Si penses que sí que pots, ho sols aconseguir fer. La imaginació de la gent amb diversitat funcional és essencial. Sovint és l’única manera d’aconseguir fer coses. Intentem integrar-nos socialment, però per formar part d’aquest món tendim a condicionar-nos i limitar allò que fem. La societat no és diversa. Les persones amb diversitat funcional han de tenir la llibertat d’imaginar i pensar que ho poden fer tot, fins i tot les coses més inversemblants. Per això és important conèixer exemples de superació per ampliar els nostres límits.
L’altre dia vaig quedar amb Baptista, a qui vaig conèixer a l’ONCE i després me’l vaig trobar quan vaig anar a esquiar a Vall de Núria. Baptista s’ha cregut les discriminacions que la societat li imposa. És com per exemple el vel als països àrabs. Les dones en aquests països no tenen elecció i moltes hi estan a favor. T’acabes per creure les discriminacions que t’imposen. Al Baptista li han dit que no pot treballar. Tampoc el sistema actual d’impostos afavoreix el desenvolupament laboral independent. Ell viu amb la seva mare que l’ajuda en tot. Diu que no pot estudiar, encara que ho va intentar fa uns quants anys.
Jo he pogut ser independent, perquè visc amb la meva nova xicota en una casa que he pogut comprar a Sarrià. Vaig estar treballant per a l’IMPD revisant les ajudes del Ajuntament de Barcelona per reformar i fer accessible la vivenda. Coneixent els problemes d’accessibilitat dels habitatges i veient que només un 3% dels pisos són accessibles, he decidit obrir la meva oficina per fer reformes accessibles.
Vull ser un exemple que sí que és pot. Volent ser un exemple li vaig preguntar a Baptista què vol fer en el futur. Ell em va dir una mica d’exercici físic com passejar, esquiar, nedar i córrer. També va dir que li agradaria tocar el piano i el violí. A nivell laboral em va dir que li agradaria treballar en gastronomia, guia turístic, administració, recepció o a l’aeroport. En temes de relacions em va dir que per descomptat li agradaria tenir parella.
Aquí es veu un vídeo en què jo estic fent esquí per primera vegada després de 15 anys. Abans era un bon esquiador perquè esquiava des dels 8 anys. Fa 10 anys vaig tenir un accident de cotxe en què la meva xicota va morir… i jo gairebé. Aquest accident em va canviar la vida i va diversificar el que podia fer. Ara la meva mobilitat és amb cadira de rodes i tinc problemes d’equilibri. La meva mare va pensar que no tornaria a esquiar, però jo vaig pensa el contrari i fins i tot em vaig imaginar esquiant per pistes negres. Va ser un somni, però acompanyat per la meva xicota vaig tornar a esquiar. Els meus somnis d’anar per pistes negres van ser ràpidament limitats quan vaig provar esquí adaptat i veure com n’és de difícil esquiar ara. Aquesta experiència d’esquiar m’ha permès pensar sobre la meva situació i la relació amb l’exercici.
No busco fer exercici de manera professional, encara que els atletes paralímpics són un exemple per a mi. Els admiro per la capacitat de superar dificultats.
Personalment m’agrada fer exercici perquè em fa sentir bé amb mi mateix. Vaig al gimnàs i a la piscina. Faig molta neurofisioteràpia per recuperar-me dels efectes de l’accident. Recentment he descobert perquè m’agrada fer exercici. Estic llegint un article titulat Effects of Physical Exercise on Neuroplasticity and Brain Function: A
Systematic Review in Human and Animal Studies. L’article diu que l’exercici estimula la neurolasticitat (connexió de neurones) i la neurogènesi (creació de noves neurones) del cervell. També fer exercici preveu caure en depressió i frustració. Fer exercici em permet somiar en la meva recuperació, i apreciar la meva lenta millora de la meva diversitat funcional.
