La història de Marc Póo Martínez és una història de superació personal ja que estar diagnosticat de dislèxia i TDAH no ha estat gens fàcil, però gràcies a la seva constància, motivació i esforç ha fet possible els seus somnis més alentadors
Marc Poo Martínez és un noi, de vint-i-tres anys nascut a Barcelona. És un jove emprenedor que compartirà l’experiència de viure amb dos trastorns d’aprenentatge com és la dislèxia i el TDAH. Pòo ens comparteix que el TDAH és el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat, que és una alteració del neurodesenvolupament que comporta diferents símptomes que afecten l’aprenentatge i el comportament de la persona que hi conviu.
La dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge de la lectoescritura, que moltes vegades està lligat a una alteració del neurodesenvolupament, però que també es pot presentar per si mateix.
Al llarg de la seva vida Póo ha estat una persona “etiquetada”. Li han dit fracassat, ximple despistat “Li han dit moltes vegades que deixés els estudis que això no era per a ell”. Li han dit inútil que no servia per això. Però el que més li feia mal diu el Marc era que li deien que era una mala persona. I això li feia molt de mal. Era un noi el qual li costava estudiar li costava seguir el ritme de classe dels seus companys. El fet de tenir TDAH i dislèxia s’avorría a classe i això als professors els incomodava.
Póo es preguntava el perquè les persones li deien ximple que era un fracassat es pensaven que mai arribaria a la universitat que era el futur fracàs escolar. I li va costar molt entendre-ho fins que als 12 anys li van diagnosticar TDAH. Póo recorda, que a l’escola on estudiava quan es van assabentar que tenia TDAH els professors li van donar als seus pares dues opcions. La primera opció era que el Marc havia de repetir curs si o si.
No li donaven la possibilitat de passar de curs en aquell col·legi. Però la segona opció, va ser una opció que li faria molt de mal, ja que van dir que li aprovarien totes les assignatures per poder començar a un altre col·legi 2n de l’ESO. Póo recorda que quan es va assabentar d’aquesta resposta li va fer molt mal perquè no li van donar mai ajuda per seguir endavant a l’escola la qual havia cursat tota la vida acadèmica. Un col·legi familiar el qual havia anat tota la família els seus pares i tiets. Però el Marc recorda que els professors al separarien dels seus amics l’única motivació que tenia en aquell moment.
Als disset anys va escriure una carta. En aquella carta expressava tot el seu sentiment era una carta de comiat era una carta on tot el que sentia ho deia. Els TDAH i dislèxics -comenta Póo- que passen per moments de desmotivació, no tenen tot el suport que necessiten de les persones que els envolten, hi ha moments en què no creuen en ells mateixos i pensen que són uns fracassats i no ho són. Però a aquest se li va juntar amb problemes familiars, socials i la pèrdua d’una persona molt important per a ell. Era el seu avi que li donava l’energia que necessitava. Per al Marc el seu avi ho era tot. Recorda que amb aquella carta que va escriure no va fer res, simplement la va guardar a un calaix de la seva habitació i la seva mare un bon dia la va trobar per casualitat i no va dubtar a enviar aquesta carta al doctor, aquell doctor el qual ho havia tractat al Marc tota la seva vida. El doctor, en veure la carta el va diagnosticar d’una depressió que s’havia de tractar.
Però el que més el va sorprendre és que fos diagnosticat de dislèxia als disset anys quan ningú abans ho havia fet. Gràcies al diagnòstic del doctor va saber que tenia dislèxia i es va poder superar en l’àmbit acadèmic aconseguint un Cicle Formatiu de grau superior en Administració i Finances i anar a la Universitat. Explica que mai no s’hauria imaginat poder arribar a la universitat, però al final, després de fer el cicle superior i de viure un any a l’altra punta del món, es va veure capaç i preparat per començar la seva etapa universitària.
Aquesta etapa universitària ha estat complicada. Ha tingut molta pressió, tanmateix és cert que és una carrera molt pràctica, cosa que ha contribuït al fet que continués tenint la motivació necessària per acabar aquesta etapa. La carrera l’ha ajudat a desenvolupar diferents projectes socials, com Desetiquétame i Diversia i ha descobert el camí que vol seguir a la seva etapa professional.
Actualment, Póo és un jove emprenedor que desenvolupa un propòsit amb l’objectiu de crear una societat més justa i inclusiva. El projecte Desetiquétame ha estat creat amb la finalitat de donar suport als joves amb diferències d’aprenentatge i motivar-los a seguir amb les seves vides acadèmiques. El projecte té dues línies d’acció. La principal són les xerrades per a alumnes des de 1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat, incloent Graus mitjans i superiors, i graus universitaris amb psicologia, educació social, educació infantil, magisteri, i també per pares i docents. En aquestes xerrades comparteix la seva experiència personal a conviure amb dos trastorns d’aprenentatge, on subratlla les dificultats que s’ha trobat durant la seva vida acadèmica perquè els joves en la mateixa situació que ell se sentin compresos i recolzats i puguin tenir cobertes aquestes necessitats. També ajuden a comprendre millor tant a pares com a docents els joves amb aquestes diferències, per així poder-los ajudar en tots els àmbits.
La segona línia es treballa en col·laboració amb els ajuntaments d’arreu de Catalunya per coproduir diferents curtmetratges d’impacte per donar visibilitat a les diferències d’aprenentatge. Hi participen joves, professionals de la salut mental, de l’educació i els pares amb fills amb diferències d’aprenentatge.
En l’actualitat Póo es sent molt orgullós de tot el que ha aconseguit, ja que s’ha vist capaç de superar tots els obstacles que se li han posat per el davant per a arribar fins on ha arribat. Creu que ha après a gestionar i solucionar les dificultats i els moments complicats amb els quals es va trobant.
No es pensava que podria arribar fins on ha arribat, desenvolupant diferents projectes que al motiven. Tenia l’esperança de poder-ho fer, però no creia que ho aconseguiria. Póo comenta que el seu lema a la vida és “No deixis que ningú decideixi el teu futur”.
Amb treball, esforç, constància, i motivació tot és possible. I que no tinguem por a demanar ajuda. Rendir-se no és la solució, davant d’una dificultat el que hem de fer és treballar i autosuperar-nos.
