Greenpeace té al seu equip d’activistes Cristina Campos, una madrilenya riallera i humil que té en honor seu ser l’única esportista a Espanya que ha guanyat els principals títols nacionals oficials de bàsquet en cadira de rodes: lliga masculina, lliga femenina, Copa del Rei i Copa de la Reina.
Campos, de 45 anys, relata a Servimedia la seva experiència com a persona compromesa amb la lluita contra la crisi climàtica i la defensa de la biodiversitat, així com el seu passat com a jugadora de bàsquet en cadira de rodes, coincidint que aquest dilluns es compleixen 50 anys del Dia Mundial del Medi Ambient.
Aquesta jornada se celebra cada 5 de juny perquè en aquella data de 1972 va tenir lloc a Estocolm (Suècia) i sota els auspicis de les Nacions Unides la primera gran cimera sobre temes relatius al medi ambient: la Conferència sobre el Medi Humà.
Aquest any, l’ONU centra el Dia Mundial del Medi Ambient a la batalla contra la contaminació per plàstics. No en va, la humanitat produeix més de 400 milions de tones de plàstic a l’any, de les quals només un terç s’utilitza una vegada i només un 10% es recicla.
A més, cada dia s’aboca a mars, rius i llacs una quantitat de plàstic equivalent a la caga de més de 2.000 camions d’escombraries. En aquests espais aquàtics acaben entre 19 i 23 milions de tones de residus plàstics cada any, un pes similar a 2.200 torres Eiffel juntes.
“Vaig començar a fixar-me a Greenpeace per la campanya que va fer per evitar l’extinció de moltes espècies de balenes. Em va cridar moltíssim l’atenció i aquesta va ser la raó per la qual em vaig fer sòcia quan vaig fer 18 anys, per donar suport a la defensa de la biodiversitat”, rememora.
Campos té una paraplegia que l’obliga a desplaçar-se en cadira de rodes després d’un accident en una atracció de fira a Parla (Madrid) quan tenia 11 anys, el 1989.
L’esport de la canasta
Durant la seva estada a l’Hospital Nacional de Paraplègics, a Toledo, va conèixer el bàsquet amb cadira de rodes i el tennis de taula, esports que va practicar durant un temps fins que finalment es va decantar pel de la cistella.
Durant més de dues dècades, entre el 1993 i el 2015, Cristina Campos va competir en bàsquet en cadira de rodes vestint els colors de l’ADIL de Leganés (Madrid), Peraleda (Toledo), el CID de Getafe, el Fundosa ONCE i l’FDI Alcorcón.
Una particularitat de Campos, que actualment resideix més amb els seus pares a Conquista de la Sierra (Càceres) que a casa seva de Parla, és que és l’única esportista a Espanya a guanyar la lliga masculina, la lliga femenina, la Copa del Rei i la Copa de la Reina.
L’explicació és que al seu palmarès figura la lliga femenina i la Copa de la Reina amb Peraleda Labarta les temporades 1995-96 i 1996-97, i poc després les dues competicions van desaparèixer per l’escassetat de jugadores, que competeixen des d’aleshores en equips mixts amb homes. A més, va contribuir que el Fundosa ONCE s’adjudiqués dues lligues (temporades 2006-07 i 2008-09) i tres Copes del Rei (2007, 2008 i 2009).
Campos va penjar la cadira de rodes de competició després de l’Europeu celebrat a Worcester (Regne Unit) el 2015 i després d’haver sumat 58 internacionalitats amb la selecció espanyola i de participar a sis campionats continentals.
Drets Humans
Entrenaments, partits i viatges no van impedir que es formés fins a llicenciar-se en Humanitats i concloure un màster en Gestió i Prevenció de Crisis Internacionals, fet que va obrir la porta dels drets humans a Campos.
De fet, va treballar a la Fundació ONCE entre 2009 i 2020, primer al Departament Internacional -amb què formava part de la Secretaria d’International Disabillity Alliance, una ONG amb seu a Ginebra (Suïssa) que defensa els drets de les persones amb discapacitat al sistema de drets humans de l’ONU- i després com a tècnica experta en el Comissionat per a Universitats, Joventut i Plans Especials, on va gestionar convenis i projectes nacionals i europeus relacionats amb l’educació inclusiva.
