Sebastià Portell és escriptor i traductor, una veu destacada de la literatura catalana contemporània que entén l’escriptura com un espai per obrir preguntes i generar debat. Amb una trajectòria consolidada, la seva obra busca anar més enllà de les formes convencionals per explorar temes complexos i sovint poc abordats, situant el lector davant de noves mirades i textures narratives.
En la seva manera d’entendre la societat, Portell defensa l’ús del terme diversitat funcional en lloc de discapacitat, apostant per una mirada més inclusiva i no jeràrquica de les capacitats humanes. Aquesta perspectiva s’alinea amb una visió cultural que posa en valor la diversitat i qüestiona les normes establertes, tant en l’àmbit social com en el literari.
Des del seu vincle amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), participa activament en la defensa dels drets dels autors i en la promoció del debat literari als Països Catalans. Alhora, reivindica la necessitat d’ampliar les veus dins el panorama cultural, especialment pel que fa a la representació de la diversitat funcional, tant en l’autoria com en els continguts de les obres.
Per a Portell, la literatura és també una eina clau per avançar cap a una societat més inclusiva. Considera que llegir i escriure permeten imaginar altres realitats i generar converses necessàries per normalitzar la diversitat. Des del Diari de la Discapacitat volem agrair la seva mirada oberta i reflexiva, que contribueix a enriquir el debat cultural i social. Alhora, reafirmem la necessitat de continuar donant veu a perspectives diverses i reclamem més espais, recursos i oportunitats perquè les persones amb diversitat funcional també siguin protagonistes de la creació literària i de la narració col·lectiva del nostre present.
Qui és Sebastià Portell?
La veritat és que em costa, definir-me o presentar-me a mi mateix. Crec que puc aventurar- me a dir, sense por d’equivocar-me gaire, que soc escriptor i traductor des de fa ja uns quants anys i que intent, a través de la meva obra, de moure converses que m’interessen, obrir debats (amb la tradició, amb el present, amb els lectors, amb els meus companys d’ofici) que consider necessaris i que crec que ens poden ajudar a imaginar vides millors, tant des de la perspectiva individual com col·lectiva. Escric, doncs, sobre el que no entenc, i ho intent fer a través de formes literàries no gaire convencionals, per apropar-me a aquests temes «rars» a través, també, de textures diferents.
Què és per a tu una discapacitat?
Tot i que naturalment respect la visió que cadascú té d’aquesta vivència, tal vegada em sent més còmode parlant de diversitat funcional que de discapacitat. D’alguna manera, crec que el terme «discapacitat» suggereix una idea negativa, associada a la resta o a la pèrdua, d’una capacitat, d’una habilitat o potència que de vegades hem donat per feta en les persones, mentre que la noció de diversitat funcional proposa una visió més horitzontal, no jeràrquica, de les capacitats de cadascú. Passa el mateix en l’àmbit del gènere, que he treballat força en la meva obra de ficció i d’investigació: quan passam a parlar de diversitats, en comptes de disfuncions, la norma i allò habitual deixa de ser tan evident.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una diversitat funcional?
La veritat és que no, i és un àmbit que he de reconèixer que desconec força en el pla més personal, tot i haver llegit sobre el tema. M’interessa, per exemple, l’aproximació als cossos diversos que fa Judith Butler a obres com Bodies That Matter (Cossos que importen) o bé la visió sempre oberta i diversa que es desprèn de l’obra de Paul B. Preciado, com per exemple a Un apartamento en Urano.
Què és i qui forma part de L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana?
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) és el sindicat dels autors literaris dels Països Catalans. Representa més de 1.900 escriptors i traductors d’arreu del territori i persegueix principalment tres objectius: la defensa dels drets professionals dels autors, la vertebració territorial de la nostra literatura i el foment del debat literari. És a dir, garantir que els nostres autors puguin escriure i traduir millor, arreu del país i amb unes eines de pensament i de creació idònies.
Quins projectes porteu a terme dins de L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana?
Dins aquests tres objectius que esmentava, periòdicament publicam models de contracte editorials i escènics i també documents de bones pràctiques, a més de negociar amb els representants editorials i amb les institucions públiques. També duim a terme una programació estable d’activitats literàries arreu dels territoris de parla catalana i nombrosos actes de reflexió entorn de l’ofici de l’escriptura i la traducció, amb els nostres seminaris anuals, que són punts de trobada per reflexionar conjuntament sobre temes que ens preocupen o bé amb el cicle de formacions «Els Dilluns de l’AELC», en què intentam aportar eines i recursos de treball per a tots els nostres associats, des del coneixement de programaris vinculats a l’escriptura i a la traducció fins a l’oratòria, passant per la gestió de xarxes socials, entre molts altres.
Quin paper creus que pot jugar el món de la literatura en la construcció d’una societat més inclusiva?
Crec que pot ser la primera baula d’un canvi de perspectiva necessari. Escriure, traduir, llegir, ens permet imaginar altres mons, altres maneres de viure i de relacionar-nos entre nosaltres. En aquest sentit, la literatura té un caràcter radicalment polític, en tant que és col·lectiu. Per tant, els llibres que escrivim, que llegim, que recomanam i que fomenten que tinguem converses que surten d’allò habitual també poden ser una bona eina o un bon camí per imaginar altres horitzons, més amables i igualitaris per a tothom.
