Hi ha psicòlegs que ofereixen respostes. I després hi ha Víctor Amat, que prefereix rebentar les preguntes. Incòmode, irreverent i profundament crític amb moltes de les certeses que donem per bones, ha construït una trajectòria professional basada a qüestionar etiquetes, diagnòstics i veritats aparentment intocables. Amb el seu estil directe i sense filtres, convida constantment a mirar la realitat des d’un angle inesperat.
Parlar amb ell sobre discapacitat és entrar en un terreny on els conceptes habituals perden estabilitat. Per a Amat, la discapacitat no és una categoria reservada a unes persones determinades, sinó una expressió més de la mateixa condició humana. Tots som vulnerables, tots tenim mancances i tots, en algun moment o altre, ens hem sentit limitats davant d’un món que sovint exigeix una perfecció impossible.
Lluny dels discursos edulcorats, les seves respostes sacsegen conviccions i plantegen més preguntes que respostes. Amb la franquesa que el caracteritza, Víctor Amat ens convida a abandonar les receptes fàcils i abraçar la complexitat humana. Una entrevista provocadora, intensa i plena de reflexions que desafien la manera com entenem la discapacitat, la diferència i, en definitiva, la mateixa vida.
Des del Diari de la DisCapacitat i el projecte Plantant Cara, li volem agrair la seva generositat, sinceritat i valentia a l’hora de compartir les seves reflexions. Gràcies, Víctor, per acceptar aquesta conversa i per recordar-nos que, sovint, les preguntes més incòmodes són també les que més ens fan créixer.
Qui és Víctor Amat?
Imagino que preguntes per saber què faig o per què se’m coneix. Soc un psicòleg que des del principi va decidir que moltes coses de la psicologia estaven mal plantejades. M’encanta intentar capgirar la “realitat”. És molt difícil autodefinir-se sense caure en una trampa. Mai ets exactament allò que pots explicar. Ets més i ets menys.
Què és per a tu una discapacitat?
És la definició mateixa de la condició humana. Qui no té mancances? No conec ningú que es pugui definir com una persona completa. Bé, sí que en conec, però acostumen a semblar-me força beneits.
Tens alguna persona propera diagnosticada amb alguna discapacitat?
Aquesta és una bona distinció: el concepte de diagnòstic. És clar que conec discapacitats diagnosticades, algunes ben diagnosticades i d’altres no tant. El tema de les etiquetes diagnòstiques dona per escriure un llibre. La percepció de la discapacitat és objectiva o no? Hi ha persones amb molta discapacitat que la senten poc, i al revés. Però no soc un expert en aquest tema i em fa una mica de respecte parlar-ne.
Com a psicòleg, què creus que la societat encara no entén sobre viure amb una discapacitat?
La societat no entén res, i jo dividiria les persones en dos tipus: les que saben que no entenen i les que ho ignoren. Els qui sabem que no entenem podem esforçar-nos a intentar comprendre l’altre, la seva dificultat, el seu valor, els seus recursos personals, escoltar el seu dolor i els seus anhels. Els qui no saben que són ignorants simplement parlen per parlar. No et sembla?
Moltes persones amb discapacitat s’enfronten a etiquetes i expectatives baixes. Com afecten aquestes creences la construcció de la identitat personal?
Ho dèiem abans: les etiquetes són irreals, però poden ser útils. Per a mi aquesta és la qüestió clau: fins a quin punt és útil una etiqueta? D’altra banda, el problema de les expectatives és universal. Per al budisme, la felicitat és l’absència d’expectatives, i per això crec que és tan difícil ser feliç. Estem a mil maleïdes milles de ser budistes.
El tema de les etiquetes diagnòstiques dona per escriure un llibre. La percepció de la discapacitat és objectiva o no? Hi ha persones amb molta discapacitat que la senten poc, i al revés
Tu mateix expliques que el teu pare no pensava que arribaries a ser una persona de profit. Quines semblances trobes entre aquesta experiència i el que moltes persones amb discapacitat senten al llarg de la seva vida?
Si haguéssim de fer cas del que els altres pensen de nosaltres, sempre navegaríem a la deriva. Tot i així, l’opinió dels altres ens afecta, però també ens pot nodrir. La prova més gran de maduresa és conèixer-se bé a un mateix, i no és un tema fàcil. Per això hi ha tan poques persones psicològicament madures.
Quin paper té la rebel·lia sana a l’hora de desafiar els límits que els altres ens imposen?
Existeix una rebel·lia insana? Tota rebel·lia ataca un bastió en la ment de l’altre, en la societat. Ser rebel és una obligació en un món com l’actual. Però la rebel·lia és esgotadora, no és plàcida, i encara pitjor: de vegades la rebel·lia és contra un mateix. Ho explico al meu llibre Autoestima Punk, on en parlo de manera profunda i irreverentment divertida.
Des de la Teràpia Breu, quines eines poden ajudar una persona amb discapacitat a afrontar moments de frustració o bloqueig?
No faria distincions, tots som persones. La pregunta correcta és: la Teràpia Breu pot ajudar les persones a afrontar la frustració i el bloqueig? Com totes les coses de la vida, pot fer-ho, si es sap fer bé.
On és la diferència entre acceptar una discapacitat i resignar-s’hi?
