Diumenge, 17 octubre 2021
HomeOpinióLes (des)centrades

Les (des)centrades

pandèmia salut mental
La pandèmia ha creat moments d’angoixa i soletat // Foto: Salut mental Catalunya

“Algun dia petaràs”. Us han dit mai aquesta frase?

A diversos tallers, per parlar d’interdependències fèiem una dinàmica amb dues preguntes radicalment simples: De qui tens cura? i Qui cuida de tu?, i anàvem construint entre totes amb un llana el que nosaltres després explicàvem que era la xarxa de cures quotidianes.

Una resposta, repetida sovint majoritàriament per dones, era “Jo intento cuidar-me a mi mateixa, perquè si no em cuido jo, no em cuida ningú”. Aquella resposta estava fent visible la punta de l’iceberg contra el que xoquen i s’enfonsen moltes vides: la necessitat imperiosa d’espais d’autocura i alhora d’enxarxament humà, de suport mutu, de relacions personals de cura recíproca. Aquelles preguntes de la dinàmica eren igual o més revolucionàries que la de “Com estàs?” a la que per sistema ens hem acostumat a respondre “Bé, tot bé”.

Tot bé, de veritat? La pandèmia i totes les dificultats que genera, han sigut i estan sent molt dures, tensant situacions preexistents. I l’impacte que està tenint a la nostra salut (a tots els nivells) encara ens costa fer-ho visible davant el nostre propi entorn. Mostrar-nos com a éssers vulnerables enmig d’una societat “misterwonderfulista” i competitiva segueix sent tabú. Com a molt, compartim noticies sobre com afecta mentalment i emocionalment la pandèmia, casi de manera asèptica, com qui diu “guaita, cal pensar en això…però jo, tot bé, eh?” Doncs, de fet, potser no estem gens bé i els rols socials, familiars i de parella que sembla que hem assumit (o se’ns ha imposat d’alguna manera, ai!) fan que ens faci entre por i vergonya dir-ho. Amagar emocions com la tristesa o el malestar, no permetre’s plorar, son mandats patriarcals tan fortament arrelats com aparentment innocents, però amb un fort impacte en el nostre propi benestar i en el de les relacions humanes que generem. Perquè allò de “els nois no ploren” i “les nenes calladetes estan més maques” ni és cert, ni sa, ni just.

En aquest sentit, les dones, encorsetades dins un imaginari social literalment romàntic d’heroïnes que tot ho podem (i en tot moment), sostenim quotidianament la vida i alhora la desigualtat estructural i sistèmica de la nostra societat. Quan es tracta, a més a més, de dones amb diversitat funcional (que també cuidem i sostenim!), l’imaginari social d’heroïcitat en forma d’autosuperació agafa un pes asfixiant exigint-te un plus de sobreesforç per ser una “bona dona”, ajuntant patriarcat i capacitisme. Si a tot això se li suma el factor d’un rol actiu dins l’activisme o el teixit associatiu, quan et descuides t’has convertit en una mena de “superman” en femení, sempre disposada a sortir volant per fer d’aquest món un lloc millor (ai!). Ets, de cop i volta, una mena de servei ininterromput 24h al dia 365 dies l’any, on la vida de tothom -menys la teva- és el centre de la teva activitat quotidiana. Sempre forta, valenta, independent, segura, inesgotable.

Però, què passa amb aquella super-dona que un dia s’aixeca i porta la capa entrelligada a les cames, les calces al cap i les malles mig posades al braç? Què passa quan no pots més i es trenca aquell miratge d’heroïna, de dona meravelles, que els rols imposats ens exigeixen diàriament a les dones cada minut de les nostres vides? Com reacciona l’entorn? Us han titllat d’exagerades, mentre rebíeu un copet a l’esquena i un “dona, si tu pots amb tot!”? Heu sentit culpa? Culpa per no arribar a tot, per demanar ajuda, per posar límits, per necessitar cuidar-nos, perquè de fet ets una privilegiada,… culpa per sentir-nos culpables. L’espiral (auto)destructiva pot ser colossal.

Reconèixer que sostenim molt, que potser hem sostingut massa (injustament), que ja no podem més i que necessitem cuidar-nos i el suport dels altres (i potser també acompanyament professional), és el primer pas per prendre consciència de la situació i començar el camí (individual i col·lectiu) que necessitem per capgirar la situació. O, com a mínim, fer-la més suportable enmig d’una pandèmia.

No recordo gaire bé quan va començar tot, ni exactament com. Però cap al novembre o desembre no podia dormir, i quan ho aconseguia somiava que estava en perill, que cridava per demanar ajuda i no em sortia la veu. O que el mòbil, de cop, no funcionava.

