Hi ha persones que guanyen medalles i hi ha persones que, sense adonar-se’n, deixen petjada. Després de conversar amb Iris Tió, em quedo amb aquesta segona sensació. Darrere d’una de les grans figures de la natació artística hi ha una jove que parla de la discapacitat, de l’esforç i de la superació amb una naturalitat que emociona. Sense grans discursos, però amb una sensibilitat que arriba.
La resposta que més em va impactar va arribar quan li vaig preguntar pels seus referents. Iris no va mirar cap podi ni cap palmarès. Va parlar dels seus companys paralímpics del CAR de Sant Cugat. D’aquelles persones que veu entrenar cada dia i que li han ensenyat que la força no sempre es veu, però sempre es nota. En un món acostumat a admirar només els resultats, ella admira la capacitat d’adaptar-se, de persistir i de continuar endavant malgrat les dificultats.
Al llarg de l’entrevista, Iris defensa un esport accessible per a tothom, una societat que miri les capacitats abans que les limitacions i una manera d’entendre la vida basada en la confiança, la paciència i el treball constant. Les seves paraules ens recorden que ningú hauria de quedar fora de l’esport, ni de la societat, per falta d’oportunitats. I potser aquesta és la seva medalla més valuosa: ajudar-nos a entendre que el veritable límit no acostuma a ser el cos, sinó la mirada amb què observem els altres.
Qui és la Iris Tió Casas?
Una noia de 23 anys nascuda a Barcelona que fa natació artística a nivell professional i estudia comunicació a la universitat.
Què és per a tu una discapacitat?
Per mi, una discapacitat pot ser física, intel·lectual o mental, i és una condició o característica que pot afectar algunes persones i fer que tinguin més dificultats per realitzar determinades activitats.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Si, tinc els meus amics del CAR de Sant Cugat que són Paralímpics i tenen discapacitats físiques.
Quins projectes esportius tens actualment?
Estic preparant el Mundial a l’estiu que ve a Budapest que és classificatori pels Jocs Olímpics i i l’any següent al 2028 els Jocs Olímpics a los Ángeles.
Quin paper creus que ha de jugar l’esport en la inclusió de les persones amb discapacitat?
Tothom pot practicar esport i, per tant, ha de ser una eina d’inclusió per a les persones amb discapacitat. També serveix per demostrar que les persones amb discapacitat són capaces de practicar esport. Cadascú pot practicar esport amb diferents intensitats i adaptant-lo a les seves pròpies condicions i capacitats físiques.
Creus que l’esport és una eina real de transformació social?
Sí, crec que l’esport és una eina de transformació social perquè fomenta valors com el respecte, la igualtat, la cooperació i la inclusió. També pot ajudar a trencar prejudicis i a demostrar que totes les persones, independentment de les seves capacitats, poden practicar esport i formar part de la societat.
Creus que totes les persones haurien de tenir accés a la pràctica esportiva, independentment de les seves capacitats?
Sí, crec que totes les persones haurien de tenir accés a la pràctica esportiva, independentment de les seves capacitats. L’esport hauria de ser accessible per a tothom i adaptar-se a les necessitats de cada persona. D’aquesta manera, es fomenta la inclusió, la igualtat i la participació de totes les persones en l’esport.
Creus que la societat continua tenint una mirada massa limitada sobre les persones amb discapacitat?
Sí, crec que la societat encara té una mirada massa limitada sobre les persones amb discapacitat, perquè moltes vegades ens fixem més en les seves dificultats que en les seves capacitats. Tot i que cada vegada hi ha més conscienciació i inclusió, encara existeixen prejudicis i estereotips. Per això, és important donar més visibilitat a les seves capacitats i oportunitats.
L’alta competició exigeix molt al cos. Com et relaciones amb les teves limitacions?
Entreno moltes hores i amb molta consciència de millorar poc a poc. Es normal que al principi no em noti tot lo bé que m’agradaria notar-me però a poc a poc, a mesura que van passant els dies el meu cos es va adaptant als entrenaments i em vaig posant més en forma. Lo important és sentir-me el màxim preparada per a la competició. Per tant, començo la temporada sabent que tinc molt per millorar i amb moltes ganes de cada dia millorar una miqueta més encara que sigui poc però cada dia anar millorant.
