L’altre dia una mare d’un infant amb autisme, em narrava com al seu fill havien procedit a expulsar-lo de les activitats extraescolars d’art plàstica perquè no eren terapeutes. Vull, en primer lloc, manifestar el meu suport a tota la família del Lucas i expressar-los que no estan sols. També, vull reiterar-los, el meu compromís perquè situacions com aquestes no es tornin a produir ja que ens avergonyeixen a qualsevol persona que tingui, ni que sigui, una mica de cervell. Segurament, situacions com aquestes passen diàriament però no per això podem no parar atenció i denunciar-les amb tota la força, determinació i indignació. El que cal, es corregir-les ja que ens afebleixen com a societat.
La integració és demostra amb fets concrets però també amb actituds de respecte, de justícia social i de reconeixement a la diversitat. També de millores en l’accessibilitat, en el llenguatge i en l’articulació de normes legislatives eficients que responguin als interessos comuns. També amb una educació inclusiva, empàtica i fonamentada en la necessitat de cada alumne. A l’hora amb una informació veraç i un treball en equip rigorós que posi el talent que totes i tots tenim al servei de la societat. Necessitem persones a les institucions i altres espais, també a l’educació, que entenguin la discapacitat com una font de riquesa comunitària i sobretot que entenguin que la diversitat funcional és normalitat diversa.
Em sento proper a realitats com la del Lucas i no crec que sigui un ésser estrany al afirmar-ho perquè sempre he cregut que a la vida cal denunciar amb seny el que està malament i no conformar-nos amb el que està bé. Sempre defensaré les persones dels atacs i especialment les que conviuen amb una diversitat funcional. Sempre defensaré el dret de les persones a fer allò que creuen que han d’executar sinó és per incomplir els drets humans. Sempre defensaré que la diversitat funcional no prové de corrents ideològics o de política sinó de persones dirigides cap a persones i cap a la defensa dels seus drets.
La integració és demostra amb fets concrets però també amb actituds de respecte, de justícia social i de reconeixement a la diversitat
La mentalitat en alguns casos de la societat es troba podrida i fa olor a passat, no pas a mirar el futur. Un futur que entre totes i tots hem de construir sense discriminacions o actituds dèbils que amaguin insensibilitat, reaccions tòxiques a la diversitat o plantejaments egocèntrics. La situació del Lucas pot ajudar-nos i així ha de ser, a entendre que tenim molta feina fer i que ho hem de fer conscients d’on venim, on estem i cap a on anem. Penso que anem cap a una normalitat i això passa perquè respectem i fem respectar als altres com ens agradaria que ens respectessin a nosaltres.
La família del Lucas és una de tantes mostres d’orgull col·lectiu i de lluites compartides que ens assenyalen el camí a traçar. La valentia que tenen i que manifesten en cada acció els converteixen en un model a seguir. Un model a seguir per totes les persones, institucions i famílies que cada dia lluiten per superar barreres, per trencar murs i per transformar mirades. Per acabar amb una concepció de la diversitat funcional que xoca amb els drets humans i per finalitzar amb l’entesa col·lectiva de que darrere d’una persona amb diversitat funcional, hi ha algú que l’únic que vol es viure feliç amb dignitat i un entorn que el que procura es respecte i dignament.
La meva admiració cap a les famílies de persones amb diversitat funcional és eterna perquè en elles em reconec ja que sovint, també jo, sense adonar-me, he tingut que defensar la meva dels missatges nocius que diuen que la discapacitat sols afecta a qui conviu diàriament. Lucas i família, gràcies per denunciar , per fer créixer la societat en dignitat i pel vostre exemple meravellós. Seny, pit i collons.