Comptam amb una certa diversitat en l’àmbit de l’autoria, en el sentit que hi ha persones amb capacitats diverses escrivint i publicant en català, però crec que podríem ser encara més
Quins són, a criteri teu, els reptes culturals i literaris de la discapacitat?
Crec que en aquest sentit, a la literatura catalana, tenim un repte tant pel que fa a l’autoria com pel que fa a la representació. Comptam amb una certa diversitat en l’àmbit de l’autoria, en el sentit que hi ha persones amb capacitats diverses escrivint i publicant en català, però crec que podríem ser encara més; em preocupa que algú vulgui formar part de la conversa i que, per aquest biaix potencial, no pugui fer-ho, o que es pensi que no pot implicar-s’hi. D’altra banda, més enllà de l’autoria, que és externa a l’obra literària en si, hi ha els continguts de les obres literàries: m’agradaria molt que el gir que hem viscut els darrers anys en el pla dels feminismes i de les vivències LGBTIQ+, pel que fa a la representació de col·lectius minoritzats en la ficció, tengués lloc també en l’àmbit de la diversitat funcional. És a dir, que la gran diversitat que tenim a la societat es vegés també representada en els personatges que s’escriuen, amb tota la naturalitat.
De quina forma creus que podem formar a la societat per tal de que normalitzi la diversitat funcional?
Com deia, la literatura pot ser una eina o un esperó per a tenir determinades converses, però segurament aquest diàleg ha de formar part d’una reflexió més general, que travessi totes les capes i tots els àmbits de la societat. Que s’hi impliquin les universitats i els centres d’investigació, que ho liderin o acompanyin les institucions públiques, que impregni el sistema de salut i l’educació però també el món de l’empresa, la cultura en general… Els canvis grans, profunds, també ens fan sacsejar les arrels més fondes. I pot ser traumàtic o difícil, però acostuma a ser bo.
Què els hi diries a aquelles persones que diagnosticades d’una diversitat funcional que volen ser escriptors?
Que escriguin! Que insisteixin en la seva recerca, que revisin molt els seus textos i els donin a llegir als lectors que coneguin amb més criteri, i que, sobretot en els primers anys, no defalleixin. En un premi literari s’hi presenten moltes obres, i la que es premia sempre depèn d’una lectura necessàriament subjectiva de les persones que configuren el jurat. I passa el mateix amb les editorials: cadascuna té una línia i un caràcter, una personalitat pròpia. Així, al principi, diria que és bo insistir, no defallir, i alhora pensar molt bé quina seria la millor casa, la millor editorial, que podria acollir aquesta obra literària.
De quina manera creus el món de la literatura influeix la discapacitat a nivell personal i comunitari?
La literatura pot ser un espai formidable de benestar, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, i a més ens pot acompanyar durant tota la vida: des de les contarelles, els relats i les cançons de falda, quan som infants, fins a la lectura per combatre la soledat no volguda o per pair experiències com el dol en edats més avançades. I té, també, un gran potencial pel que fa a la configuració i el replantejament de la identitat pròpia, en l’adolescència i la joventut però també més tard… Aquests beneficis són també extrapolables a totes les persones que viuen amb diferents diversitats funcionals, i fins i tot diria que en alguns casos es podrien intensificar i tot.
Què opines de la tasca del tercer sector?
Fa quinze anys que vaig venir a viure a Barcelona i des d’aleshores admir (i envej profundament, també per a Mallorca) l’esperit associacionista i de teixit cívic de la societat catalana. Si bé és cert que sempre es pot millorar i que els recursos mai són prou, per a causes com la igualtat o el benestar del conjunt de la societat, la quantitat i l’acció diària de les entitats del tercer sector em sembla al·lucinant, i crec que seria bo que comptessin amb encara més recursos i pressupost per part de les institucions públiques i que hi haguessin més espais de col·laboració entre el tercer sector i la política més institucional. Amb tot, i visc des de la perspectiva d’un mallorquí que ha viscut quasi mitja vida a Catalunya, crec que tenim un ecosistema, en el tercer sector, per estar-ne orgullosos, per treure pit. I per insistir, és clar.
Quins són els teus referents?
En tinc molts i van variant amb el temps. Com que conceb la literatura com a diàleg, com a conversa que necessàriament ha començat abans que jo en formés part, és molt fàcil que escrigui els meus llibres a partir d’alguna cosa que he llegit, vist, escoltat… Els referents que m’han acompanyat els darrers anys, d’una manera potser més profunda i estable, són noms com Antònia Vicens, Virginia Woolf, Biel Mesquida, Paul B. Preciado, Marcel Proust… Escriptures de la llibertat i sempre amb visió crítica, diversa, que deixen espai per al lector.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla una notícia fantàstica el fet que existeixi un mitjà especialitzat que tracti qüestions específiques sobre la discapacitat i la diversitat funcional. Tenir un lloc on «dir- se», on dir, on reflexionar sobre temes d’interès general però també específics per a una comunitat o un col·lectiu és una passa important per canviar les coses, per millorar-les, per progressar.