Què li diries a una persona que sent que les seves limitacions defineixen tota la seva vida?
Li diria que les seves limitacions no defineixen qui és ni tot el que pot arribar a fer. Tothom té capacitats diferents i cadascú ha de trobar el seu propi camí. És important no centrar-se només en allò que no pot fer, sinó valorar tot el que sí que pot aconseguir. Amb esforç, suport i confiança en un mateix, es poden superar molts obstacles i assolir objectius.
Quina responsabilitat sent un esportista quan es converteix en referent?
Quan un esportista es converteix en referent, sent una responsabilitat important perquè sap que pot influir i servir d’exemple per a altres persones. Ha de transmetre valors com l’esforç, la constància, el respecte i treballar en equip. També pot ajudar a trencar prejudicis i ajudar a pensar en positiu.
Quin missatge enviaries a un infant amb discapacitat que somia arribar molt lluny en l’esport?
Li diria que no deixi de perseguir el seu somni i que confiï en ell mateix. Que tenir una discapacitat no significa que no pugui arribar molt lluny en l’esport. Segurament trobarà obstacles pel camí, però amb esforç i ganes de superar- se podrà aconseguir moltes coses. Sobretot, li diria que gaudeixi de l’esport i que no deixi que ningú li digui que no pot aconseguir els seus somnis.
Quina lliçó t’ha ensenyat l’esport que serveix per a qualsevol persona, tingui o no una discapacitat?
M’ha ensenyat a treballar en equip i a valorar les qualitats de cadascú. Tots tenim aptituds diferents i, si les ajuntem i les enfoquem en la direcció correcta, podem arribar molt lluny.
Tant l’alt rendiment com la reivindicació dels drets de les persones amb discapacitat requereixen esforç i constància. En tots dos casos, cal superar obstacles, no rendir-se davant les dificultats i continuar treballant per aconseguir els objectius
Quines similituds veus entre la disciplina que exigeix l’alt rendiment i la perseverança que sovint necessiten les persones amb discapacitat per reivindicar els seus drets?
Tant l’alt rendiment com la reivindicació dels drets de les persones amb discapacitat requereixen esforç i constància. En tots dos casos, cal superar obstacles, no rendir-se davant les dificultats i continuar treballant per aconseguir els objectius. També és necessari tenir confiança en un mateix, mantenir-se ferm davant les adversitats i lluitar per allò que es considera just, encara que el camí sigui llarg i difícil.
Hi ha moments en què els resultats no arriben. Quines eines utilitzes per no perdre la confiança?
Quan els resultats no arriben, cal parar i mirar si anem en la direcció correcta o si hem de canviar l’enfocament. Una vegada sabem que anem cap a on volem anar, hem d’esforçar-nos i treballar molt. També és important valorar i ser conscients de totes les petites victòries que anem aconseguint pel camí, cada pas endavant ens acosta a allò que volem aconseguir.
Moltes persones amb discapacitat conviuen amb frustracions constants. Què t’ha ensenyat l’esport sobre la gestió de la frustració?
L’esport m’ha ensenyat que la frustració forma part del procés i que no sempre les coses surten com esperem. Quan alguna cosa no surt bé, cal aprendre dels errors, mantenir la calma i continuar treballant per millorar. També m’ha ensenyat a no rendir-me davant les dificultats i a entendre que els resultats no arriben sempre de seguida.
Per què és important que hi hagi esportistes amb discapacitat als mitjans de comunicació?
És important que hi hagi esportistes amb discapacitat als mitjans de comunicació perquè ajuda a donar-los visibilitat i a normalitzar la discapacitat en la societat. També permet mostrar les seves capacitats, els seus èxits i tot l’esforç que hi ha darrere de cada esportista. D’aquesta manera, es poden trencar prejudicis i estereotips i fer que altres persones amb discapacitat tinguin referents i vegin que també poden aconseguir els seus somnis.
