Una ciutat per a la diversitat: edificis, ciutats i paisatges més enllà de l’accés

El passat dijous 1 de juny vaig estar en un fantàstic Debat Urbà organitzat per la Roca Gallery, sota el títol “Una ciutat per a la diversitat: edificis, ciutats i paisatges més enllà de l’accés”.

L’acte estava estava moderat per Magda Plocikiewicz (Sociòloga urbana, filòsofa, responsable comunicació de Acieroid), i com a convidats estaven Sandra Bestraten (presidenta del COAC Barcelona), José María Batalla (fundador de la Casa de Carlota), Valle Grande i López (Directora del Centre Ocupacional Sínia), i jo mateix com a arquitecte.

Cadascú de nosaltres van fer una presentació de 5 minuts i després es va iniciar un debat molt interessant. Es van intercanviar experiències enriquidores on es va demostrar el valor de la diversitat funcional com una cosa positiva.

Jo portava preparades 10 preguntes, però només hi va haver temps a discutir-ne 2. Comparteixo públicament la resta de preguntes per a la reflexió de tots/es.

És accessibilitat un assumpte dominant quan parlem de la ciutat per a les persones amb diversitat funcional? (Robert, Sandra)

R.de M. i S.B: L’accessibilitat s’entén com una estructura física, que tothom pot utilitzar. Però l’accessibilitat a la ciutat en requereix més. Només una de cada quatre persones amb discapacitat treballa. A la ciutat és doncs important també la inclusió. Les persones amb diversitat funcional han de ser incloses en la societat, en les activitats urbanes, i en les decisions. Han d’asseure’s a les taules de negociació. La diversitat funcional aporta una perspectiva humana a la ciutat.

Com dissenyar la ciutat inclusiva? -exemples recorreguts inclusius Let´s Gòtic Sínia

V.G.: La inclusivitat suposa que hi ha exclusió. Jo penso que la diversitat funcional aporta una nova manera de veure la ciutat més humana. No cal ser inclosos en un model de societat existent, sinó canviar el que ja existeix a un model dinàmic i divers.

Els paisatges, tant naturals com a urbans són intrínsecament inaccessibles?

S.B.: La pregunta és si normalment es considera la naturalesa com a inaccessible. Cal impulsar la biodiversitat a la natura, com la diversitat funcional a l’arquitectura.

El paisatge és divers arquitectònicament però també divers en allò natural. El nostre punt de vista accepta aquesta dicotomia i aconsegueix una ciutat ecològica. Redefineix la relació de l’ésser humà amb allò natural.

Com seria una ciutat adaptativa/ oberta amb solucions i arquitectures flexibles i capaç d’adaptar-se als requeriments de les persones diverses? És una ciutat diversa dissenyada, com diu Richard Sennet, per a cert caos i indefinició?

R.de M. i S.B.: Com dic a la meva introducció, la ciutat no només ha de ser flexible i adaptable a la diversitat funcional. A més, ha de ser oberta a noves situacions i acceptar i posar remei als errors. La ciutat és també híbrida i dinàmica perquè la diversitat funcional genera canvis. El dinamisme de la ciutat ens permet acceptar errors i la indefinició urbana.

Pot estar la diversitat funcional al centre del disseny i no com un aspecte secundari i adaptatiu? 

J.M.B.: Jo defenso que ara la diversitat funcional genera humanitat al disseny. No és només la tecnologia, la sanitat o la seguretat allò que determina la ciutat. La diversitat funcional és la que determina la diversitat dels/de les ciutadans.

Per què allò caòtic i no lineal d’una persona amb autisme o síndrome de Down permet veure les coses d’una altra perspectiva i enriquir el disseny creatiu? 

J.M.B.: Realment la diversitat funcional –com l’autisme o la Síndrome de Down– ens fa més creatius. Ens fa cercar nous models més diversos. Així per exemple el ratolí de l’ordinador, els peladors de la cuina o els webinars van ser creats per a persones amb diversitat funcional però ara ho utilitza tothom.

Com despertar l’empatia social i també com hem d’actuar davant les persones amb diversitat funcional? 

V.G. i R.de M.: No només cal donar recursos a les persones amb diversitat funcional. S’ha de valorar més el que aportem a la resta de la població. Les persones amb diversitat funcional proporcionen un model social més humà. No parlo de diners, ni d’avenços tecnològics. Construïm una ciutat més empàtica, humana, equilibrada i feliç.

Quin llenguatge hem de fer servir per referir-nos a la diversitat i ser compresos?

El llenguatge és important. Ja no es diu minusvàlid, ni discapacitat. Es diu “persona amb discapacitat”. Però per mi s’ha d’utilitzar “diversitat funcional”. Tampoc no es té utilitzar -segons el meu punt de vista- l’expressió “inclusió”. Inclusió suposa que ja n’estem exclosos i que hem de ser inclosos en un model social determinat. Crec que la societat ha d’acceptar la diversitat i pensar que el nostre model és diferent i

que ja canvia la ciutat.