Amb gairebé quatre dècades dedicades a la comunicació, Tomàs Molina s’ha convertit en una de les figures més reconegudes i respectades del panorama televisiu català. La seva manera de divulgar el temps, sempre propera, pedagògica i serena, ha fet que diverses generacions el percebin com un referent de confiança. Però darrere del meteoròleg que tots coneixem hi ha una trajectòria personal i professional molt més rica, marcada pel compromís amb el servei públic i per una mirada profunda sobre la societat que ens envolta.
Molina reflexiona sobre la discapacitat des d’un punt de vista humà i realista, reconeixent la força, la voluntat i l’esforç quotidià que requereix adaptar-se a un món que sovint no està pensat per a tothom. Com ell mateix afirma: “La discapacitat requereix molta valentia, força de voluntat, perseverança infinita i necessita amor, comprensió i suport”. La seva experiència personal amb familiars amb malalties neurodegeneratives i diversitat funcional li permet parlar amb sensibilitat, respecte i consciència.
Com a periodista, Molina veu la seva feina com una eina per transformar la realitat. “El periodisme és una forma d’explicar la realitat que ens envolta; calen diferents punts de vista per entendre-la correctament”, explica. Informar bé, per a ell, significa mostrar tant els encerts com les mancances que afecten la societat, contribuint a una realitat més inclusiva, justa i crítica. Així mateix, anima les persones amb diversitat funcional a dedicar-se al periodisme, assegurant que la seva mirada és imprescindible.
Finalment, el meteoròleg reivindica la responsabilitat de tots: mitjans de comunicació, entitats i ciutadania, per garantir la igualtat d’oportunitats.“Cal dissenyar els sistemes i els espais perquè tothom hi tingui accés; tots acabem necessitant suport al llarg de la vida”, recorda. La seva reflexió és una invitació clara a entendre que la inclusió no és una excepció, sinó un dret i una responsabilitat compartida per construir una societat més justa i cohesionada.
Qui és Tomàs Molina?
Una persona normal i corrent que treballa a la televisió des de fa gairebé quaranta anys i per això la coneix molta gent.
Què és per a tu la discapacitat?
La necessitat i el repte personal d’adaptar-se tant com es pugui a mirar de fer les coses de la forma més funcional possible. Requereix de molta valentia, força de voluntat, a vegades d’una perseverança infinita, i necessita d’amor, comprensió i suport.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
La meva mare va tenir Alzheimer i la meva àvia demència senil, el meu tiet era sord, i amb l’edat també al meu voltant augmenten les limitacions a fer el tipus de vida que fèiem de més joves.
Perquè vas decidir ser periodista?
La vida m’hi va portar. Jo vaig estudiar Ciències Físiques, i vaig acabar treballant a una redacció d’informatius amb 23 anys, envoltat de periodistes. Vaig fer-me també periodista, i ara també doctor en Informació i Comunicació.
De quina manera creus que el periodisme pot col·laborar en la construcció d’una societat més inclusiva i igualitària?
Informant bé sobre allò que es fa bé i el que no està tant bé. Sonant una informació veraç que permeti a la societat apreciar la bondat dels efectes de les iniciatives inclusives i també de les mancances que provoquen les situacions o fets que posen en perill la falta d’igualtat d’oportunitats entre les persones.
Què els hi diries a aquelles persones amb discapacitat que pensen potser que les decisions que s’adopten a nivell europeu no afecten al seu present i futur?
Els valors europeus són el nostre gran patrimoni comú: la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. No crec que no hi hagi cap persona al món que no vulgui ser lliure, tractada amb els mateixos drets i deures que les altres persones i que no vulgui sentir-se estimada i valorada per la resta de la societat. Aquest és el disseny mental i de drets a Europa, i el que impregna les lleis i les normatives que ordenen i impulsen la nostra societat que s’elaboren al Parlament d’Europa i a cada un dels parlaments europeus.
Què els hi diries a aquelles persones joves o no tant joves amb diversitat funcional que volen dedicar-se al periodisme?
Que endavant! El periodisme és una forma d’explicar la realitat que ens envolta, calen diferents punts de vista d’aquesta realitat per entendre-la correctament.
Quin paper creus que pot jugar la religió o l’espiritualitat en la construcció d’una societat més inclusiva?
Per mi creure, el fet de tenir valors, compartir un estil de vida, ens fa veure les coses que passen al nostre voltant d’una forma diferent. Jo de jove era d’un agrupament cristià anomenat «Hora Tres», per l’Hora Tercia, que és la pregaria que tradicionalment s’ha de fer a primera hora del matí. Teníem la meteorologia de «veure, jutjar i actuar» en un entorn que anomenàvem: Amistat, Fe, País i Església.
S’han trencar barreres que han permès a força persones amb diversitat treballar amb normalitat en l’entorn de redaccions d’informatius i de la indústria de l’audiovisual
A la nostra vida, cal que mirem i que veiem el passa al nostre voltant, i també cal que, allò que veiem, valorem si és just, en una forma de jutjar que no és pejorativa sinó constructiva i transformadora. El pas final és buscar la nostra implicació en aquelles coses que passen al nostre voltant, les justes i les injustes, per intentar que els nostres amics, les nostres creences, el lloc on vivim i la nostra comunitat siguin el més feliços i justos possibles.
Com creus que podem totes i tots millorar la presència als mitjans de comunicació de les persones amb diversitat funcional?
Adaptant les infraestructures a cada una de les necessitats funcionals que tenen les persones diverses. Per sort ja s’ha fet molta feina, en el cas de Televisió de Catalunya, en el temps que hi porto treballant, he vist com s’han eliminat les barreres a la mobilitat, també com s’han incorporat funcionalitats que permeten l’accés a la informàtica i a l’audiovisual. El més important, s’han trencar barreres que han permès a força persones amb diversitat treballar amb normalitat en l’entorn de redaccions d’informatius i de la indústria de l’audiovisual. S’ha de fer més? Segur!
Quins reptes penses que tenim a casa nostra pel que fa a la discapacitat?
Millorar la mobilitat i l’accessibilitat de forma real i efectiva a tots els aspectes de la vida i dissenyar d’inici els sistemes de treball i els edificis perquè tothom hi tingui accés. Cal entendre que absolutament totes les persones de la societat acabem necessitant ajudes que ens permetin fer una vida normal malgrat que amb el pas dels anys i quan ens anem fent grans, perdem capacitats de visió, de moviment, d’agilitat mental… tothom acabem tenint necessitats especials, no ho oblidem.
Quins són els teus referents?
Un telefonista de nom Óscar, no recordo el cognom, que treballava a la tele. Recordo la seva alegria quan ens passava les trucades i el recordo també treballant amb el sistema Braille adaptat a l’ordinador a principi dels anys 90 del segle passat.
Què opines de les entitats del tercer sector?
Que són necessàries, i que expressen la realitat de la nostra societat. Malgrat el que es voldria, la realitat és la què és, i encara calen entitats que donin suport a aquelles persones que ho necessiten i que donin veu a aquelles persones que no poden fer-la sentir.
Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
El que és cert és que no el coneixia, però ara que hi he entrat per internet, veig que és una eina d’informació de servei del sector. Molt bona iniciativa!
