Ada Cabero: “La veu és molt més que parlar; és una part essencial de la nostra identitat”

Quan llegim les respostes d’Ada Cabero i Roset, és impossible no percebre-hi alguna cosa més que coneixement professional. Hi trobem sensibilitat, vocació i una profunda estimació per les persones. Com a logopeda de l’Hospital Clínic de Barcelona, acompanya cada dia persones que afronten moments especialment delicats de la seva vida, quan una malaltia o una cirurgia els obliga a reaprendre accions tan essencials com parlar, comunicar-se o compartir un àpat. I ho fa des de la proximitat de qui entén que darrere de cada pacient hi ha una història, una família, uns somnis i una manera única de relacionar-se amb el món. 

El que més impressiona d’Ada és la seva capacitat per mirar més enllà del diagnòstic. Allà on altres veuen una limitació, ella hi veu una persona amb capacitats, fortaleses i possibilitats. Les seves paraules transmeten una admiració sincera per la resiliència dels seus pacients i una convicció profunda que la comunicació és molt més que una funció física. És identitat, és autonomia, és connexió amb els altres. Potser per això viu la seva professió amb tanta entrega: perquè sap que ajudar algú a recuperar la seva veu és, en certa manera, ajudar-lo a recuperar una part de si mateix. 

Aquesta entrevista és també el retrat d’una dona que ha convertit la vocació en una manera d’entendre la vida. Marcada per una tradició familiar vinculada a la logopèdia i per una passió profunda per la música i la veu, Ada Cabero ens recorda que les paraules tenen el poder d’apropar-nos, d’acompanyar-nos i de fer-nos sentir menys sols. Amb una humanitat que emociona i una humilitat admirable, ens convida a escoltar més atentament aquelles realitats que sovint passen desapercebudes. Perquè, al final, la seva gran lliçó és que totes les persones necessitem ser escoltades, compreses i valorades per qui som, més enllà de qualsevol limitació. 

Qui és Ada Cabero i Roset? 

Soc logopeda i treballo a l’Hospital Clínic de Barcelona. En el meu dia a dia acompanyo persones que, per diferents motius, tenen dificultats per parlar, menjar o comunicar-se. Treballo amb persones que han passat per un càncer de cap i coll, que han necessitat una traqueostomia durant o després d’un ingrés hospitalari o que presenten patologies vocals complexes, com una paràlisi laríngia, entre moltes altres situacions. L’objectiu de la meva feina és ajudar-les a recuperar, en la mesura del possible, aquestes funcions i, sobretot, a recuperar autonomia i qualitat de vida. A banda de la logopèdia, soc una gran amant de la música i canto en una coral. Per mi, poder viure la veu també des d’aquesta vessant més personal i artística és molt especial.

Què significa per tu la discapacitat?

Per mi, la discapacitat no significa tenir menys capacitats, sinó tenir-ne de diferents. Cada persona té les seves habilitats i limitacions, i crec que moltes vegades és l’entorn el que acaba posant més barreres que la pròpia discapacitat. Per això, més que centrar-nos en allò que una persona no pot fer, hauríem de posar el focus en allò que pot fer i en com podem facilitar que ho pugui desenvolupar de manera autònoma. 

Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat? 

Sí. Tinc un cosí adoptat de Rússia que té la Síndrome d’Alcoholisme Fetal (SAF). Aquesta síndrome pot comportar dificultats en el desenvolupament cognitiu, l’aprenentatge, l’atenció i la conducta, així com algunes característiques físiques específiques. Conviure amb ell, m’ha ajudat a entendre que darrere d’un diagnòstic hi ha una persona amb les seves pròpies capacitats, necessitats i manera de relacionar-se amb l’entorn. 

Quina relació existeix entre la comunicació i la qualitat de vida de les persones amb discapacitat? 

L’humà és un ésser social i comunicatiu, quan una persona perd la capacitat per a comunicar-se, la seva manera de viure, conviure i relacionar-se canvia, fins i tot a vegades pot arribar a desaparèixer. Una de les problemàtiques més importants que apareix quan es perd aquesta capacitat és l’aïllament social i com a conseqüència la pèrdua de qualitat de vida. 

Fins a quin punt la societat és conscient de les dificultats comunicatives que poden experimentar moltes persones amb discapacitat? 

Penso que, en els darrers anys, hi ha hagut un augment de la conscienciació de la societat envers les persones amb discapacitat. Tot i això, pel que fa a les dificultats comunicatives, sovint no arribem a comprendre realment el gran impacte i les limitacions que poden comportar fins que no ho vivim de prop o ens afecta directament. 

Quines barreres troben habitualment les persones amb alteracions de la veu, la parla o la deglució en el seu dia a dia? Canviar una mica el redactat. 

