Dimecres, 29 juny 2022
Dimecres, 29 juny 2022
IniciEntrevistesMireia Ardèvol: "Crec que tots tenim alguna discapacitat, simplement que hi ha...

Mireia Ardèvol: “Crec que tots tenim alguna discapacitat, simplement que hi ha gent a qui se li nota més que a d’altres”

mireia ardevol
La periodista forma part de l’equip del programa ‘Islàndia’ de RAC! // Foto: Imatge cedida per Mireia Ardèvol

La Mireia Ardèvol és una jove periodista que actualment forma part de l’equip del programa de ràdio Islàndia de Rac1. Però qui és ?…com pensa? Això és el que intentarem esbrinar en aquesta entrevista.

Com explicaries a un islandès qui és Mireia Ardèvol?

Doncs primer de tot li diria que tinc l’honor de treballar en un programa que es diu com el seu país. I que aquest estiu aniré a casa seva, a Islàndia i faré la volta a l’illa.

banner newsletter oferta 50%

I després ja li explicaria que sóc una noia, jove, periodista i que parlo molt de pressa i molt fort. Que em paso el dia rient, però que també m’enfado molt quan les coses no surten com m’agradaria. Que em preocupa molt el benestar dels altres, el feminisme i el planeta. I que gaudeixo molt descobrint històries, escoltant als altres, cantant, ballant i passant el temps amb les persones que estimo.

Recordes què volies ser de gran quan eres petita?

Quan era molt petita volia dedicar-me a parlar. Això era l’únic que tenia clar. Volia viure de parlar. Encara no sabia quines professions hi havia al món, però sabia que això era el que em feia més feliç.

Llavors vaig passar una època que volia ser cantant i ballarina, després escriptora i des dels 13-14 anys que vull ser periodista.

Et consideres polifacètica?

Molt, sóc una tastaolletes. M’agrada provar-ho tot i fer-ho tot mínimament bé. No em cal ser la millor, ni de bon tros, però tampoc sé fer les coses malament ni a mitges.

També és veritat que no sé si és bo o dolent, ser polifacètica. Trobo que cada vegada et demanen que siguis més especialista, més experta, i no es valora gaire que puguis fer qualsevol cosa mitjanament bé.

I només fer una cosa no va gaire amb mi, amb la meva manera de ser. Jo puc llegir un llibre de filosofia al matí i a la nit, mirar La isla de las tentaciones. Si ja sóc així a la meva vida personal, a la professional, encara més. De fet, això és una de les coses que més m’agrada d’Islàndia (el programa): que un dia podem fer una entrevista profunda sobre un tema dur i complicat, i l’endemà fem un concurs i riem durant una hora i mitja.

En què ets poc hàbil?

En el dibuix, crec que és de les coses que faig pitjor, i en la ciència, perquè em costa molt entendre coses que no puc veure ni imaginar.

Quina relació tens amb la discapacitat?

Crec que tots tenim alguna discapacitat, simplement que hi ha gent a qui se li nota més que a d’altres. Jo, per feina, i als campaments on faig de monitora, hi he estat bastant en contacte i per mi són unes persones més, amb necessitats diferents, però iguals que tota la resta. Com a tota persona, se les ha de tractar amb respecte, molta estima i ajudant-los amb les dificultats que es van trobant, que, malauradament, són més de les que haurien de ser, simplement perquè el món no està preparat per a ells.

Quin és l’adjectiu que creus que et defineix millor?

És molt difícil trobar-ne un de sol… Potser et diria: El bon humor. Sóc molt riallera i em passo la major part del dia rient i de bon rotllo. També l’autoexigència. Això és bo perquè em fa tenir molta capacitat de treball i moltes ganes de fer les coses bé, però a vegades em castigo molt a mi mateixa quan no em surten les coses com a mi m’agradaria i, malauradament, això passa força vegades.

Alguna vegada per feina t’han demanat que canviïs algun tret de la teva personalitat?

Mai, de fet, tot el contrari, me l’han accentuat i me l’han fet lluir en antena. La gràcia de treballar en equip és que tots som diferents i tots aportem la nostra manera de ser amb el que fem. Així surten les coses més diverses i, per tant, millors.

Què ha de tenir un bon periodista?

Primer de tot crec que ha de ser bona persona, perquè si ho és, és molt més fàcil que entengui les històries dels altres, les escolti de veritat i les respecti. Primer ha de ser persona i, després, periodista.

