La “i” de manifest és una imposició de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, però no es fa servir quan és una acció, un verb, o una persona. No sé la raó, però no utilitzar-la és un intent de trencar amb els estàndards establerts pel poder, i estar més d’acord amb les altres llengües. Manifestar la diversitat funcional ja és una declaració d’intencions i ser activista.
“El més accessible és més car” és una afirmació que Collboni va donar en un míting que declarava la creació d’unes oficines tècniques d’assessorament d’accessibilitat a Barcelona. Va ser l’únic candidat que declarava la diversitat funcional com una manera de crear ciutat. Però aquesta afirmació és un mite social. La realitat és que és molt més car fer un edifici i després reformar-lo per fer-lo accessible que fer-lo accessible per primera vegada.
El que existeix no és accessible, no es pot posar un valor econòmic a la discriminació. L’únic que es pot fer-lo accessible, compensar les persones i reconèixer la discriminació passada.
Em vaig horroritzar quan Vox parlava de la transsexualitat. La consideraven malaltia perquè s’ha de prendre medicines hormonals i com una cosa mèdica que s’ha de arreglar. No em puc ni imaginar què pensen de la gent amb diversitat funcional.
Per a mi la diversitat funcional és una cosa òbviament positiva. És una oportunitat per utilitzar el verb manifestar, per dir que és un procés viu, que és dinàmic, que canvia la societat.
Manifestar té altres connotacions com és evident: fer públic i declarar amb llibertat d’expressió. Manifestar i visualitzar la diversitat funcional és una manera de defensar una ciutat més humana, que és el que estic investigant amb la meva tesi doctoral. No cal imposar l’accessibilitat legalment, però cal canviar la mentalitat de la gent, i començar per conscienciar els nens que encara no saben que és discapacitat. Per això cal parlar de la diversitat funcional.