“Vaig deixar de treballar perquè tenia insuficiència venosa per passar molt de temps asseguda a la cadira, unida a forts dolors neuropàtics que tenia i segueixo tenint. Amb la qual cosa em van donar la incapacitat laboral. Tenia moltíssims problemes de salut, em vaig centrar en mi i portar una vida normal com qualsevol altra persona”, apunta.
Aleshores, va iniciar una nova etapa vital de la mà de Greenpeace. “Abans em resultava impossible comprometre’m per l’esport, els estudis i la feina, per la qual viatjava moltíssim. Quan vaig començar a trobar-me millor de salut vaig decidir fer-me voluntària i començar a col·laborar-hi de manera més activa”, indica.
De fet, l’any passat va començar a participar a la Xarxa d’Educació de Greenpeace, de manera que imparteix xerrades de conscienciació a escoles, instituts, centres de dia per a gent gran o centres per a persones amb discapacitat.
“Un moment molt especial”
Però abans, el juny del 2021 i tot just mes i mig abans de la conclusió de l’últim estat d’alarma decretat a Espanya per frenar l’expansió del coronavirus, Campos va donar un impuls endavant en la seva primera acció com a activista de Greenpeace. “Significa que pots participar en accions tan emblemàtiques com posar-se davant vaixells o pujar edificis i desplegar pancartes”, comenta.
Així, ella va formar part dels més de 100 activistes de Rebel·lió pel Clima, plataforma de la qual forma part Greenpeace, que van bloquejar l’accés al Repsol Technology Lab, centre tecnològic d’investigació que aquesta companyia té a Móstoles (Madrid). per denunciar la responsabilitat d’aquesta empresa energètica en la crisi climàtica i sol·licitar el cessament de les seves activitats fòssils com més aviat millor i no més tard del 2040.
En aquell moment, encara amb màscares obligatòries, alguns activistes van pujar a una estructura piramidal formada per barres i van estar algunes hores a uns quatre metres d’alçada per a dificultat el desallotjament per part de les autoritats policials.
Cristina Campos va ser una de les activistes que va pujar a un d’aquests trípodes mitjançant un sistema de politges i va estar suspesa a l’aire al costat de la seva cadira de rodes. “Vaig estar a dalt unes quatre hores. Ser activista i participar en aquesta mena d’accions no és fàcil, necessites una formació especial. Estar tant de temps pujada i sense poder moure’t va ser molt dur. El millor és que quan prepares aquest tipus d’accions treballes molt amb les companyes i els companys, i crees un vincle molt especial. Ens ajudem moltíssim en aquells moments en què pots sentir una mica d’angoixa per portar tant de temps sense moure’t i la policia t’intenta desallotjar”, afirma.
Campos reivindica que es va tractar d’“una acció no violenta i ens resistim de manera passiva al desallotjament”. “Aconseguim fer tota l’acció. Vam poder bloquejar les portes i per mi va ser un moment molt especial perquè no només vaig poder participar en una d’aquelles accions tan visuals i potents que fa Greenpeace, que era una cosa que sempre havia volgut fer, sinó que d’alguna manera es visualitzava el problema de les portes emissions de CO2”, comenta.
Sobre això, destaca: “Una persona amb mobilitat reduïda pot formar part d’aquest tipus d’accions i, a més, visibilitzar que les persones amb discapacitat no només defensen els seus propis drets, sinó que poden estar involucrades en un altre tipus d’activisme i participar en el moviment ecologista, per exemple. En el meu cas, és per frenar l’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat”.
Probablement, aquesta experiència potser no és l’única en què Cristina Campos col·labori com a activista de Greenpeace. “M’hi apuntaré d’altres quan pugui. Seguiré participant a Greenpeace, és una organització amb què em sento molt identificada amb els seus principis, que es basen molt en l’ecologisme, el pacifisme i l’ecofeminisme. Seguiré força temps i fins que pugui ser voluntària i activista”, va concloure.