També crec que un bon periodista ha de tenir olfacte, en el sentit que ha de saber entendre quin és l’ànim general que hi ha a la societat i oferir continguts que cregui que els anirà bé consumir. I olfacte, també, per trobar la notícia i explicar-la de la manera més entenedora possible. De la mateixa manera que un forner dedica la seva jornada laboral a que tothom tingui pa, els periodistes la dediquem a saber què ha passat al món, treballar aquesta informació i, quan el forner (i qualsevol altra persona) plegui de la seva feina, que se’n pugui assabentar d’una manera fàcil i entenedora, o que se li pugui oferir un entreteniment bo per poder desconnectar.

I també crec que és molt important que els periodistes siguem persones creatives, per anar tenint idees diferents i proposar continguts nous, i que tinguem curiositat per les coses que ens envolten.

Segons tu el periodista neix o es fa?

Crec que el periodista es fa. Si penséssim que naixem predestinats per alguna cosa, la vida seria molt avorrida, perquè ens perdríem tota la diversió de provar coses, de trobar el que ens agrada, de poder canviar, d’equivocar-nos…

En canvi, si penses que el periodista es fa, estàs donant l’oportunitat a tothom qui vulgui, de provar-ho, d’aprendre, de millorar i de fer marxa enrere si no ho veu clar.

Com creus que els mitjans de comunicació poden ajudar a donar visibilitat a les persones amb discapacitat?

Primer de tot, entenent que no hi ha ningú 100% normal al món, perquè no existeix la normalitat, existeixen coses que són més habituals que d’altres, però ja està. Sembla una obvietat, però encara hi ha massa gent que quan està davant d’algú amb discapacitat, només veu això d’aquesta persona, i es perd tota la resta.

Simplement, s’ha de conèixer la diversitat funcional que té cada persona i veure què pot fer bé i què no, perquè, com tothom, hi haurà coses que farà malament, però moltes d’altres que sí que les podrà fer bé.

A partir del moment que veiem una persona amb diversitat funcional com podem veure el nostre veí, n’hi haurà que podran anar als mitjans sense parlar exclusivament de la seva discapacitat, i parlaran de la seva feina, d’una història que han viscut, o per què no?, també podran ser col·laboradors de diferents programes i parlar de televisió, de música… del que vulguin.

Com vas arribar al programa Islàndia de RAC1?

Quan estudiava periodisme vaig fer unes pràctiques a RAC1. Uns mesos després d’acabar-les, va començar la campanya electoral per les eleccions del 26 de juny del 2016. El cap d’informatius de RAC1, el Joan Maria Morros, em va oferir treballar amb ells seguint Ciutadans Catalunya i vaig dir que sí instantàniament.

Per casualitat, l’Albert Om començava programa aquell setembre a RAC1, Islàndia, i necessitava un equip. Llavors, em va sentir fent cròniques per a aquella campanya electoral i, quan va acabar, em va trucar i em va dir de veure’ns. Recordo que vam quedar en una cafeteria, em va explicar el projecte i em va encantar. Però el que em va agradar més va ser ell. Va ser una cosa de feeling, però parlant amb ell vaig notar que ens entendríem, que aprendria moltíssim al seu costat i que ens ho passaríem molt bé treballant junts.

Al cap d’unes setmanes em va dir que em volia a Islàndia amb ell. I quina sort, perquè és un autèntic luxe treballar amb ell, la Maria Xinxó, l’Eva Catalán i el Marc Ferragut.

Què diries que has après de l’Albert Om?

Jo he començat a Islàndia de molt jove, per tant, tot el que sé de la professió (i moltes coses de la vida) és gràcies a ell. L’Albert és el meu mestre, sense cap mena de dubte. Té una manera de fer periodisme que admiro molt i només saber que estic aprenent d’ell ja és un regal.

Ell m’ha ensenyat la importància de mirar als ulls quan fas una entrevista, de saber escoltar i fer-ho de veritat. Que el més important és la persona i que les exclusives no serveixen per res si no s’ha treballat bé, des del respecte i l’honestedat.

També que es pot ser cap i amic alhora. Que el més important per treballar és que hi hagi bon ambient. Que sempre s’han de dir les coses positives, i que dir les negatives, ben dites, està bé, perquè és l’única manera d’aprendre. I moltíssimes coses més.

Diari de la DisCapacitat Oferta Newsletter 50% descompte

Ara per només 7,99 € durant el primer any rebràs al teu correu cada dia tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya. No deixis escapar aquesta oportunitat!!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES

CatalàEspañol
Skip to content