La triple T

Sovint parlem d’una societat com una qüestió estrictament abstracta però certament això és un error que ens fa més dèbils precisament a com a societat. La societat és una realitat viva i dinàmica on totes i tots som protagonistes a l’hora que titulars de la nostra pròpia vida malgrat hi hagi persones que per diferents circumstàncies no s’han adonat i no actuen com a tal.

La societat que de vegades es fa la mediocre i viu de la mediocritat, no pot restar relaxada o distreta quan al seu interior hi conflueixen situacions de naturalesa injusta. Cal determinació, maduresa intel·lectual i deixar-nos de bogeries infantils que perjudiquen l’estat de benestar. Avui que parlem i fins i tot ens omplim de boca, com a gripaus, de justícia social, el que ens cal és viure la realitat de forma respectuosa, empàtica i adaptada als diferents sistemes diaris. El que cal es trencar les cadenes còmodes del egoisme i actuar amb una solidaritat sense límits que no obeeix als interessos d’una política interessada d’alguns i clarament allunyada d’aquest contacte fonamental amb la ciutadania.

Parlar de capacitats diverses és reivindicar una forma sintètica i plural d’entendre la vida en temps, espai i també metodologia que posa al centre el benestar de les persones i que es capaç d’aprendre contínuament a distingir entre servir i servir-se tot interpretant els signes dels temps. Segurament la meva visió de la societat es diferent a la de cadascú de vosaltres i celebro que sigui així perquè ja està bé la diversitat controlada si serveix per alguna de profit. He volgut, com llegiu, posar èmfasis en el concepte de persones amb capacitats diferents per sobre de conceptes tan poc positius com discapacitats o minusvàlids.

- PUBLICITAT -

Avui cal apostar per adaptar-nos a la societat i no cal esperar que la societat ens digui com hem de fer les coses. Hem d’apostar per una comunicació, educació i societat inclusiva tolerant amb allò que es diferent i sempre buscant consensos. Ja n’hi ha prou de tanta nomenclatura discriminatòria pròpia d’altres segles foscos on la vida era un exercici massa senzill per alguns que acomodats al sofà de la indiferència eren incapaços d’aixecar els ulls.

La societat avui reclama més pactes i menys disputes partidistes. Més diàleg i menys paraules d’odi.  Més diversitat funcional i menys sistemes patriarcals de poder. La societat d’avui no es pot entendre la diversitat i això que és un fenomen que cal entendre per aspirar a ser una societat cada cop més digna, a l’hora és la clau perquè les persones, totes elles, en igualtat, tinguin la possibilitat normalitzada de viure dignament. Aquests dies d’estiu, he estat interiorment reflexionant sobre si havia d’escriure un article com aquest i certament ho tenia que fer perquè de vegades existeixen versions modernes hipòcrites que serveixen per definir el concepte discapacitat que no tenen sentit i una vergonya per la societat. M’estic referint al concepte retardats, imbècils, persones curtes o bojos. Fora aquest vocabulari per donar pas a nous que ens ajudin a fer més inclusió.

M’ho heu llegit varies vegades però no per això puc deixar de dir-ho. La diversitat funcional és un tresor, una oportunitat i un repte per la societat. Un tresor perquè que meravellós es veure gent que malgrat tingui diferents capacitats no deixa de somiar, riure i ajudar els altres. Una oportunitat per canviar la societat i fer-la més col·lectiva.  Un repte perquè ens interpel·la i no calen excuses per actuar en conseqüència. Tresor, oportunitat i repte. Totes paraules tenen una T almenys de lletra. I aquesta T, és la mateixa que té la paraula tothom. Ja deia jo i em reafirmo, que és meravellós la diversitat funcional.