La mediació és una eina poderosa per construir ponts allà on sembla que només hi ha murs. En aquesta entrevista per a Plantant Cara, conversem amb Mariona Garriga de Ahumada, mediadora, educadora, escriptora, actriu i impulsora del projecte elspetitsmediadors.cat, una iniciativa que apropa la cultura del diàleg, la convivència i la resolució pacífica dels conflictes als infants, les famílies i la comunitat educativa.
Al llarg de la seva trajectòria, Mariona ha evolucionat des del món del dret cap a la mediació sistèmica, una disciplina que posa les persones, les seves emocions i les seves relacions al centre de qualsevol procés de resolució de conflictes. Amb una mirada humana, integradora i profundament transformadora, defensa la importància d’entendre cada persona dins dels sistemes dels quals forma part i de crear espais on tothom pugui ser escoltat.
Durant aquesta conversa també reflexiona sobre la discapacitat, la inclusió, el paper fonamental del tercer sector i la necessitat de continuar visibilitzant realitats que durant massa temps han estat invisibilitzades. Les seves respostes mostren sensibilitat, honestedat i una gran capacitat d’autocrítica, així com la voluntat constant d’aprendre i entendre millor el món que l’envolta.
Des de Plantant Cara i el Diari de la DisCapacitat, volem agrair sincerament a Mariona Garriga de Ahumada la seva proximitat, la generositat de les seves reflexions i el compromís que demostra cada dia amb la convivència i les persones. També aprofitem per demanar-li que continuï sembrant valors de respecte, empatia i diàleg entre les noves generacions, una tasca imprescindible per construir una societat més justa, inclusiva i humana per a tothom.
Qui és Mariona Garriga de Ahumada?
Soc una dona, mare de família en constant aprenentatge per la vida. M’agrada provar coses noves, podríem dir que la rutina em cansa. He fet d’advocada, escriptora i actriu. Com a professional m’he centrat sempre en l’àmbit de la gestió del conflicte. En una primera etapa, des del vessant del dret, i ja, de més gran, des de la mediació, la disciplina de gestió del conflicte que millor s’alinea amb el meu tarannà. Actualment, em dedico a la mediació educativa i escolar. Desenvolupo i aplico el projecte “Creixent amb mediació amb elspetitsmediadors.cat”, un projecte per acostar la mediació a la infància, persones educadores i a les famílies. A més, aquesta tasca la combino amb la gestió d’una comunitat d’emprenedoria en un espai de coworking de retorn social, en l’àmbit del tercer sector.
Què és per tu una discapacitat?
La veritat és que mai ningú m’havia fet aquesta pregunta. És un terme complex, perquè té moltes implicacions. Reflexionant, des d’una gran ignorància sobre el tema, jo diria que és la manera de referir-nos a quan les persones no tenen el nivell intel·lectual, mental, físic, social o altres, que la societat considera com a normal o estàndard. Segurament, aquesta serà una definició molt simple i incompleta, però com et deia, parlo des d’un gran desconeixement.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Doncs segons el que s’entengui per discapacitat. Però segurament malalties mentals que patim i pateixen moltes persones són discapacitats, com per exemple l’ansietat o la depressió, oi?, i qui no pateix avui en dia d’ansietat crònica? També conec persones amb altres discapacitats com la síndrome de Down, autisme i esquizofrènia. Altres discapacitats més modernes com la fibromiàlgia o el lupus. També en conec amb paràlisi a les extremitats. Ah i he fet algun taller de mediació en centres d’educació especial on m’he trobat discapacitats molt diverses.
Què és la mediació sistèmica?
És un tipus de mediació que treballa des d’una mirada concreta, tenint present, no només a les persones com a éssers individuals, sinó com a éssers influenciats per múltiples factors que tenen a veure amb els sistemes als quals pertanyen. Per exemple, en qualsevol conflicte la influència del sistema familiar en cada una de les parts és increïble! També les mateixes persones som sistemes perquè estem formades per múltiples elements, per exemple tenim la part mental, la part física, l’emocional, la part infantil i l’adulta, l’estructura i l’essència etc… A més, la mediació sistèmica considera que els conflictes són símptomes de necessitats humanes insatisfetes, fet aquest que fa que tractar les emocions i necessitats de les persones es converteixi en l’eix principal d’una mediació.