Les persones amb alteracions de la veu, la parla o la deglució poden trobar moltes barreres en el seu dia a dia, que van més enllà de la dificultat pròpiament clínica. En el cas de la veu, hem de tenir en compte que és una part molt important de la nostra identitat i una de les primeres coses que percebem d’una persona quan ens relacionem amb ella. Per això, una alteració o pèrdua de la veu pot tenir un impacte molt important en la manera com la persona es percep a si mateixa i en com es relaciona amb els altres. Tant en el cas de la veu com el de la parla, quan existeix una limitació, apareixen dificultats per expressar opinions, sentiments o necessitats, participar en converses, respondre al telèfon o fer gestions quotidianes, i això pot acabar afectant les relacions socials i l’autonomia de la persona. En el cas de la disfàgia (una alteració o dificultat que es caracteritza per la dificultat per empassar aliments, líquids o saliva), també hi ha un important impacte social, ja que menjar i compartir àpats és una part molt present de la nostra vida quotidiana, també és un acte social. A més, pot comportar conseqüències nutricionals i mèdiques importants, com la desnutrició, la deshidratació, la necessitat d’adaptar les textures i consistències dels aliments i, en alguns casos, requerir una sonda nasogàstrica o altres vies d’alimentació. Per això considero fonamental una detecció i un tractament precoços, així com la rehabilitació logopèdica i un abordatge multidisciplinari, que permetin minimitzar aquestes barreres i afavorir tant la qualitat de vida com l’autonomia de la persona.

Creus que aquestes discapacitats o limitacions funcionals són prou visibles socialment?

Crec que anem pel bon camí, però encara queda molt recorregut per fer. Les persones tendim a aïllar-nos quan ens trobem davant d’una limitació funcional que dificulta la comunicació o la participació en activitats quotidianes. El fet de no poder expressar-nos amb facilitat, compartir un àpat o gaudir d’un moment familiar o social pot tenir un impacte directe en el nostre benestar emocional i en la nostra qualitat de vida. Moltes vegades sense mala intenció, encara ens costa saber com adaptar-nos i com relacionar-nos amb les persones que presenten aquestes limitacions. Ens falta, en alguns casos, entendre que no és només una qüestió funcional, sinó que pot afectar profundament la manera com la persona participa en la societat i es relaciona amb els altres. Tot i això, penso que hem avançat molt i que realment hi ha hagut un canvi de paradigma important. Cada vegada hi ha més consciència sobre la necessitat d’eliminar barreres, afavorir la inclusió i posar la persona al centre, però encara ens queda camí per recórrer.

Com afecta emocionalment perdre la capacitat de comunicar-se amb normalitat després d’una malaltia o una cirurgia? 

Cada dia acompanyo persones que, malauradament, després d’una cirurgia han perdut la capacitat de parlar. És una pèrdua que té un impacte emocional molt gran, no només en la persona, sinó també en tot el seu entorn més proper, especialment en la parella i els fills, perquè afecta directament la manera de relacionar-se, comunicar-se i compartir el dia a dia.

Què aprens dels teus pacients sobre la capacitat d’adaptació davant l’adversitat? 

Aprenc que la capacitat d’adaptació de les persones és enorme. Malgrat les dificultats, moltes troben noves maneres de tirar endavant. També aprenc que cada persona té el seu propi ritme. No tothom afronta les dificultats de la mateixa manera, i això ens recorda la importància d’escoltar, respectar els temps de cadascú i acompanyar sense jutjar. Al final, moltes vegades som nosaltres, els professionals, els que també aprenem dels pacients.

Quin paper juga la família en el procés de rehabilitació?

La família té un paper fonamental. De fet, a l’hospital intentem fer-la partícip de tot el procés, tant des del moment del diagnòstic com a l’hora d’iniciar la rehabilitació. El suport de la família és essencial, perquè sense aquest acompanyament, tot el procés es fa molt més costós. 

Com es pot fomentar una societat més inclusiva per a les persones amb dificultats de comunicació? 

Crec que, sobretot, cal més sensibilització i educació. Hem d’aprendre a donar temps, escoltar i adaptar-nos a les necessitats de cada persona, entenent que comunicar-se no és només parlar. 

Encara hi ha estigmes associats a les discapacitats invisibles? 

Sí, sens dubte. El fet que una discapacitat no sigui visible no vol dir que no tingui un impacte important en el dia a dia. Moltes vegades es jutja la persona sense conèixer les dificultats que està afrontant, i encara ens falta molta sensibilització en aquest sentit. 

Què diries a una persona que acaba de rebre un diagnòstic que afectarà la seva veu, la seva parla o la seva capacitat d’empassar? 

Li diria que és normal tenir por i moltes preguntes en aquest moment. Que es doni temps per assimilar-ho i que no tingui por de preguntar i expressar què necessita. De fet, una de les tasques que realitzem a l’hospital concretament consisteix en explicar a la persona i els familiars com afectarà la cirurgia a la parla, la veu o la deglució. Escoltem, acompanyem i resolem els seus dubtes en relació als canvis en l’anatomia i la fisiologia de les estructures afectades, però també expliquem la importància de la rehabilitació posterior i com aquesta pot ajudar a recuperar o adaptar aquestes funcions després de la cirurgia.

