Així hi són les persones discapacitades a Espanya. Sense viure per no dir una frase més dura. A finals dels anys 80 principis dels 90 es va seguir amb la lluita perquè la xarxa de metro, d’autobusos, edificis públics, voreres… s’adaptessin. Segons alguns polítics, això era impossible pel cost que suposava, però, uns anys després encara que no està tot fet pràcticament es pot deambular per qualsevol lloc utilitzant una cadira de rodes.
Uns anys després es va aprovar la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que a Espanya es va ratificar el 2007. És un tractat internacional que protegeix els drets de les persones amb discapacitat. Es va aprovar el 13 de desembre de 2006 a la Seu de les Nacions Unides a Nova York. El document va ser signat per 8 països. Espanya va aprovar el text el 3 de desembre del 2007.
La Convenció estableix que les persones amb discapacitat tinguin tots els drets i llibertats, siguin respectades com les altres persones i participin plenament a la societat.
L’assistència personal és un dret per a tota persona que la necessiti, sobretot quan hi ha un estudi que diu que de cada euro invertit en repercuteixen tres
El propòsit de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, segons indica l’article 1r, és “promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per totes les persones amb discapacitat i promoure el respecte de la seva dignitat inherent”.
Ara el Consell de Ministres crea un avantprojecte de llei general de la discapacitat.
Això sona a perdre vides, “un camp de concentració a moltes cases”… si no adaptem els polítics i els fem sentir que les persones amb discapacitat també són part de la societat i no un apèndix que ha de tractar la família. S’han invertit els diners necessaris per eliminar barreres i la més important, com dirien els germans Marx, “la primera part de la segona part o la segona part de la primera part” és aixecar-te del llit i poder passejar per on hi havia “esglaons” i ara hi ha rampes. Els polítics en comptes de destinar un pressupost per pal·liar aquest dilema continuen creant avantprojectes, perdent el temps i fent perdre vida.
L’assistència personal és un dret per a tota persona que la necessiti, sobretot quan hi ha un estudi que diu que de cada euro invertit en repercuteixen tres.
