Una infermera té molt a dir sobre lesió medul·lar. El seu rol a l’atenció hospitalària resulta clau per a la recuperació i benestar, tant físic com emocional, de les persones amb aquesta discapacitat adquirida.
Elena Hernández (1979, L’Hospitalet de Llobregat) és infermera a l’Institut Guttmann, on s’ha dedicat més de 2 dècades a l’assistència mèdica d’aquests pacients. Hernández ha tingut molt de prop la realitat de la discapacitat des de fa anys.
Arran de l’accident d’un familiar seu, que va adquirir una paraplegia amb 16 anys, va conèixer de primera mà la importància de la sensibilització i l’atenció a la lesió medul·lar. Va obtenir la diplomatura en Infermeria mentre treballava com a auxiliar a la Guttmann.
En El Dia Internacional del seu gremi, Comunica ASPAYM conversa amb ella sobre la tasca del seu gremi, la importància del tracte humà i el marge de millora en protocols i formacions educatives.
Com conviuen la pràctica diària i la formació específica cap a l’atenció a persones amb lesió medul·lar?
Com a professional, compto amb un postgrau en neurorehabilitació. L’experiència dia a dia està molt bé, però un postgrau permet adquirir coneixements especialitzats. És una cosa que completa el teu CV. La pena és que les universitats no inclouen un pla formatiu en lesió medul·lar. Sí que s’hi al·ludeix en algun moment a Neurologia, però no es parla de discapacitat, prevenció, integració… És una cosa que, per dedicar-te a això, t’ha de cridar per la part humana, i jo sempre reivindico que en els plans educatius cal pensar en aquests casos específics.
En el teu cas particular, com vas adquirir els coneixements i les destreses necessàries per atendre la lesió medul·lar?
Mitjançant la pràctica diària. Hi ha una mena de coneixement tàcit que s’adquireix ‘in situ’, tractant amb els pacients, dia a dia. Cal no oblidar que són persones capacitades per explicar la seva experiència i necessitats. Més endavant, a la meva carrera, vaig passar 10 anys en equip domiciliari i això ajuda a ampliar la visió: fora de l’entorn hospitalari, les coses canvien.
En quin sentit?
Allí toca bregar més sovint amb les complicacions pròpies derivades de la lesió medul·lar: problemes cutanis, la bufeta, l’intestí. També cal més recursos per educar l’assistència a casa; per sort nosaltres avui dia podem continuar oferint suport a les persones al vostre domicili.
Què caracteritza, per part seva, l’atenció hospitalària?
Als hospitals tendim a anar una mica ‘a pinyó’. Per exemple, amb el tema de la evacuació o amb les dutxes, se sol ajudar a una hora concreta. Seria millor preguntar als pacients quan tenen marcades les seves pròpies pautes. Hem de acostumar-nos a no tenir raó en tot sempre, i assumir que podem equivocar-nos. Hem de comptar amb les persones, trobar un equilibri entre la evidència científica i les seves preferències. No fixar-nos només en els protocols.
Anar més enllà?
Exacte. Per exemple, el tema del cateterisme. És sempre la millor tècnica? Donem per fet que la dona o el marit seran capaços de ser responsables per a la atenció a la persona amb discapacitat?
Hem parlat del suport tècnic de la infermeria. Què hi ha de l’emocional?
És impossible ser bon professional si no desenvolupes la part humana. Cada cop tenim més càrrega de treball als hospitals, això t’ho dirà qualsevol infermer o infermera. Tanmateix, el suport emocional és d’una importància de tal magnitud que, sense ell, directament no es podria treballar amb aquestes persones. Una anècdota que explico sovint: jo em trobava al començament de la meva carrera quan, en una ocasió, em vaig asseure en un llit a conversar amb un pacient. Aleshores el director va passar i em va veure «sense fer res». Em vaig posar molt nerviosa, però al control em van assegurar que el que feia també era molt important. De vegades curem més amb les paraules que amb les mans.
Quins consells donaries a la resta d’infermers i infermeres a l’atenció a persones amb lesió medul·lar i altres discapacitats físiques?
Que s’esforcin per fer companyia, escoltar, que hi puguin ajudar. És millor això, que la part emocional hi sigui sempre. Però el fonamental és aprendre a comunicar-se amb respecte i afecte.
Font: ASPAYM