Què et va portar a especialitzar-te en logopèdia? 

La veritat és que la logopèdia ha estat molt present a la meva família. La meva àvia va ser una de les primeres logopedes de Catalunya i també tinc altres familiars que són logopedes, així que d’alguna manera sempre ha format part del meu entorn. A més, vinc d’una família de músics, on la música i, sobretot, la veu han estat sempre un eix d’unió entre nosaltres. Crec que haver crescut en aquest entorn ha fet que des de petita visqués la veu com una eina molt especial, no només per comunicar-nos, sinó també per expressar-nos i connectar amb els altres. Amb el temps vaig descobrir que la logopèdia em permetia unir aquesta sensibilitat amb la possibilitat d’ajudar les persones. I és així com, a poc a poc, m’he anat especialitzant en veu, però també en altres àmbits com la disfàgia.

Com és l’acompanyament d’una persona que ha patit una laringectomia i ha de reaprendre a comunicar-se?

És un acompanyament constant i conjunt, en què cada professional vetlla pel benestar de la persona i de la seva família. És important escoltar, donar temps per assimilar i païr tot el procés, i oferir suport i eines al llarg de tot el camí. En el cas d’una laringectomia total, per exemple, expliquem i ensenyem altres vies de comunicació, igual de vàlides, que permeten a la persona continuar expressant-se i relacionant-se amb el seu entorn. 

Quins avenços destacaries en l’àmbit de la rehabilitació logopèdica dels últims anys? 

Crec que un dels grans avenços ha estat entendre que la rehabilitació ha de ser cada vegada més individualitzada i centrada en la persona. També hem avançat molt en les eines d’avaluació i en les noves tecnologies, que ens permeten valorar millor els canvis i adaptar el tractament. I, sobretot, cada vegada es dona més importància al treball multidisciplinari, perquè la recuperació no depèn d’un sol professional, sinó del treball conjunt de tot l’equip. 

Quin missatge voldries traslladar als lectors de Plantant Cara sobre la importància de la veu, no només com a funció física, sinó com a element d’identitat i participació social? 

M’agradaria transmetre als lectors que la veu és molt més que el so que produïm per parlar. És una part de la nostra identitat i de la manera com ens relacionem amb els altres. Ens permet expressar-nos i compartir. Quan la veu es veu afectada, ja sigui per una lesió, una malaltia o un sobreesforç, l’impacte de la limitació pot arribar a afectar la confiança, les relacions socials, la feina, en general, a la qualitat de vida. Per això és important escoltar la nostra veu, cuidar-la i no normalitzar canvis persistents com la ronquera, el cansament o l’esforç vocal. En definitiva, cuidar la veu és cuidar una part essencial de nosaltres mateixos.

Quins són els teus referents?

Tota la meva família és, d’una manera o altra, un referent per a mi, sobretot per la vocació, la manera de treballar i les ganes de fer les coses bé. He crescut envoltada de persones que m’han ensenyat a implicar-me en allò que faig i a posar-hi sempre molta estima. Però, si n’hagués de destacar una persona en especial, sens dubte seria la meva àvia, tot i que no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la. Va ser una de les primeres logopedes de Catalunya i sempre m’ha fet molta gràcia pensar que potser això de la logopèdia ho porto una mica a la sang. I professionalment, admiro molt a totes les persones que saben combinar els coneixements i el rigor amb la part humana. Al final, treballem amb persones, i per mi és tan important saber què estàs fent com saber escoltar i acompanyar la persona que tens al davant. 

Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?

Crec que les entitats del tercer sector fan una feina molt important i que complementa molt bé la tasca que es fa des de l’àmbit sanitari. Moltes vegades ofereixen un acompanyament més proper i continuat, informació i, sobretot, la possibilitat de trobar-se amb altres persones que han viscut situacions semblants. També crec que tenen un paper molt important a l’hora de donar visibilitat a realitats que potser encara són poc conegudes i de sensibilitzar la societat.

Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat? 

Primer de tot, enhorabona per els 10 anys que heu fet aquest 2026, crec que és molt important que existeixin mitjans com el Diari de la Discapacitat. Parlar-ne ajuda a trencar prejudicis. Així que també us vull donar les gràcies per fer-m’hi partícep i donar-me aquest espai per poder compartir la meva experiència, parlar de la logopèdia i, sobretot, contribuir a donar visibilitat a realitats que encara necessiten ser escoltades.

Què et sembla el projecte Plantant Cara? 

Crec que és un projecte molt necessari i una vegada més enhorabona per haver-lo consolidat durant tots aquests anys. Em sembla especialment important que Plantant Cara doni veu a persones i entitats que treballen per visibilitzar la diversitat funcional i que permeti conèixer les seves experiències en primera persona.