Creus que encara falta normalitzar la presència de persones amb discapacitat en l’esport professional?
Sí, crec que encara falta normalitzar més la presència de persones amb discapacitat en l’esport professional. Tot i que cada vegada tenen més visibilitat, encara hi ha diferències en la cobertura dels mitjans, el reconeixement i les oportunitats. Això ajudaria a trencar prejudicis i a aconseguir una societat més inclusiva i igualitària.
Què podem aprendre dels esportistes paralímpics?
Tenir amics paralímpics al CAR i veient-los entrenar cada dia, he après que tots tenim dificultats diferents i que el més important és trobar la manera d’adaptar-nos i continuar avançant. També m’han ensenyat a no donar per fet que una cosa és impossible només perquè sigui més difícil.
Què t’agradaria que la gent recordés de tu més enllà de les medalles?
M’agradaria que la gent em recordés per la persona que soc i no només pels resultats que he aconseguit. Que recordessin la meva manera de treballar, de gaudir de l’esport i de viure tot aquest procés.
Què li diries a algú que viu amb una discapacitat i sent que el seu cos és jutjat constantment?
Li diria que intentés no deixar que la mirada dels altres defineixi com veu el seu propi cos. Sé que no és fàcil, perquè moltes vegades la gent opina o jutja sense saber què hi ha darrere. Però el teu cos no ha de complir les expectatives de ningú. És el teu cos, i el més important és sentir-te bé amb ell i valorar tot el que et permet fer.
L’esport t’ensenya que la perfecció no existeix. Creus que la societat continua exigint massa perfecció física?
Sí, crec que la societat continua exigint massa perfecció física. A les xarxes socials i als mitjans sovint veiem cossos molt idealitzats que fan que pensem que hi ha una manera concreta de veure’ns bé. L’esport m’ha ensenyat que cap cos és perfecte i que cada persona és diferent. Al final, el més important no és tenir un cos perfecte, sinó sentir-te bé amb el teu cos i valorar tot el que és capaç de fer.
Quins valors de la natació artística creus que podrien ajudar qualsevol persona que afronti una situació de discapacitat?
La natació artística m’ha ensenyat sobretot a tenir paciència i a confiar en el procés. Hi ha moviments que costen molt i que necessiten moltes hores d’entrenament fins que surten. També a treballar en equip i a demanar ajuda quan jo sola no puc.
Què creus que el moviment paralímpic pot ensenyar a l’esport convencional?
Crec que el moviment paralímpic pot ensenyar que no hi ha una única manera de fer esport. Cada esportista té unes capacitats i unes necessitats diferents i ensenya que tothom pugui competir i desenvolupar el seu potencial.
Si poguessis deixar un missatge a totes les institucions esportives del país, quin seria perquè ningú es quedi fora de l’esport?
Els diria que treballin perquè qualsevol persona, tingui la capacitat que tingui, pugui trobar un lloc on practicar esport i sentir-se part d’un equip. Cal invertir en instal·lacions accessibles, recursos i formació, però sobretot canviar la manera de pensar i deixar de veure la discapacitat com una barrera. Ningú hauria de quedar fora de l’esport per falta d’oportunitats.
Què penses sobre la tasca que desenvolupa el tercer sector?
Que està molt bé tota la feina que fan i realment es molt important però com tot, cal seguir insistint i seguir millorant per arribar a totes les persones que ho necessiten.
Qui són els teus referents?
Els meus companys Paralímpics.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Em sembla molt positiu que existeixi el Diari de la DisCapacitat, perquè dona visibilitat a una realitat que encara necessita ser més coneguda. Crec que és important que les persones amb discapacitat tinguin un espai on es parli d’elles, però sobretot on també puguin tenir veu i explicar les seves pròpies experiències.
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
Em sembla un projecte molt interessant perquè ajuda a canviar la manera com la societat mira la discapacitat. Crec que és important que es parli de les persones amb discapacitat des de les seves capacitats, experiències i inquietuds, i no només des de les limitacions. Projectes com aquest ajuden a donar-los veu i a fer que la discapacitat formi part de la societat amb més naturalitat.