És una diferència que em molesta. Tota acceptació, segons la meva manera de veure-ho, té un punt de resignació, i a la inversa. Per a mi formen part d’un continu. És la mateixa història, però en diferent grau. Quan treballo amb persones que estan malament, m’agrada partir del punt on som. Acceptar alguna cosa per obligació és una paradoxa. Fa un temps un pacient em va dir que volia aprendre a acceptar-se i jo li vaig respondre: «Comencem per acceptar que no t’acceptes, no? Si creus que seràs millor persona si t’acceptes, ja veus que no és tan fàcil. Potser la salut és saber que ets un maleït rabiós que no s’accepta, però que tot i així és adorable.»
Per què creus que moltes vegades es posa més atenció en les limitacions d’una persona que no pas en les seves capacitats?
És normal. Si has de lluitar contra un tigre famolenc, en què pensaràs? En on t’has d’amagar per salvar la vida o en el bon cop de dreta que tens? Hi ha moltes bestieses en la psicologia de tassa de te. L’ésser humà està dissenyat per sobreviure, i per fer-ho ha de tenir en compte allò perillós abans que allò positiu. Una vegada has valorat bé el risc, és el moment de reflexionar sobre què pot millorar la situació o com utilitzaràs els teus recursos. Primer, atenció al negatiu; després, valoració de la situació; i finalment, afrontament, si és possible en aquell moment.
Com pot una família acompanyar una persona amb discapacitat sense caure en la sobreprotecció?
No crec que siguis dels qui pensen que una família ve equipada amb un manual sobre com gestionar una persona amb dificultats poc habituals. Les famílies fan el que poden i, en un percentatge alt, s’equivoquen. És humà. Per a mi, la qüestió important és com gestionen la fricció. Quins resultats obté la família amb allò que fa per ajudar la persona que té una dificultat? Cada cas és completament diferent i, per descomptat, hi ha un component d’atzar familiar. Pots tenir una família molt limitada o molt capaç. Això és qüestió de sort, i sovint implica feina extra per a tothom.
Quins errors cometen amb freqüència els professionals quan treballen amb persones amb discapacitat?
Els mateixos que cometen amb qualsevol altra persona: no prestar prou atenció al que els passa i actuar a partir de teories prefixades.
Creus que la discapacitat continua estant massa medicalitzada i poc compresa des d’una perspectiva humana?
Dependrà del cas. La pregunta amaga una crítica a la societat. La discapacitat no és compresa. Punt. Com entendré un menor migrant no acompanyat si no he viscut aquella realitat? Com entendré una persona homosexual si no ho sóc? Com puc conviure respectuosament amb una persona que pateix? La vida és una qüestió de curiositat, de tenir el coratge de preguntar a l’altre què li convé. També necessitem fer pedagogia de la nostra pròpia realitat, del nostre dia a dia. No esperis que un lleó no et mengi perquè ets vegetarià. L’imperatiu ètic de qui pateix és ensenyar als altres quina és la seva realitat.
Quin impacte tenen l’humor i la ironia, tan presents en la teva manera de comunicar, per afrontar situacions difícils relacionades amb la discapacitat?
No m’atreveixo a respondre aquesta pregunta. Per a mi, l’humor i la ironia són vitals per a la supervivència de l’espècie. Però no puc obligar ningú a adoptar aquesta mirada; acostuma a ser una condició natural. Per què una persona amb discapacitat hauria de prendre’s les coses amb humor si se sent fotuda i vulnerada?
Quin consell donaries a algú que acaba de rebre un diagnòstic que canviarà significativament la seva vida?
Que es prengui un any per enviar-ho tot a passeig. Després ja en parlarem.
Quina importància té trobar referents amb discapacitat als mitjans de comunicació i a la vida pública?
Com tot a la vida, els referents ens inspiren. Potser el meu referent a tu et fa fàstic; aleshores n’hauràs de trobar un que t’agradi. Aprenem copiant, així som els humans. Copia els millors, segons el teu criteri.
Què li diries a una persona amb discapacitat que sent que la societat ja ha escrit la seva història per ella?
Que escrigui la seva frustració cada dia durant vint minuts en una llibreta titulada Les meves merdes en un món injust. No hi pot escriure res positiu, només queixes, misèries i ràbia. Pot insultar, maleir i ser injusta. Que no ho expliqui a ningú, simplement que ho faci. Vint minuts al dia, a la mateixa hora, durant tres mesos. Després en parlem.
Què li diries a una persona amb discapacitat que es vol dedicar a la psicologia?
Que ja triga a posar-s’hi, perquè fa molta falta. Però que no presumeixi d’haver superat dificultats; l’heroi de la teràpia sempre ha de ser el pacient.
Quins són els teus referents?
Johan Cruyff, per descomptat.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
No puc parlar-ne amb profunditat. He col·laborat amb algunes i m’han semblat benintencionades, però cal recordar que l’infern està empedrat de bones intencions.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat i la importància que hi hagi mitjans de comunicació especialitzats a donar veu a les persones amb discapacitat?
Tant de bo no existíssiu perquè no féssiu falta.
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
Soc d’un barri on la lleialtat estava per davant de la raó. M’agrada la gent valenta. Anem a per els dolents!
