La Salut Mental a ulls del periodista

salut mental ulls periodista
Il·lustració: Saskia Lara

Desconfiança. Què em dirà si li parlo del meu trastorn mental? Por. I si saben a la feina el que prenc? Ràbia. La conducta violenta d’un “malalt mental” acapara sovint la secció de successos dels informatius. La campanya d’Obertament contra l’estigma envers els qui tenen una problemàtica de salut mental els va dur a organitzar aquest any uns esmorzars amb periodistes per veure què cal perquè la premsa no doni una imatge distorsionada d’un col·lectiu tan mal vist entre la població. Els mitjans de comunicació són en bona part responsables dels prejudicis socials, encara que no se’ls ha de veure com a enemics que només busquen el sensacionalisme. Són uns agents rellevants contra les injustícies i la corrupció, el que no treu que també deixin escapar certes idees poc precises.

Respecte a la part positiva, bé ho poden dir els qui han parlat en primera persona sobre les seves vivències aprofitant ocasions com el dia mundial de la salut mental. És vital aquesta valentia individual per anar canviant la mentalitat general. Al mateix temps, els periodistes són persones que poden estar formats o no en temes de salut mental, i també la seva sensibilitat és cabdal per no caure en paranys com un titular morbós, un estereotip o una broma de mal gust. Que ningú dubti que els periodistes es defensen quan reben acusacions. Les institucions tendeixen al secretisme (pitjor encara quan els polítics fiquen la pota per manca de la deguda prudència), apareixen els rumors i la competència els obliga a omplir més i més planes. És la societat la que no es cansa dels escàndols i la que es pregunta les raons d’un comportament molts cops inexplicable.

BANER_300X250

Cert és que una cosa és donar la cara en una entrevista amable, i sentir la satisfacció d’haver trencat una mica un dels murs que ens separa de la resta, i una altra conviure amb allò que es pensa dels “bojos” o els “desequilibrats”. Els diaris o els espais de notícies són capaços d’enfonsar en un dia els esforços de jornades i jornades de sensibilització. A dins d’Obertament, un reduït equip de voluntaris analitza les denúncies que uns quants activistes els hi fan arribar quan veuen o llegeixen quelcom ofensiu als mass media, a la publicitat o a les xarxes socials. Tan important és felicitar els continguts acurats com criticar aquells textos que fan mal a molta gent i la motiven a no voler sortir de l’armari. És ben comú l’ús de paraula “esquizofrènic” per designar una cosa caòtica o desorganitzada.

No obstant, molts cops es poden rebatre els arguments d’un activista si, per exemple, es fa servir un terme com bipolar d’acord al seu significat al diccionari, sense cap mala intenció.

Potser els periodistes no acostumen a respondre als suggeriments que se’ls adreça però en ocasions es pot establir un ric diàleg com quan una redactora defenia la legitimitat de relacionar a ciutadans que vinculaven el terrorisme islàmic amb una malaltia mental. Tot i comentar-li que la substitució de l’expressió malalt mental per paraules com gitano o homosexual seria difícil de veure’s a un mitjà de comunicació, la professional exposava què havia de ser fidel al que havia escoltat, malgrat que fos una identificació tan perversa.

En conclusió, no és el mateix una entrevista pactada o un article intemporal a les planes de Sanitat que un succés ple de sang i fetge, encarregat a un treballador que escriu a corre cuita i no contrasta tot el que redacta. No desesperem. La feina de molts està contribuint a què tinguem més bona premsa els qui coneixem que és un trastorn mental.

David GarcíaBlog d’Activament

banner_dental

Sigues el primer a opinar

Deixa un comentari

La vostra adreça de correu no serà publicada


*