TDAH molt compromès amb tot tipus d’iniciatives solidàries. Està estudiant a la universitat i en aquesta entrevista ens parla de les seves inquietuds i desitjos.
La teva vessant social és molt important per a tu. Quan et diuen que ets tècnic superior en integració social, què penses?
Penso en que és una responsabilitat pel que significa i un regal en el conjunt. Ser integrador social és treballar per la igualtat d’oportunitats i fer-ho cada dia durant les 24 hores del dia. No em canso de repetir que tots i totes hem de ser integradors socials malgrat que no ho hàgim estudiat. A tots i totes ens pertoca assumir la nostra porció individual de coresponsabilitat davant les persones. Seria poc ètic i una irresponsabilitat treballar pel bé comú des de la no empatia i des de el egoisme. A mi mai em trobareu excusant-me darrere de la discapacitat per mostrar al món que sóc vulnerable, fràgil o que tot és impossible. Sóc dels qui creuen que tot es pot fer si un buida literalment la brutícia de indiferència i d’altres coses nocives.
Tens una participació molt activa en diferents mitjans de comunicació. Com vas començar i per què escrius?
Calculo que hauré fet més de 50 escrits a diferents mitjans, entre ells el Diari de la Discapacitat. És diu aviat però no és senzill. És el resultat de la meva feina d’escriure però sobretot de la generositat dels mitjans de comunicació. De vegades em poso a llegir els articles que vaig publicar l’any 2013 i sembla que fos ahir. Va bé de tant en tant repassar d’on vens per poder saber o intuir cap a on anar. Des de sempre tocar els peus a terra ha estat una obsessió responsable. Va començar perquè creia i encara avui crec que cal escriure per donar respostes a moltes preguntes doloroses que les persones es fan. Moltes injustícies que cal denunciar i molts reptes als quals ens hem d’afrontar. Jo no crec que sigui cap mèrit ni tampoc cap èxit personal haver escrit tants articles. En tot cas, és una responsabilitat i un privilegi.
Actualment estàs col·laborant en diverses iniciatives de caire solidari. Per què ho fas?
Si, és veritat però si jo pogués dedicaria més temps a iniciatives solidaries. En el voluntariat he trobat una passió per viure. Un sentit de felicitat que s’aproxima a lo que jo entenc que vol dir ser feliç. Ho faig per compromís amb les persones i perquè la solidaritat és un estil de vida que ens permet d’una banda ser feliços però d’una altra fer feliços a totes aquelles persones que necessiten del teu suport.
Durant aquest confinament has estat en contacte amb gent influent de la nostra societat com Sor Lucía Caram? Per què aquests contactes?
He de confessar que mai vaig pensar que seria capaç de realitzar una videotrucada amb una persona que admiro com és Sor Lucía Caram. Amb ella comparteixo el repte de fer possible un pacte nacional contra la pobresa infantil. Li vaig dir que podia comptar amb la meva ajuda i ella m’ho va agrair com jo també li vaig agrair tota la tasca que porta anys fent. No és la única persona popular amb la qual he contactat aquests dies. Jo sempre estic disponible per parlar, intercanviar propostes i sumar en reptes amb totes les persones que vulguin canviar el món.
Tu tens TDAH. Com t’ha afectat en el temps de confinament?
Amb tristesa per totes les persones que han mort, amb solidaritat amb totes les famílies que han perdut una persona estimada i amb suport a totes les persones que es troben lluitant contra la malaltia. També amb gratitud infinita a totes les i els professionals que aquests dies estan a primera línia. Per la meva part ho porto bé. Dedico moltes hores a escriure, a llegir i a estar pendent de la meva família i de tota aquella gent que humilment pugui necessitar-me. Realitzo una videotrucada grupal cada setmana amb les meves cosines i cosí. És per mi el moment més bonic i el que espero amb major il·lusió. No oblido tampoc l’exercici físic. Cada dia dono 100 voltes a la terrassa amplia que tinc i ho faig perquè m’agrada cuidar-me, no per presumir.
Donat el context actual i la incertesa que vivim, com et veus d’aquí a uns anys?
Doncs de la mateixa manera que ara en quan a estar a prop de les persones més vulnerables, fent l’impossible per conèixer les seves preocupacions i satisfent si és possible les seves necessitats. Els meus amics em diuen que he de buscar novia. La meva mare també em diu que vol ser àvia. No obstant, jo ho visc amb tranquil·litat. Si arriba esdevindré la persona més feliç del món ja que tenir algú amb qui compartir el teu amor sense demanar res a canvi deu ser la canya com diuen vulgarment. Em veig també treballant en un jorn que m’aporti autorealització i que m’agradi. També havent escrit un llibre sobre canviar el món. Ja tinc el títol “Plantando Cara”.
Completa la següent frase: “El món seria feliç si…”
El món seria feliç i jo també si tothom visqués dignament. Si fóssim capaços de superar els virus del egoisme, la indiferència i la ignorància. Si aconseguim un pacte nacional contra la pobresa infantil i si no ens deixéssim guanyar per la por.
Expressa el primer desig que et vingui al cap
Què totes les persones que es trobin lluitant contra la malaltia es curin i que totes i tots fóssim capaços de reconèixer dignament la tasca dels professionals com per exemple els sanitaris i sanitàries per tal de tots ells i totes elles puguin atendre també dignament.
Mireia Guilera