Vaig plorar la meva ferida tant que les meves llàgrimes van construir una corassa impenetrable. Ara, passat el temps d’aquella ferida, la meva vida ha estat dura per la seqüela de la mateixa, però al mateix temps he caminat pel caire d’un precipici extremadament al·lucinant; un penya-segat escarpat que he d’escalar cada dia sense via primària, una vida fortament viscuda malgrat la feblesa que aquella ferida em va propinar. Una passarel·la on la gent amb una ferida com la meva sobra: la societat.
Una jungla repleta d’aligots en la qual has de competir sense armes físiques, on s’ha de competir amb psicologia, resistència, aguant, fortalesa… Vaig estar a la vora del cadafal; ara, moltíssims anys després, miro enrere i amb entusiasme crec que el jardí amb les seves espines és una vida regularitzada a la terra. He estat capaç de sobreportar-la com qualsevol altra persona que camini, que mogui les mans i tota la resta. Visc davant del mar en un lloc privilegiat; potser per això, la pregunta d’alguna gent.
Vens droga per poder viure aquí? No, no venc droga, però al no poder moure’m físicament penso la forma d’acariciar la vida el millor possible; no em gasto una milionada al bar i, bé, moltes més coses ridícules que la gent compra sense poder.
Molta gent pensa “pobret” perquè no puc caminar, i jo penso que molta gent és “pobreta” perquè, encara que camini, no sap viure
Molta gent pensa “pobret” perquè no puc caminar, i jo penso que molta gent és “pobreta” perquè, encara que camini, no sap viure.
No tinc res en contra de ningú, però és que cada dia tinc alguna topada per no deixar-me tractar com un invàlid. Sé que per a una persona “normal” és difícil que a mi em vegi com una persona “normal”, però sí, societat, soc una persona normal que no camina, no dona la mà i no pot menjar sola… per tota la resta, soc una persona normal.
No necessito “pobrets” que em consolin; vaig plorar la meva ferida tant que es va consolidar per poder gaudir d’una vida digna i, sobretot, per la fortalesa de voler viure i voler viure amb dignitat.
En aquesta vida ens necessitem tots; jo en necessitaré més que tu, però tu també en necessites. La meva persona serà menys esvelta, però la meva ment no està disposada a fer que l’atropellis, perquè ella és tan alta, esvelta i maca com la teva ment.