En quins casos recomanaries aquest tipus de mediació?
En tots aquells conflictes que versen principalment sobre relacions humanes, conflictes familiars, laborals, escolars, comunitaris, per tant, pràcticament en tots. Potser no caldria en mediacions on la únic objectiu és l’econòmic, però al final com que l’economia també recau en la relació amb els altres, també aplicaria la mirada sistèmica, si bé potser en un menor grau. En conclusió, la recomanaria a tots els casos.
Recomanaria la mirada sistèmica per a qualsevol persona i en totes les circumstàncies, també, per tant, en persones amb discapacitat. Totes les persones pertanyen a sistemes i totes les persones tenen emocions i necessitats
Recomanaries aquest tipus de mediacions en persones amb discapacitat i en quines circumstàncies?
A veure, recomanaria la mirada sistèmica per a qualsevol persona i en totes les circumstàncies, també, per tant, en persones amb discapacitat. Totes les persones pertanyen a sistemes i totes les persones tenen emocions i necessitats.
Quina metodologia apliques en les mediacions?
Actualment, estic fent mediacions a les aules, per tant, la meva especialitat és fer mediacions grupals, perquè qualsevol conflicte que es dona a l’aula afecta, generalment, a tot el grup. La metodologia que faig servir és combinar l’ordre lògic que segueix el procés de mediació en les seves fases: escolta, exploració, empoderament, reconeixement, idees i acord, amb la metodologia del cercle restauratiu pel que fa a la seva dinàmica: espai, col·locació, torn de paraula i rondes de preguntes i finalment, és clar, utilitzant la mirada sistèmica.
Què li diries a un jove amb discapacitat que vol dedicar-se a la mediació?
Doncs que endavant si ha entès el concepte de mediar i li agrada la mediació. Li recomanaria que fes moltes formacions per explorar si li motiva prou i si es veu capaç de mediar en conflictes. De fet, el més important, i alhora difícil, és situar-se en el mig de les parts, el que vol dir comprendre tots els punts de vista en el conflicte i adoptar una postura d’imparcialitat. Si és així, endavant per fer un màster o formació que acredita com a mediador/a professional.
Quina opinió tens entitats del tercer sector?
Treballo molt en el tercer sector. Hi ha moltes entitats, algunes més fortes que altres, algunes més empresarials que altres, però totes molt necessàries perquè tenen a veure amb la cura de les persones. El problema principal del sector és el poc valor que la societat li dona i, per tant, la precarietat de moltes, un greu problema que atempta a la seva continuïtat. Què faríem sense entitats dedicades a les cures i al benestar de la població? Moltes entitats se sostenen amb la motivació i la vocació de les persones que hi treballen o que s’hi dediquen, i així sobreviuen. Això té molt de mèrit!
Quins són els teus referents?
Tampoc ningú mai m’havia fet aquesta pregunta, gràcies per fer-m’ho pensar. Doncs ja que parlem de la visió sistèmica, són referents els meus pares, avis/es, rebesavis/es, i tots els ancestres que m’han permès existir i m’han transmès i convertit en la que soc avui. També ho són la meva parella i fills perquè m’han permès créixer i aprendre molt i totes aquelles persones que es creuen en el meu camí i m’aporten coses interessants a tots els nivells. N’hi ha moltes!
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla essencial l’existència de la vostra iniciativa per donar a conèixer aquesta realitat. Fa uns anys, no en fa gaire, les discapacitats eren del tot desconegudes. Recordo de nena i adolescent que les discapacitats s’amagaven i ens sobtava quan les veiem. Eren un tabú. Generaven por i incertesa enfront la diferència i el desconegut. Parlar de les discapacitats, com així feu, fa visibilitzar a totes les persones, cadascuna amb les seves particularitats, perquè tothom se senti inclòs en la societat. Hi ha casos més complexos que altres, també les personalitats i les situacions familiars tindran molt a veure en cada cas, però cal parlar-ne en general per afavorir contextos en els quals hi hagi oportunitats que procurin que totes les persones puguin decidir per si mateixes els destins de les seves vides.