Vaig començar l’any que no podia llegir més de dues frases seguides d’un email perquè l’angoixa m’ofegava. I al febrer van arribar els embolics amb les dates de reunions, el bloqueig mental i els atacs de pànic: el formigueig, l’adormiment de les cames i els braços, la sensació de falta d’alè, el mareig i les suors, la pèrdua de control, la taquicardia i les arítmies. No poder parar de plorar fins sentir-me el batec del cor al cap i caure al llit extenuada. L’angoixa i el malestar emocional havien arribat al meu cos per felicitar-me el primer any de pandèmia.

Un matí em vaig sentir incapaç de decidir si esmorzava cereals o magdalenes. Com llavors havia d’elaborar un posicionament coherent, per exemple, vers les polítiques públiques de mobilitat de Barcelona i la seva accessibilitat? Com m’estava passant això a mi ara, si sóc una “privilegiada” i “estava tot bé”? Per què estava tant “descentrada”? Vaig “petar” i el cúmul de coses sostingudes tant de temps van fer que l’explosió malmetés amb la seva ona expansiva tots els àmbits de la meva vida: tot m’era igual i la onomatopeia “no-no-no” era el centre de les meves converses extraordinàriament minimalistes.

La màxima fita vital que des de jove havia estat viure sola de manera independent (més tenint en compte el fet de ser dona amb diversitat funcional), amb la COVID-19 es va tornar soledat no desitjada i desesperació.

Aquests mesos he corroborat que si ens escoltéssim més, en parléssim més obertament de com ens sentim, si aprenguéssim a demanar ajuda quan ho necessitem, a comunicar-nos millor, a acompanyar-nos …el món seria un lloc molt més vivible per a tothom, amb i sense pandèmia, perquè tothom necessitem cures. I les persones vinculades al teixit associatiu i a l’activisme no som una excepció: és imprescindible i inajornable incorporar l’ètica de les cures i els valors feministes a allò que fem i com ho fem, incloent-nos-hi a nosaltres mateixes.

Des d’aquest espai, em sumo a la iniciativa #JoTampocEsticBé perquè només posant-nos cara, noms i cognoms, posant el cos, reivindicant allò més personal i que més mal ens fa, com una cosa que també és política i que també te a veure amb una construcció social, ens en sortirem.

Perquè poder cuidar també de la nostra salut mental i benestar emocional (de manera individual i alhora col·lectiva) ha de deixar de ser un luxe per passar realment a ser quelcom quotidià des de la infantesa i un dret al que puguem accedir totes les persones: #JoTambéVaigAlMetge, i reivindico que cuidar-se és molt més que posar-se una mascareta i gel a les mans. Que tothom tenim dret a ser visiblement interdependents sense estigmes, a fer ús de les eines que tinguem a l’abast sense por i crear el nostre propi rebost d’autocura sense vergonya ni culpa. I que cal  polititzar el malestar perquè també és fruït de polítiques covardes i autocomplaents que realment no van a l’arrel de les desigualtats i el patiment de la ciutadania. Repensant també l’abordatge de la salut mental des de les administracions públiques, tal i com es reivindicarà de nou els propers dies 30 de maig a Barcelona i 29 de maig a Madrid a les activitats del dia de “l’Orgull boig” (“Mad Pride” en anglès).

Com deia l’Audre Lorde, cuidar-se és preservar-se a una mateixa, un acte polític: avui dia quelcom gairebé revolucionari. Així doncs, quan tornem a dir o sentir allò de “posar la vida al centre”, pensem sisplau en totes aquelles que, en algun moment, serem o haurem estat les “descentrades”. Perquè absolutament totes les persones som fràgils, encara que no portem al front una enganxina que ho digui: segons l’OMS, ja abans de la pandèmia 1 de cada 4 tenia en algun moment de la seva vida un trastorn de salut mental (una xifra que s’incrementava ja en el cas de les dones). Per tant, ara més que mai, ens cal un activisme més humà i més feminista, deixar les disfresses d’herois i heroïnes, cuidar-nos més… i deixar-nos cuidar!

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de les últimes notícies del món de la diversitat funcional a Catalunya

Fes-te subscriptor Premium

Si vols tenir accés a totes les notícies publicades al Diari, l'agenda del sector, i informació sobre subvencions, ajudes, convocatòries, recursos i moltes més coses, subscriu-te a la Newsletter Premium

Montserrat García
Membre de la junta directiva de la Federació ECOM referent en accessibilitat, participació i igualtat de gènere, i de l'Associació per a la promoció del transport públic (PTP). Col·labora també amb l'associació Catalunya Camina, la plataforma "Carrers per a tothom" i moviments feministes i pel dret a la vida independent. En aprenentatge constant: opinions personals d'experiències col·lectives

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES